COMENÇA EL RETORN

Primer transport: obres exposades i obres seleccionades que van caure de l’exposició a darrera hora per exigències del muntatge.

El segon i darrer transport m’ha de retornar els 18 decorats d’El Molino, i les obres que formen part de la instal·lació Penso amb la punta del pinzell: 408 pintures sobre tela i sobre fusta!

THAT’S ALL!

Desmuntatge de Paral·lel Benet Rossell

Macba, 24 de gener de 2011

La darrera garrofa, darrera frase dita, murmurada o xiuxiuejada, el darrer modisme popular, com si de goigs profans es tractés, aquí la despengem a la manera d’una baixada de teló microteatral.

La darrera garrofa

  • Què n’has dites de garrofes! (Diu aquell a la cantonada d’un carrer)
  • El garrofam de l’art és transversal
  • Com la garrofassa transmediterrània
  • O la cal·ligrafia oriental!
  • Au, garrofa bugadera i llargaruda, menja excelsa pel bestiar
  • Fot el camp llavor panxuda
  • Jo me’n vaig aquí al costat!

Macba, 24 de gener de 2011Macba, 24 de gener de 2011Macba, 24 de gener de 2011Macba, 24 de gener de 2011

Continuarà…

 

ART URBÀ

Des de fa algun temps, els graffiters havien trobat un oasi on plasmar les seves creacions sense que ningú els sancionés, pintar persianes de comerços de barri, amb el consentiment, és clar, dels comerciants. Però això sembla que s’ha acabat! Tots tranquils: l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona vetlla perquè la ciutat estigui neta i en harmonia!  Els comerciants de Barcelona seran multats si encarreguen graffitis per a la seva persiana. La sanció pot arribar fins als 600 euros, repartits entre artistes i propietari. http://www.lavanguardia.es/economia/20101227/54092822960/los-comerciantes-de-barcelona-seran-multados-si-encargan-graffiti-para-su-persiana.html

I és curiós, perquè el mateix Ajuntament dóna suport a aquest tipus d’art. 

Fa unes setmanes mentre em dirigia al meu taller em vaig topar amb una actuació anomenada Graffiti – Live Painting, davant d’El Molino. Kram. &. Owen, els autors, promocionaven així la 5a edició dels “Tallers Oberts”, les jornades de portes obertes dels tallers d’artistes i les galeries del Poble Sec.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fuKZ9n7YK3A&feature=player_embedded[/youtube]Sembla ser que l’Ajuntament aposta per l’essència del graffiti, com més efímer millor!

Keith Haring, Barcelona 1989

El febrer de 1989 Keith Haring, malalt terminal de sida, va visitar Barcelona. La seva estada a casa nostra va coincidir amb la inauguració d’una exposició de Frederic Amat a la Galeria Prats a la qual va assistir. També hi era present Montse Guillen, que el coneixia bé perquè Haring freqüentava el restaurant Internacional de Nova York, el mític establiment que Montse Guillen regentava conjuntament amb Miralda, i en veure’l li va demanar si li agradaria fer un graffiti a la nostra ciutat. Haring va dir que sí, a condició de poder escollir el mur. Montse Guillen va contactar de seguida amb Ferran Mascarell, que era llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el qual, coneixedor del que representava Keith Haring en el panorama artístic internacional, li va posar un cotxe a disposició l’endemà a les 9 del matí perquè l’acompanyés a cercar el mur. Haring va triar la plaça Salvador Seguí del Raval pel seu estat de degradació, per la profusió de xeringues i preservatius que entapissaven el terra,  i va fer aquesta obra:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lOWvnq9rYCk[/youtube]

Aquest mural va acabar reproduït al mur de la plaça del Àngels, aquell que separa les vivendes populars de la joia de la corona del barri: el Macba.

I desprès esborrat –jo encara el trobo a faltar– i fins i tot substituït per un mural de Chillida, que encara es pot veure a l’angle superior esquerre del mateix mur.

Personalment proposaria que ara que el Chillida-Leku ha hagut de tancar portes per manca de finançament es subhastés el mural en qüestió a benefici del centre, i es reintegrés el graffiti d’en Haring al mateix lloc que va ocupar. I amb això que quedi clar que no tinc rés en contra de l’artista Chillida, ben al contrari, però les intervencions en l’espai públic sempre han de dialogar amb el seu entorn, i dubto que aquest sigui el cas.

