El Periódico d’avui ens dona notícies excel·lents!
Primera bona notícia:
La Confiteria –Sant Pau, 128– s’apunta al Cabaret!
Segona bona notícia:
L’article de Catalina Gayà, que porta per títol “El Molino, en dues bosses de la brossa! explica el següent:
“Era una nit freda de gener de fa quasi una dècada i Horacio es queixava a un amic malagueny que a Barcelona la faràndula ja no tenia tablaos. A la vorera, va veure les bosses. Els dos taüts de plàstic guardaven sabates de plataforma, malles i una infinitat de plomes que La Maña i moltes altres vedets van lluir a l’escenari. Horacio, artista i veí del Paral·lel, se’ls va endur a casa. «Van ser els russos. ¡Ho van tirar tot! Una artista anglesa va recollir partitures, trossos de decorat», explica Jesús, un veí…”
Podeu llegir la notícia complerta a: www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/20101025/molino-dues-bosses-brossa/555124.shtml
Celebro que la temptativa de malbaratar tot el patrimoni històric d’El Molino continuï fracassant, aplaudeixo la iniciativa d’Horacio, i aprofito per retre homenatge a tots els transformistes del planeta amb aquest tall de la pel·lícula Insignificance, de Nicolas Roeg, 1985, amb Michael Emil, en el paper d’Einstein, i Theresa Russell, com a Marilyn
Perquè a mi també m’haguès agradat ser Marilyn, WHY NOT? [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JS0n_fr1Fyo[/youtube] I per saber-ne més sobre Nicholas Roeg: [vimeo]http://vimeo.com/1004885[/vimeo]
Doncs sí, el dimarts 19 vaig ser convidat a El Molino!
Algunes informacions d’interès al següent vídeo: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-sceQwEOOrA[/youtube]
L’edifici
El nou edifici d’El Molino vist des del carrer és, al meu parer, un encert com a edifici nocturn, és a dir quan la façana tecnològica s’il·lumina i s’esborra transformada en llums, colors, imatges, moviment… Però de dia, la macrogàbia metàl·lica, gris antracita, dura com l’acer, afegeix una pesantor al barri que potser no calia. Per a ser honest em cal dir que des de la finalització de les obres he preguntat als meus veïns del taller què els semblava l’edifici, i la gran majoria l’aplaudeix: de gustibus non disputandum!
L’edifici per dins
Per dins és impecable, semblant a l’original –l’espai disponible obliga–, i no s’ha comès l’error d’intentar reproduir una estètica que, un cop descartada l’opció de la restauració i l’edifici enderrocat, no tindria cap sentit. Les cadires plegables de la platea permeten una transformació de l’espai immediata, multiplicant així les seves possibilitats. I la tecnologia, la marca distintiva de la casa, hi és present arreu: a l’escenari, amb un teló de fons pantalla; a les llotges, recobertes de leds intel·ligents; al sostre, i de ben segur a molts altres indrets que encara no he vist. És obvi que l’edifici no estalvia en mitjans, ara cal posar aquests mitjans tecnològics al servei de la creativitat!
L’espectacle inaugural
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=NfPNkbbS4c4&feature=related[/youtube] Made in Paral·lel és un típic espectacle inaugural que evoca la història del mític cabaret, i alhora té un component programàtic: músics en directe, un mestre de cerimònies, un tastet de flamenc i de burlesque, music hall multimèdia de petit format amb un excés de playback, un streaptease molt elegant a càrrec d’Úrsula Martínez, que podeu veure si seguiu el link: http://www.dalealplay.com/informaciondecontenido.php?con=52451
L’humor el posa la vedette, La Terremoto de Alcorcón, present entre Las Diabéticas Aceleradas en el següent vídeo, durant la festa organitzada per Pedro Almodóvar al Festival de Cannes, en motiu de la presentació del seu film La Mala Educación: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=H5CBtoAEblI[/youtube]I la presència de Merche Mar, la darrera vedette de l’antic Molino, que lliga passat i present amb plomes, viscut, sensibilitat i un indiscutible savoir faire molinero.
Poc marabú i molta ploma, tradicionalment lligada al Paral·lel, fins i tot durant els decennis més intransigents del franquisme.
Paral·lelismes
No em resistiré a sucumbir a una certa nostàlgia, i si bé el número d’Úrsula Martínez va ser de lluny el que més em va agradar, no puc evitar recordar Christa Leem, la gran dama del streaptease que revolucionà el gènere a la Barcelona de la transició. En aquest link http://www.vilaweb.tv/?video=4388 podeu veure el número que Joan Brossa dirigí el 1977.
Per saber-ne més de Christa Leem és imprescindible la lectura de La nit de les papallones, de Jordi Coca, publicat a Edicions 62, i que l’autor comenta en aquest vídeo: http://www.tv3.cat/videos/1616019/
Per conèixer l’abast de la personalitat de Christa Leem cal saber que el Lobby Uno de los Nuestros, http://1delosnuestros.blogspot.com/, que es defineix com un “Col·lectiu format per professionals d’àrees diverses que es troben un cop cada mes amb la finalitat d’intercanviar i crear sinergies. Els membres d’aquest col·lectiu, tenen en comú una visión progressista de la vida, des del punt de vista polític, social i fins i tot humà. “Un dels Nostres” valora les iniciatives polítiques valentes, solidàries de progrés i avantguarda pel que fa a la creació artística i les mentalitats obertes i integradores des del punt de vista social. Som lliures pensadors!!”, atorga cada any el Premi Christa Leem.
I per concloure he triat un parell de vídeos del lliurament del Premi Christa Leem’08 al poeta Marcos Ana, perquè poesia i llibertat són dos ingredients més que adients per donar la benvinguda a EL MOLINO! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=TLY2PYd6Rko[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=IdL-OJtOWkw[/youtube]
¡¡¡LLARGA VIDA A EL MOLINO!!!
Benet Rossell, El Molino Solitario
20:30 Creix l’emoció
Comença a animar-se la catifa vermella. Els qui s’aferraven a les tanques municipals esdevenen comentaristes improvisats per l’ocasió:
Guaita, és la de Sálvame! / No, aquesta no ho és pas, és la de Les Mañanes! / Mira, mira, lleva una bolsa llena de tangas. / ¡Ay, Ay, que se le caen! (i un reguitzell de tangues damunt la catifa) / El Mariñas!!! El Mariñas!!! / Coi, sí que és petit! / En Jordi González també és baixet / ¡Qué va! Yo lo vi en Sant Cugat y de bajito na de na! / Què vindrà en Jordi González? / A mi me han dicho que vendrá ¡Montilla! / I l’Hereu! / ¿Y el Jorge Javier? / (Per darrera) ¿Dónde está Jorge Javier? ¡Qué no lo veo! ¡Aparta, coño, qué no lo veo! /¿On és la Pataki?…
I era cert, un floc de caspa d’en Mariñas se’m va ficar a l’ull dret, i entre fer equilibris damunt la tanca, refregar-me l’ull amb la màniga de la jaqueta, i mirar de mantenir la càmera en posició vertical se’m va oblidar fotografiar-lo, llàstima!
20:50 Per fi El Molino!
Esclata un aplaudiment, el canó de llum enfoca l’extrem esquerre, estaven entrant
LA MAÑA i AMPARO MORENO, RESPLENDENTS!
PER FI EL MOLINO!
21:00 El rovell de l’ou
Passaven uns minuts de les nou, silenci i penombra, i, tot d’una, comença l’espectacle a la façana.
De l’espectacle en qüestió tinc que dir:
BRAVO! BRAVO! BRAVO!
Reprodueixo la informació que els creadors, Telenoika, publica en la seva web http://www.telenoika.net/.
Mapping Inaugural del Molino : 18 oct 2010 / Bcn
Mapping de Telenoika en la inauguració de “El Molino”, dilluns 18 d’octubre, 21h.
Telenoika participa en l’acte inaugural del mític i renovat café-teatre el Molino, al Paral·lel de Barcelona, el dia 18 d’octubre a partir de les 21:00h, contarà amb la creativitat de l’equip Mapping de Telenoika, que ha preparat per a l’ocasió un espectacle audiovisual que repassa els fets històrics més importants d’aquest mitic local, inseparablement lligat a la història de la Barcelona del s. XX. Deformacions, il·lusions òptiques, coordinació entre els distints elements multimedia (media-façana, il·luminació, aspes) i un llenguatge avantguardista conclouran l’espectacle, d’una durada de 10 minuts i que donarà peu a la reapertura i estrena del primer espectacle de la temporada al Molino.