Exit Through The Gift Shop

Tot això m’ha vingut al cap per un interessant documental (?) que vaig veure l’altre dia: Exit Through The Gift Shop. D’entrada us convido a veure aquest reportatge de Días de Cine, veterà programa de la 2, i un dels pocs que es deixa veure en l’actual panorama televisiu. Però aquest és un altre tema…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qcKhJ21Q6YM&feature=related[/youtube]

Exit Through The Gift Shop, es presenta com un documental de Banksy,  un dels icones de l’actual panorama artístic dit alternatiu o “underground”. Com la modalitat artística que practica és il·legal, ell es manté en l’anonimat i mai no ha fet pública la seva cara. Aquest misteri que rodeja el personatge és el que ha aixecat tanta expectació en els ambients més alternatius i “indies” de tot el món, i el resultat és aquest (fals?) documental sorprenent i divertit, amb un rerefons carregat d’ironia i mala llet. Molt recomanable!

Banksy construeix un retrat extraordinàriament realista al voltant del concepte d’art contemporani i la figura de l’artista com a fenomen social. Ens presenta el retrat d’un tipus que de la nit al dia aconsegueix vendre obres per valor de més de 100.000.000 $, un retrat que amaga una forta reflexió crítica sobre la cultura “pop”, posant en dubte el valor i la validesa de tot allò que avui dia podem considerar com a art.

Exit Through The Gift Shop és un muntatge orquestrat de principi a fi o només de forma parcial? No importa, el qui sí interessa és el missatge de la pel·lícula: aquesta capacitat tant contemporània que tenim tots plegats de deixar-nos portar per la corrent sense ni tan sols saber si el que veiem és autèntic o no. Per cert, és autèntic el mural de Chillida de la plaça dels Àngels? Des de la seva posició d’artista rebel i alternatiu, que tant l’ha beneficiat, Banksy ataca directament el concepte d’art com a negoci, l’enaltiment d’un artista sense saber ni qui és ni què fa, les modes i la falta de criteri. I ho fa amb un gran sentit de l’humor perfectament britànic, molt irònic i subtil, deixant que l’espectador es vagi adonant que la successió de fets que està veient es converteix en un complet despropòsit.

En tot cas, sembla que, al final, el propi Banksy s’acaba rient del món al qual pertany, plantejant-se si la seva popularitat està realment  justificada. Una prova més de que Exit Through The Gift Shop és un joc de miralls en què els reflexos amaguen el que hi ha al darrere, allò que importa de veritat i que no és altra cosa que la facturació de la botiga de regals.

El Macbado Benet Rossell

Fonts:http://www.kram.es/tallers-oberts-by-kram-owen-el-molino/

http://maconfidential.com/2010/10/10/exit-through-the-gift-shop/

PER NADAL, QUI RES NO PENSA, RES NO VAL!

L’espectacle de Nadal

Jo mateix em vaig iniciar en l’art dramàtic, a les darreries dels 40, interpretant en Lluquet d’Els Pastorets, al Casal Catòlic Cultural de Tremp.

Nadal, zenit de la Utopia fraternal

Parlant d’Utopia fraternal em ve al cap el poble de Marinaleda, del qual se’n va parlar molt a mitjans dels 80, i del qual ja no se’n parla gaire, o potser si… De fet he trobat un reportatge sobre Marinaleda  que Manel Fuentes va realitzar pel programa  Malas Compañias  de la Sexta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JsRJBakmjLs[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=w-ktHfXL4gk[/youtube]

Els amants de la Utopia trobareu més informació a la web de l’ajuntament de Marinaleda http://www.marinaleda.com/inicio.htm, i al següent reportatge que recomano molt particularment a tots aquells que creuen que un altre món és possible:

El sueño de la tierra (España, 2007, color, 90 min) de Eva Abad y Pablo García Cabrera

http://www.dailymotion.com/video/x99t05_marinaleda-el-sueno-de-la-tierra_webcam

Nadal i els jocs de taula

Qui no ha jugat al parxís,  a l’oca, o al Monopoli mentre escudella i car d’olla feien via cap al recte? Jo us proposo un joc de pistes que m’ha vingut al cap quan m’esforçava en empassar-me un polvoró edulcorat. Aquestes són les regles del joc:

Primera regla: Mireu el documental El sueño de la tierra.

Segona regla: Descobriu quan i perquè es citen les següents personalitats:  El Duque del Infantado, La Duquesa de Alba, i la Reina d’Anglaterra.

Tercera regla: Consulteu amb atenció els documents següents.