A més a més, Telenoika ha aportat el software i els continguts permanents de la nova media-façana, que es perfila com a la primera d’aquestes característiques a la ciutat de Barcelona.
Confirmo que en els propers dies podreu veure el vídeo penjat a l’espai de Telenoika a vimeo.com/user2231145
Animo tothom a recórrer les propostes de Telenoika: més que interessants, molt més!
I felicito la propietat d’El Molino per la tria: Ten points!
Aquí teniu unes quantes imatges que El Macbado Benet Rossell va enganxar al vol.
I arribà el darrer punt àlgid de la vetllada: quan s’intuïa la fi de l’espectacle
LES ASPES D’EL MOLINO COMENÇAREN A GIRAR I EL LLUMINÓS S’IL·LUMINÀ
EM DESCUIDAVA: EL NOU MOLINO TÉ TERRASSA!
PROMETO NO TORNAR A PROMETRE
El temps se’m tira a sobre, i actualitzar aquest blog dona més feina de la que em pensava. Això no és cap inconvenient per a mi, només afecta el ritme del propi blog, ens caldrà doncs una mica de paciència a tots plegats!
Per ara, la meva agenda de demà em deixa pressuposar que podré dedicar-m’hi una bona estona, esperem-ho!
Mentrestant, aprofito per convidar tothom a la projecció de pel·lícules meves que, sota el títol “Grafismes Animats”, tindrà lloc aquest vespre, a les 19 hores, a l’auditori del Macba. Es tracta d’un cicle que va començar fa dues setmanes i que continua avui i els dos propers dimecres, sempre a la mateixa hora. Si els spams tinguessin cames, cap i cor, l’Auditori del Macba estaria ple a vessar!
I, per a no ser tant concís, aquí em podeu veure filmant El Molino!
Benet Rossell, El Molino Solitario
En la primera part d’aquest article vaig dir que Lautréamont i Cravan van exercir una gran influència sobre el jove Debord, per què? Donaré algunes pistes:
Le Comte De Lautréamont (Isidore Ducasse, 1846-1870)
Fill d’un diplomàtic francès, Isidore Ducasse neix a Montevideo el 1846. L’any següent la seva mare mor “misteriosament”, sembla ser que es va suïcidar. El 1859 viatja per primera vegada a França, per preparar el batxillerat. És un alumne més aviat gris i el 1865 tot just si es treu el títol. Torna a l’Uruguai, i el 1867 s’instal·la definitivament a Paris, on el troben mort a la seva cambra als 24 anys.
De Gide a Breton, o viceversa, tots reconeixen en Lautréamont un geni poètic, o fins i tot ultrapoètic. Possiblement és l’únic punt de vista que comparteixen!
Per a conèixer millor el personatge i l’obra:
La web que la Universitat Paris III dedica a Lautréamont: http://www.cavi.univ-paris3.fr/phalese/MaldororHtml/Sommaire.htm
I l’excel·lent edició electrònica de Les Chants de Maldoror, a cura de la mateixa universitat: http://www.maldoror.org/chants/index.html. Aquests textos han estat revisats acuradament i corresponen fil per randa a l’edició facsímil editada par Hubert Juin el 1970. Hi trobareu la grafia original de Lautréamont i també les errates, rareses i errors ortogràfics o tipogràfics de les galerades originals, que possiblement ell mai no va rellegir.
Arthur Cravan (Fabien Avenarius Lloyd, 1887-1918?)
No m’estendré sobre Cravan : al blog dedicat a Philippe Sollers trobareu molta informació, i material audiovisual de primera! http://www.pileface.com/sollers/article.php3?id_article=1029
I per completar el tomb al voltant de Cravan recomano el documental d’Isaki Lacuesta Cravan vs Cravan (2002) que trobareu fàcilment online.
Em permetré aquí una microderiva:
Maria Lluïsa Borràs
Maria Lluisa Borràs, crítica d’art, especialista en Picabia, i comissària de la part històrica de l’exposició Arthur Cravan, poeta i boxador, organitzada per La Virreina, Barcelona, el 1992, en la qual vaig participar, així com vaig participar en les accions que Vicenç Altaió i Carles Hac Mor van organitzar al pati d’entrada amb aquest motiu, també intervé en la pel·lícula d’Isaki Lacuesta.