Íñigo de Arteaga y Martín, actual XIX Duque del Infantado

ABC DE LA EDUCACIÓN, 3 de mayo de 1988, número 181

España está presente en Bolonia desde hace algo más de seiscientos años. En 1364 el cardenal don Gil de Albornoz fundaba el Colegio de San Clemente de los Españoles. Desde entonces hasta hoy generaciones de universitarios españoles se han formado en las aulas de la Universidad que celebra en este año su noveno centenario. Los bolonios han traído a España, fundamentalmente, una preparación jurídica y una renovación de los cuadros universitarios. Con la investidura del Rey Don Juan Carlos, el próximo jueves, como doctor «honoris causa» por la universidad de Bolonia, se continúa una tradición de visitas reales. En 1530 fue coronado el emperador Carlos V en la iglesia de San Petronio. En 1923, los Reyes, Don Alfonso XIII y Doña Victoria Eugenia, visitaron el Colegio de San Clemente. El lector encontrará a continuación una entrevista con el rector del Colegio de España y artículos de Íñigo de Arteaga y Felguera, duque del Infantado, presidente de la Junta del Patronato del Real Colegio de España, y de Evelio Verdera, anterior rector de esta institución…

Font: http://www.um.es/tonosdigital/znum9/Recortes/abc.htm 

Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_del_Infantado; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infan19.htm; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infantad.htm

Cayetana Fitz-James Stuart, actual XVIII Duquesa de Alba

El següent vídeo porta per títol: Cayetana de Alba, la duquesa que rechazó a Picasso[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RbHJ4zmVNEI[/youtube] Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_de_Alba

Queen Elizabeth II (Elizabeth Alexandra Mary, born 21 April 1926)

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Lh1-9ww_HmM&p=9C1B88CCB44404DA[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aGLN1kREJ2Q&feature=related[/youtube]

Quarta regla: Feu un comentari a aquest post.

Cinquena regla: Jo mateix decidiré a dit qui ha estat la guanyadora o el guanyador.

Premi: El guanyador o la guanyadora obtindrà un post dedicat en aquest blog, que es publicarà el proper 6 de gener, abans de les 12 hores.

Nadal i els nens

És difícil de concebre un Nadal sense nens! Per tant, m’ha semblat indispensable incloure-hi un vídeo d’animació, pedagògic com cal, en versió original anglesa i també doblat al castellà (doblat al català no l’he pas trobat, possiblement per manca de subvenció de la Generalitat de Catalunya) perquè el gaudiu en família. [vimeo]http://vimeo.com/10521979[/vimeo] [vimeo]http://vimeo.com/1441729[/vimeo]

Bon Nadal!

Benet Rossell, Lo caganer de Ponent  

MARIO MONICELLI: LA VIDA LÚCIDA

El 6 de diciembre recibí un mail con un texto breve, firmado por Gérard Lenne, delegado de la ADMD – Association  pour le Droit de Mourir dans la Dignité: http://www.admdblog.fr/ –, que reproduzco a continuación en su versión original, seguido de una traducción al español. Solo quiero aclarar que si trato este tema aquí es porque, parafraseando a Mario Monicelli, LA MUERTE ES UN GRAN TEMA PARA LOS CÓMICOS.

El texto de Gérard Lenne

« On a appris il y a quelques jours la disparition de Mario Monicelli. Je reste frappé par l’absence assourdissante de commentaires quant aux circonstances inacceptables de sa mort.

Cet homme respecté – un des plus grands cinéastes italiens -, ce vieillard de 95 ans, atteint d’un cancer incurable de la prostate, n’a pas eu d’autre solution pour en finir que de se jeter par la fenêtre du cinquième étage.

Alors que des pays plus évolués que nous – la Belgique, les Pays-Bas, le Luxembourg – nous montrent l’exemple d’une législation plus humaine sur la fin de vie, exemple que nous tardons à suivre, à cause de l’opposition aveugle de la majorité de droite à toute forme d’euthanasie, d’autres sont plus en retard que nous. L’Italie, aux mains d’un gouvernement réactionnaire, dirigé par un histrion démagogue, maintient férocement le cap que lui assigne une Eglise catholique campant sur les positions les plus rétrogrades.

Je ne pense ce soir qu’à Mario Monicelli, à la honte de l’Italie, au scandale de notre propre pusillanimité devant un sujet aussi grave. »

La traducción de Cristina Giorgi

Supimos, hace unos días, de la desaparición de Mario Monicelli. Me sobrecoge la ausencia ensordecedora de comentarios referentes a las inaceptables circunstancias de su muerte.

Este hombre respetado – uno de los mejores cineastas italianos –, este anciano de 95 años, que padecía un cáncer incurable de próstata, no tuvo otra alternativa para acabar con su vida que tirarse por la ventana de un quinto piso.

Mientras países más evolucionados que el nuestro – Bélgica, Países Bajos, Luxemburgo – nos dan ejemplo con una legislación más humana sobre el final de la vida, ejemplo que tardamos en seguir, a causa de la ciega oposición de la mayoría de derechas a cualquier forma de eutanasia, otros países aun están más atrasados que nosotros. Italia, presa de un gobierno reaccionario, dirigido por un histrión demagogo, sigue ferozmente la senda que le marca una iglesia católica que se afianza en las posiciones más retrógradas.

Esta tarde no dejo de pensar en Mario Monicelli, en la vergüenza de Italia, en el escándalo de nuestra propia pusilanimidad ante un tema tan grave.

Rescato también el homenaje que La Valigia dei Sogni (LA7) le dedicó al  maestro del cine italiano recientemente desaparecido, y que la propia cadena define como “Un viaje a través de los recuerdos y las obras del maestro, de  su  concepción del arte y de la muerte”. ¡Recomiendo encarecidamente su visionado! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hzg_lwxnzts[/youtube]Y no puedo evitar insertar un corte de Totò e Carolina, Mario Monicelli, 1955, porque Totó es, probablemente, la única musa que reconozco con orgullo y devoción. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3wErYciNObA&feature=related[/youtube]A Mario Monicelli, comunista, envidioso, lúcido y genial, una promesa:

Solo muoiono gli stronzi

Ci vediamo sull’arcobaleno

Benet Rossell, Totoista

ENRIQUE MORENTE

A Enrique Morente

Morente

Vivente

Punt

Música a les mans

Ànima al ventre

Veu que em pertany

Art

La cosa terrenal

Com cal

El país.com ens ofereix les imatges de la seva darrera actuació al Reina Sofia, a casa, tranquil, lliure, incorporat a l’univers Guernica, promesa d’eternitat.

http://www.elpais.com/videos/cultura/Ultima/actuacion/Enrique/Morente/elpepucul/20101213elpepucul_5/Ves/

El 23 de novembre va actuar a El Molino, dins l’excel·lent  programació que sota el títol “Poco ruido y mucho duende” dirigeix Mayte Martin. No vaig poder assistir-hi, tenia compromisos professionals i em va tocar quedar-me al taller fins tard. En tornar cap a casa vaig observar, davant la porta d’El Molino, una petita congregació: comentaven el concert, o potser esperaven la sortida de l’artista… La Cristina i jo no vam dir ni paraula, vam enfilar Ronda Sant Pau cap amunt, amb nostàlgia…

Agraïm a El Molino els seus dimarts, i la possibilitat de poder tornar a SENTIR Morente que nosaltres, malauradament, no vam poder aprofitar.

Benet Rossell i Cristina Giorgi

ANNIE ANDREU-LAROCHE: INSURRECTA

L’Annie ens envia un melting pot de propostes interessants que ens conviden a recórrer la cultura francesa.

Començarem per donar-li la benvinguda al blog amb una interpretació de Fernande, de Georges Brassens, à càrrec de la primera dama francesa:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=f03KAiuMVRw&NR=1[/youtube]Sempre dins l’àmbit de l’Elisi, el fons de pantalla que tothom sumia (Cliqueu sobre el vincle següent): http://www.planetdan.net/pics/misc/sarkozy.swf

Podeu canviar la trajectòria de l’individu clicant amb el ratolí. Quan queda bloquejat, l’heu de treure amb el ratolí i deixar-lo anar. Li podeu fer fer giragonses!

Per entrar en matèria l’Annie ens envia en primer lloc, la magnífica web de Film Socialiste on trobareu tot un seguit d’entrevistes a Jean-Luc Godard. http://www.filmsocialisme.com/

En segon lloc, la web del Paradis Latin, amb links amb els cabarets històrics de Paris. http://www.cofrase-cabarets.com/paradislatin/histoire.htm [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=g0tP5Lm5U2I&feature=related[/youtube]I en tercer lloc una crida a la insurrecció, que tampoc no ens volem perdre.

Le dégoût. Le dégoût, c’est ce qu’on ressent face à Nicolas Sarkozy, son gouvernement en déliquescence et sa politique de démolition de l’état social, politique constituée sur la haine d’autrui, la loi du pognon et l’écrasement des précaires. Dégoût devant la bande à Bettencourt, cette cour minable de ministres, conseilleurs fiscaux et gigolos qui virevoltent autour de sa fortune. Dégoût des Hortefeux et leur racisme. Dégoût avec Borloo et son Grenelle à quatre sous, astuce pour mieux brader l’environnement aux intérêts économiques. Dégoût avec Bachelot qui troque notre santé contre les profits des puissances pharmaceutiques …

Le désespoir. Le désespoir face à un système qui nous soumet et exploite notre labeur grâce à notre docilité, maintenue par un rapport de forces écrasant. Désespoir car il faut pouvoir acheter à manger jusqu’à la fin du mois et payer ses crédits ou ses loyers pour avoir un toit. Désespoir devant la division des forces de gauche qui tout en analysant clairement le mal, préfèrent sauvegarder leurs institutions en se divisant à l’infini, au lieu de s’unir pour créer une force de transformation massive.