Maria Lluïsa, cravanista de pro –com diu Olga Spiegel en l’article Barcelona fija y documenta la leyenda de Arthur Cravan, el poeta boxeador, La Vanguardia, 20 d’octubre de 1992– va publicar el 1993, a Quaderns Crema, Arthur Cravan; una biografía, però el 1977 ja havia inclòs Maintenant, la revista de Cravan, en un llibre editat a França.
Maria Lluïsa Borràs es va deixar seduir per Cravan, per Picabia, i pels seus amics artistes, entre els quals m’hi compto, amb entusiasme, intel·ligència, coneixement i lleialtat. Maria Lluïsa Borràs ens ha deixat aquest mateix any, jo sempre la recordaré amb afecte.
Una consideració:
Lautréamont i Cravan comparteixen característiques que els fan més que atractius als ulls de dadaistes, surrealistes, lletristes, i situacionistes: s’amaguen darrera un pseudònim del qual es desconeix la filiació; són radicals, provocadors i brillants; són expatriats: l’un és francès nascut a l’Uruguai i l’altre anglès nascut a Lausana; moren joves: Lautréamont als 24 anys, i Cravan als 31 anys; moren en circumstàncies més que dubtoses: de Lautréamont s’especula sobre una possible tisi –la malaltia romàntica i gòtica per excel·lència–, però rés no se sap del cert, i el suïcidi no li era pas aliè. Cravan ho perfecciona, senzillament desapareix, tot i què es va aventurar que havia estat assassinat a la frontera mexicana: tant la desaparició com l’assassinat són morts mítiques!
Isidore Isou
El romanès Isidore Isou arriva a Paris el 1945 –avui en dia possiblement li donarien 300 € per tornar-se’n cap a casa!–. De seguida entra en contacte amb els ambients literaris i artístics de la capital francesa –Gaston Gallimard, Raymond Queneau, Jean Cocteau, André Gide– i, en una cantina per a jueus deportats, coneix Gabriel Pomerand, amb qui comparteix l’entusiasme per Lautréamont. Ben aviat li explica les seves teories sobre poesia i creació artística, i, el 8 de gener de 1946, funden el grup lletrista. Com els dadaistes i els surrealistes volen ser radicals i utilitzen l’escàndol per imposar-se.
Veiem l’entrevista d’Orson Welles a Isidore Isou, del documental Around the World with Orson Welles, St. Germain des Prés (1955).
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MU4vogDIkYc&feature=related[/youtube]
El 1951, Isou realitza la seva primera pel·lícula, Traité de Bave et d’Eternité, amb la qual interromp una projecció oficial del Festival de Cannes i organitza un gran escàndol.
http://video.google.com/videoplay?docid=750666128606667054#
Jean Cocteau i Guy Debord són a la sala, i es diverteixen com a bojos, i aquell mateix any Debord s’apunta al moviment lletrista, que abandona un any més tard, per a crear la International Lletrista amb Gil J Wolman i d’altres, més compromesa políticament, però que provoca al capdavall la divisió dels lletristes. De Wollman no parlaré, l’exposició que presenta el Macba, al costat de la meva, i el catàleg corresponent, són més que eloqüents: http://macba.es/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=28&inst_id=28582
Pel que fa als lletristes, he trobat un documental d’Alberto Calabria, realitzat a partir d’imatges conservades a l’arxiu municipal d’Aubervilliers, que documenten aquella època d’una manera més atractiva que qualsevol text que pugui escriure.
Désarchivage Partiel 1, 2, 3
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=h3c03SNlMBw[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YzzPtkGq_ro&NR=1[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=gKwxLu6mZ-c&feature=related[/youtube]
I per a més informació, consulteu la web oficial del lletrisme: excel·lent! http://www.lelettrisme.com/pages/08_archives/isou_a_paris.php
Tota aquesta reflexió al voltant de Guy Debord només té un propòsit: introduir La Société du Spectacle, que és el vincle que em permetrà retornar al Paral·lel. Considero que en dedicar el tercer article a aquesta teoria i al que va representar en el seu moment hauré assolit aquest propòsit. Em despedeixo per ara, i afegeixo una postdata:
Postdata:
DEMÀ AQUEST BLOG FARÀ VAGA
PER QUÈ?