La révolte. La révolte car nous sommes la masse. Révolte face au matraquage qui nous présente le capitalisme comme « naturel » et indépassable. Le monde a connu d’autres systèmes et le développement économique, qui est en train d’épuiser la planète jusqu’à la moelle, est une connerie. Révolte car ils nous veulent consommateurs ignorants, serviles, individualistes et dénués de toute solidarité…

L’espoir. L’espoir car nous savons que notre futur pourrait être dans nos mains et non plus dans les leurs. L’espoir, car nous ne sommes pas condamnés à coopérer à leurs dessins mortifères et des alternatives existent. L’espoir, car nous avons la créativité pour inventer un autre futur qui ne sera plus fondé sur posséder toujours plus, mais sur le bien-être et le vivre ensemble. L’espoir, car nous savons que notre impuissance actuelle est la conséquence de notre émiettement et non pas notre condition immuable. L’espoir, car à la source de toute grande rivière se trouvent des ruisseaux, qui en se réunissant peuvent balayer les plus grands obstacles.

Insurgé, car si nous constatons l’âpreté de la tâche et que la réussite n’est nullement garantie, nous savons cependant que c’est possible, que les ressorts d’un monde meilleur se trouvent entre nos mains. Insurgés, car nous savons que si nous ne faisons rien, notre seul destin sera de nous laisser écraser. Mais si nous décidons de nous insurger, nous aurons la force de nous émanciper et alors tous les possibles seront à portée de main ! Il suffit de répandre la nouvelle : le futur nous appartient si on décide de s’en saisir.

Le rapport de force est massivement en notre défaveur, mais il dépend de nous de ne pas renoncer et ne pas sombrer dans l’apathie de la servitude volontaire. Ce petit sigle,  1/g , à porter sur vous, à gribouiller partout, symbolise l’esprit d’insurrection et d’insoumission. En le diffusant massivement, nous rendons visible notre engagement et renforçons la flamme de la révolte dans nos cœurs, acte premier pour la susciter dans les faits. Nous disons par là que nous nous engageons à répondre présents le moment venu.

Que en català vindria a ser:

Fàstic. Fàstic, és allò que sentim davant Nicolas Sarkozy, el seu govern en deliqüescència i la seva política de demolició de l’estat social, política constituïda sobre l’odi d’altri, l’imperi de la pasta i l’esclafament dels precaris. Fàstic davant la colla Bettencourt i la seva cort lamentable de ministres, consellers fiscals i gigolós que giravolten al voltant de la seva fortuna. Fàstic envers els Hortefeux i el seu racisme. Fàstic cap a Borloo i el seu Grenelle de pa sucat amb oli, una astúcia per a lliurar millor el medi ambient als interessos econòmics. Fàstic cap a Bachelot que canvia la nostra salut pels profits de les potències farmacèutiques …

Desesperació. Desesperació davant un sistema que ens sotmet i explota la nostra feina gràcies a la nostra docilitat, mantinguda per una relació de forces asfixiant. Desesperació perquè cal poder comprar menjar fins a final de mes i pagar els crèdits o els lloguers per tenir un  sostre. Desesperació davant la divisió de les forces d’esquerra que tot analitzant clarament el mal, prefereixen salvaguardar les seves institucions dividint-se fins a l’infinit, en lloc d’unir-se per crear una força de transformació massiva.

Revolta. Revolta perquè som la massa. Revolta davant la insistència que ens presenta el capitalisme com a «natural» i infranquejable. El món ha conegut altres sistemes i el desenvolupament econòmic, que està esgotant el planeta fins a la medul·la, és una estupidesa. Revolta perquè ens volen consumidors ignorants, servils, individualistes i desposseïts de tota solidaritat…

Esperança. Esperança perquè sabem que el nostre futur podria ser a les nostres mans i no a les seves. Esperança, perquè no estem condemnats a cooperar amb els seus dissenys mortífers i existeixen alternatives. Esperança, perquè tenim prou creativitat per inventar un altre futur que no es fonamenti en posseir sempre més, sinó en el benestar i la vida en comú. Esperança, perquè sabem que la nostra impotència actual és la conseqüència del nostre esmicolament i no la nostra condició immutable. Esperança, perquè a la capçalera de tot gran riu conflueixen un munt de rierols, que reunint-se poden escombrar els majors obstacles.

Insurrecte, perquè encara que comprovem la duresa de la tasca i sapiguem que l’èxit no està de cap manera garantit, sabem tanmateix que és possible, que l’essència d’un món millor es troba a les nostres mans. Insurrectes, perquè sabem que si no fem res, el nostre únic destí serà deixar-nos aixafar. Però si decidim ser insurrectes, tindrem la força d’emancipar-nos i llavors tots els possibles seran al nostre abast! N’hi ha prou amb escampar la notícia : el futur ens pertany si decidim atrapar-lo.

La relació de forces és massivament en el nostre desfavor, però depèn de nosaltres no renunciar i no enfonsar-nos en l’apatia de la servitud voluntària. Heu de portar aquesta sigla, 1/g , garabatejar-la arreu, simbolitza l’esperit d’insurrecció i d’insubmissió. Difonent-la massivament, fem visible el nostre compromís i encenem la flama de la revolta als nostres cors, primer pas per a provocar-la en els fets. Comprometem-nos a respondre presents quan arribi el moment.

I per concloure una cançó de Moustaki, molt al cas: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ouaytC9njFU[/youtube]

CAFE TEATRE PICASSO

El 1970 vaig participar a una exposició que duia per títol “Le Dessin d’Humour, du XVè siècle à nos jours“, organitzada per la Bibliothèque Nationale de Paris. A l’entrada hi havia dues vitrines, l’una amb dibuixos de Picasso, i l’altre amb els meus! Aquest era l’únic vincle que m’unia fins ara a Picasso! Però fa uns dies, la colla de blogonautes que m’envolta em va conduir subreptíciament al Picasso, un petit cafè concert amagat a la part alta del Poble Sec, concretament al número 67 del carrer Elkano. Allí vaig presenciar un magnífic espectacle de cabaret, conduit magistralment pel gran Picasso! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=UorNTpMMN8Q&feature=related[/youtube]I és que l’ànima d’aquest excel·lent cabaret de butxaca es diu Picasso, Roberto en aquest cas, i porta l’art a les venes que és, al capdavall, el que compte! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JmQW4qzv8Wc&feature=related[/youtube]

Tot seguit unes fotos, preses amb el móvil durant l’espectacle que tant em va divertir, i que demostren que la fruita més temptadora va ser un servidor:

                

Tafanejant, he trobat un article sobre el Picasso que Xavier Theros va publicar l’agost passat a El País, el reprodueixo a continuació pel seu interès intrínsec, i m’acomiado recomanant-vos una visita al Picasso el més aviat possible, perquè? Doncs perquè l’espectacle s’ho val, els actors són excel·lents, les dimensions reduïdes de la sala creen un caliu impossible de reproduir en espais més sofisticats, i perquè si volem cabaret, un cabaret fresc, vital i proper caldrà que ens gratem les butxaques: l’art s’amaga als recons, on no hi arriben mai les subvencions!

El macbado Benet Rossell

¡Viva el ‘music hall’!

El único local que mantiene el espíritu del Paralelo es el Picasso, cerca de la parada de Poble Sec

XAVIER THEROS 27/08/2010

Mucho se lleva hablado de la recuperación del Paralelo, del regreso de los teatros y de la revitalización de un lugar tan carismático como este. Pero ante tan buenas perspectivas se echa de menos alguna referencia a la revista o al music hall. Podría pensarse que es nostalgia, pero imaginar Barcelona sin uno de sus géneros teatrales más propios aminora -ni que sea mínimamente- este aluvión de buenas noticias. De momento, el único local que mantiene vivo el espíritu del antiguo Broadway barcelonés es un pequeño café-teatro llamado Picasso, que se encuentra en la calle de Elkano, a pocos pasos de la parada de Poble Sec, de la línea 3. Es una fachada pequeña en los bajos de una finca de vecinos, frente a la que lucen 47 bombillas intermitentes y unas letras de neón, como mandan los cánones. Igual que aquellos pequeños teatrillos que hicieron popular esta avenida, el Picasso ofrece cena y espectáculo a todo aquel que tenga curiosidad por saber cómo se movía una vedette con marabú, o cómo era eso de que la cantante se frotara contra la calva del señor de la primera fila, mientras le hacía confidencias picantes a su mujer, sentada al lado. Era un humor inocente y ligero, mucha picardía y un aire familiar y espontáneo, que no buscaba herir a nadie.