PERQUÉ TOT I NO SER SINDICALISTA
SINÓ ARTISTA
AIXÍ HO HA DECIDIT
Benet Rossell, l’empermanyerat
Aral,
És costum d’aquest blog donar la benvinguda als nous col·laboradors amb un obsequi, però és La Mercè, la festa de Barcelona que és la primera ciutat-escenari del teu treball, i per celebrar-ho te’n toquen tres!
I
El primer vídeo que m’envies és d’aquest mateix estiu: Video estiu 2010: Barcelona, Londres, Paris. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=d65L4631Nec[/youtube]
El meu primer obsequi és un vídeo de Zimmermann & de Perrot, una parella d’actors que vaig veure al Teatro Español de Madrid, a la seu de Las Naves del Matadero, i que em va proporcionar una estona de felicitat que mai no oblidaré. Per a més informació sobre aquesta parella, que tenen una troupe de teatre amb molts altres actors i actrius, tots ells excel·lents, aquesta és la seva web: www.zimmermanndeperrot.com [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-B6oaBuYnA0[/youtube]
II
El segon vídeo que ens proposes data de la primavera – Video primavera 2010: Lisboa, Miraflores i Sintra–, i l’has enregistrat a Portugal, un país i una cultura que m’entusiasmen, i en especial el fado! Espero tenir un moment per parlar-ne en aquest blog! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8YykMfatJ30[/youtube]
El meu segon obsequi és un vídeo de la coreògrafa noruega Alexandra Domogalla. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wL6ddornRrk&feature=related[/youtube]
Perquè? Doncs, perquè si bé el parkour em sembla una activitat, o un art, o un posicionament d’allò més interessant –hi veig esforç, coratge, constància, compromís, indisciplina…–, hi trobo a faltar les dones, les quals han fet un “parkour” radical, desestabilitzador i més que constructiu en els darrers segles, i quan dic segles sé de què parlo. En aquest link hi ha informacions interessants al respecte: http://www.historiasiglo20.org/sufragismo/radisufgb.htm.
Abans de penjar els dos vídeos de parkour que t’han portat a posar-te en contacte amb nosaltres –dic nosaltres perquè la gràcia del blog és que sigui una obra col·lectiva, com comença a ser-ho– n’he vist molts, i de noies ben poques! Perquè? Què en penses? Hi ha alguna noia davant la pantalla que vulgui dir la seva?
III
Acabes dient-nos que tens més videos en el teu canal de youtube: www.youtube.com/aralroca, jo recomano els més antics, perquè sempre és interessant conèixer i recordar els orígens! Per cert, ara que el 2007 ja et queda molt lluny, ens podries explicar què és per a tu el parkour?
Amb la perversa intenció d’obtenir una resposta a la pregunta que t’acabo de fer, et dedico un tercer vídeo per tal de celebrar La Mercè 2010 plegats amb una bona rialla d’allò més saludable: es tracta de la pel·lícula Les Kiriki que Segundo de Chomón va realitzar el 1907! Per a més informació http://www.circomelies.com/2007/11/segundo-de-chomn.html
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wwacN_dVJVE&p=1369DFF184B59675&playnext=1&index=12[/youtube]
Gràcies Aral i fins ben aviat,
Benet
Disculpeu la meva deriva, però l’endemà d’haver publicat la primera part de les meves reflexions sobre Guy Debord, i el context sociopolític en el qual es va formar el seu pensament, em vaig trobar esmorzant davant d’aquest titular: De la guerra freda al Montsec!
Jo soc fill d’Àger, i la idea que el meu poble hagi acabat heretant “el telescopi Fabra-Roa que va crear la NASA als anys seixanta per fer un seguiment dels satèl·lits soviètics” m’ha fet ballar el cap, i m’ha servit en safata l’oportunitat d’introduir el concepte de “deriva”, un dels temes cabdals de Debord, i una teoria subjacent en l’esdevenir d’aquest blog.
Així doncs, us proposo per començar que llegiu l’article publicat a l’Avui el passat 17 de setembre. Més avall hi ha el text original de la Dérive –la traducció del qual trobareu en la xarxa, en la llengua que més us plagui–. I, per acabar, us proposo un parell de vídeos sobre “Parkour”, que no deixa de ser una nova deriva, aquest cop amb un look més contemporani.