Gracias al music hall, el Paralelo se convirtió en el paseo de Gràcia de los trabajadores. Josep Santpere, Elena Jordi y la Bella Dorita extendieron el gusto por el vodevil y la revista, versión dulcificada y sicalíptica del cabaré. Music hall es un cajón de sastre donde cabe todo aquello que no necesita mucho espacio para representarse. Números musicales, de strip-tease, de transformismo, magos, trapecistas, mimos, humoristas y chicas enseñando las piernas. Plumas y lentejuelas que dieron locales tan míticos como el cabaré Sevilla, el café-teatro Cómico, el Pompeia, el Molino, el Bataclán y el Barcelona de Noche de la calle de las Tàpies. De todo eso podemos encontrar un poco en el Picasso, que es el último escenario estable que le queda a esta especialidad teatral. Su principal impulsor -Roberto Picasso- ya había trabajado en el café-concert en Buenos Aires: “En Argentina es más fácil, pero aquí cuesta más que la gente salga a ver un espectáculo con cena”.

La sala abrió en el año 2003 y pronto atrajo la atención de gente como Sara Montiel, Dolly van Doll y La Maña. Entonces era una propuesta a contracorriente, pues sólo había espectáculos de drag queens. Roberto eligió enfocar su local hacia las variedades y la revista de pequeño formato, pudiendo contar como vedette con Silvia Parker, que había estado en el Molino y en la Belle Époque. En 2006 se incorporó su socio, Matias Carmelo, que trajo la idea de ofrecer cenas. Jugando con la limitación de un espacio reducido, ambos optaron por la calidad del sonido y del vestuario. Llegaron a tener un pianista en directo y hacían un show de cabaré de jueves a domingo, con tres artistas fijos y algún invitado. Por el boca a boca, y sin apenas publicidad, consiguieron llevar adelante su iniciativa; aunque la crisis les ha obligado a diversificarse. Los miércoles programan conciertos de tango, música brasileña de jueves a domingo y los sábados cena y después cabaré. Como dice Roberto: “La nuestra es una función con mucho humor, pero sin vulgaridad. Sobre todo buscamos que el espectador se sienta cómodo y disfrute. Ahora hacemos los números de revista en playback, pero el resto de la semana seguimos apostando por la música en vivo. La gente debe volver a ser capaz de distinguir entre la calidez y la emoción de ver un músico en directo, y la frialdad de una versión enlatada”. Para una ciudad donde ponerse a cantar parece ya un delito, este es un buen deseo. Así que ya lo saben: si quieren descubrir cómo era el Paralelo de Alady, Tania Doris, Johnson y Merche Mar, su teatro es el Picasso.

Font: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Viva/music/hall/elpepiespcat/20100827elpcat_11/Tes

Fi de l’espectacle.

TELENOIKA, EL MOLINO, EL PAPA, I L’AIRE FRESC

Aquest matí m’aixeco emboirat, consternat, mig destruït de tanta ressaca papera! Em vaig veure obligat a seguir tot el vodevil per culpa d’aquest blog, i és que l’espectacle és l’espectacle t’agradi o no! 

En aquest cas es tractava d’un macro espectacle muntat a Barcelona i amb ínfules planetàries: un bé de déu d’avions, trens, cotxes i autocars amunt i avall, un munt de carrers clausurats, arrest domiciliari del veïnatge, mobilització general de les forces de l’ordre –les nostres i les importades–, governs centrals, autonòmics i municipals de genolls, tiberis pantagruèlics amb nona de pasqua inclosa al més de novembre –una manera peculiar de difondre la cultura catalana!–, figuració a punta pala i una star incomparable, d’aquelles que representen el mateix espectacle durant dècades –en aquest cas durant mil·lennis!– i continuen tenint parròquia, una star d’aquelles que en assolir la glòria suprema es pot fins i tot permetre mossegar la mà que l’alimenta!

El més raonable hagués estat anar directe a un bar i demanar un Bloody Mary! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=d6Jy9YVAjY8[/youtube]

En comptes d’això consulto els mails i en veig un d’en David que m’avisa que Telenoika ja ha penjat el vídeo de la inauguració d’El Molino! I l’efecte Telenoika em neteja de cop el cervell!

Penjaré a continuació tres vídeos de Telenoika, el vídeo de la inauguració d’El Molino, off course, el Vídeo Attack al Corte Inglés, que recull l’acció que van realitzar  la vetlla de la Vaga General del 29 de Setembre, i un tercer anomenat FeedBack Experience. No afegiré cap comentari, em limitaré a reproduir la informació que ells donen, no cal més, i torno a convidar tothom a seguir els treballs de Telenoika: jo ho faré. Gràcies Telenoika per refrescar-me les idees!

Benet Rossell, L’empapussat

Telenoika Audiovisual Mapping @ El Molino Opening 

[vimeo]http://vimeo.com/16481605[/vimeo]Video contents produced using 2D video composition and 3D rendering softwares.
· projected with a 20.000 lumens video beamer at 1024×768.
· used WarpMap as video warper and player. WarpMap is a surface warping and video-player software developped by Eloi Maduell from PlayModes.com with Openframeworks libraries.
. used LedMap as 39*237px content player for the Media Façade.
  Contact: mapping@telenoika.net

Vìdeo Attack al Corte Inglés

[vimeo]http://vimeo.com/15439376[/vimeo] Acción realizada la víspera de la Jornada de Huelga General del pasado 29 de Septiembre. Video Intervención Hackeando la fachada del Corte Inglés de la Plaza Cataluña de Barcelona. CONTACT: mapping@telenoika.net

Telenoika FeedBack Exp._New Audio Remasteritzat

[vimeo]http://vimeo.com/9001405[/vimeo] Feedback is a hard-to-control live process. It talks about errors, cycles, responses, inputs, outputs and the life emerging from the signals.
It’s a metaphor usually applied to intelligent processes in machines –what’s come to be known as Artificial Intelligence, if there could ever be such a thing. The question triggering the error and its feedback are processes very close to that of human trial-and-error learning. Machines learn and respond.

“Telenoika Feedback Experience” is a get-together of various creators in Telenoika’s audiovisual open community, which will experiment with the responses and errors generated by video-mixers of different generations.

In this abstract live AV session for Punto y Raya Festival, we want to talk about chaotic monitoring processes and the development of human interrelations based on free knowledge circulation and exchange.

Are You Experienced?

I en castellà: La realimentación (en inglés, feedback) es un proceso vivo, de difícil control. Nos habla de los errores, de los ciclos, de los retornos, de los inputs, de los outputs, de la vida que se genera en las señales.
Es una metáfora empleada habitualmente para referirse a procesos inteligentes en las máquinas, la denominada inteligencia artificial, si es que alguna vez la inteligencia puede ser artificiosa. La pregunta que supone el error y la respuesta que genera la realimentación son procesos muy próximos al ensayo/error del aprendizaje humano. Las máquinas aprenden y contestan.

Telenoika Feedback Experience es un encuentro de diferentes creadores de la Comunidad Audiovisual Abierta Telenoika que trabajarán sobre los retornos y los errores que generan mezcladoras de video que pertenecen a diferentes generaciones.

En este directo audiovisual de estética abstracta que presentamos en el Punto y Raya Festival queremos hablar tanto de los procesos de monitorización caótica como de las mejoras humanas basadas en el intercambio y la libre circulación del conocimiento.

Are You Experienced?

DEUTES AMB CAROLINA FIGUERAS PIJUÁN

La Carolina es va posar en contacte amb mi a l’agost passat, i jo li vaig dedicar un espai a aquest blog. Des de llavors no ha parat d’enviar-me informació que jo, per un motiu o per un altre, encara no havia tingut temps de publicar. 

L’avantatge  d’aquest retard és que podem iniciar aquest post amb la seva opinió sobre la reobertura d’El Molino: http://la-guerrilla-ballerina.blogspot.com/2010/10/el-molino-nuevo-y-la-vieja-guardia.html

Aquí teniu una entrevista a Carolina Figueres Pijoan, realitzada al programa Som Naltros de TV Cambrils: [vimeo]http://vimeo.com/12293064[/vimeo]

Carolina també ens envia el seu homenatge a un bon amic seu, MANUEL CASTAN artista i empresari de la sala CIRO`S i de BANDOLERO. [vimeo]http://vimeo.com/13910988[/vimeo] I uns links d’inexcusable visita: 

http://madamearthureldocumental.blogspot.com/

http://pierroteame.blogspot.com/

http://larevistamusical.blogspot.com/

Carolina ens va avisar que “el dissabte 9 d’octubre, des de les 18 hores, els artistes tornarem a Barcelona i dins del cicle Barcelona al cinema, oferirem la segona sessió dedicada al teatre de music hall i varietats, a El Molino y el Teatro Apolo, recordant els seus temps més gloriosos i als artistes que els varen fer famosos.” Les meves macbades ocupacions em van impedir assistir-hi, però vull publicar la informació, encara que sigui en retard, per incidir sobre la mobilització que hi ha al voltant del Paral·lel, preneu bona nota!

Gràcies Carolina, continuarem!

Benet Rossell, El Molino Solitario