El macbado Benet Rossell (més…)
En acabar la II Guerra Mundial el món ha canviat, i tots els factors que esdevindran la base de La Société du Spectacle –Guy Debord, 1967– regeixen el primer món: la destrucció del planeta per l’home ja és possible –les bombes d’Hiroshima i Nagasaki ho han fet palès–; els dòlars del Pla Marshall (European Recovery Program), que representen entre el 2 i el 3 per cent del PIB dels USA –amb un 0,7% no n’hi hagués hagut prou!–, arriben a cabassos per a reconstruir l’Europa primermundista; la producció es tecnifica; Occident, una veritable olla d’espies, queda dividit en dos blocs amb les seves respectives àrees d’influència, inaugurant així un dels espectacles favorits de Hollywood: la Guerra Freda.
En acabar la II Guerra Mundial, Guy Debord té 17 anys, coneix a fons el moviment surrealista, i prefereix Lautréamont i Cravan… El context i les afinitats electives el porten a fundar el 1952 la Internacional Lletrista, amb Gil J Wolman –actualment el meu veí d’exposició al Macba– i d’altres, una escissió del Lletrisme d’Isidore Isou, i, a la dissolució d’aquesta, s’adscriu a la Internacional Situacionista (1957-1972). (més…)
El 8 d’agost Adrian Morales, també conegut com AdriáNomada, m’envià el mail que podeu llegir més avall. No cometré la lleugeresa de presentar-vos-lo, l’Adrián, que té el do de la paraula entre molts d’altres, es presenta per ell mateix, i jo em limitaré a animar-vos a passar una tarda visionant els documentals que ens proposa, perquè jo ja ho he fet! I si algú es pregunta que tenen a veure amb el tema d’aquest blog que continui consultant-lo, perquè en breu el senyor Guy Debord us en donarà totes les claus.
Per concloure, un nou vídeoregal, aquest cop per donar-li la benvinguda al blog a l’incomparable AdriáNomada. Es tracta de l’obra 1954-1998, realitzada pel japonès Isao Hashimoto el 2003, i l’he escollida per la seva subtilesa i el seu rigor, i perquè present i futur només són dos fulls d’un tríptic que el passat inaugura.
Benvingut Adrián, en aquest vincle trobaràs el meu obsequi: http://alt1040.com/2010/07/miedo-y-locura-armas-nucleares-en-una-escalofriante-animacion
Mail d’AdriáNomada
Aquí les envío varios vídeos de última hora que me acabo de traer de los Estados Unidos, y que están ya siendo un verdadero suceso en Internet.
-El TIPO DE ACTIVISMO DOCUMENTAL que nos interesa y estamos haciendo!!!!! Zeitgeist Movement!!!!
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ZUZWgU-x6WU&feature=player_embedded[/youtube]
-También: Quince minutos de una impresionante información, sobre las dictaduras Alimentación y el Vandalismo Genético. No os la perdáis. (més…)
La Muñeca del Amor és un capritxo japonès líric dramàtic en tres actes, dividits en cinc quadres. L’escriptor peruà Felip Sassone va estrenar aquesta obra a Madrid el 1914, i tres anys més tard va arribar al Paral·lel amb un acte menys. La música va ser composta pel mestre Manuel Penella, avi de les actrius Emma Penella i Terele Pávez i besavi d’Emma Ozores.
Aquesta és la cartellera de la Vanguardia, del 21 abril de 1917, que anunciava l’estrena de La muñeca del Amor:
http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.es/LVE07/HEM/1917/04/27/LVG19170427-007.pdf
I parlant de nines em venen al cap aquelles nines desmembrades de l’artista polonès, instal·lat a Paris, Hans Bellmer. Les imatges de Bellmer contribuiran ara a situar-nos en un espai més proper, o potser no…
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=4WpzjIRh1Jk[/youtube]
I també:
http://www.youtube.com/watch?v=GQSLC36KrEY&feature=related
Així com els següents articles:
Hans Bellmer in The Art Institute of Chicago: The Wandering Libido and the Hysterical Body, Sue Taylor, Department of Art History, The University of Chicago.
http://www.artic.edu/reynolds/essays/taylor.php
La “Muñeca” (‘La Poupée’); simulacro y anatomía del deseo en Hans Bellmer, Rosa Aksenchuk, Universidad de Buenos Aires.
http://www.observacionesfilosoficas.net/lamuneca.html
Observacions filosòfiques? Doncs aquestes també ho son:
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=anI3n1BpN9I&feature=related[/youtube]
