EL RETORN: 2ª PART

(more…)

COMENÇA EL RETORN

Primer transport: obres exposades i obres seleccionades que van caure de l’exposició a darrera hora per exigències del muntatge.

El segon i darrer transport m’ha de retornar els 18 decorats d’El Molino, i les obres que formen part de la instal·lació Penso amb la punta del pinzell: 408 pintures sobre tela i sobre fusta!

THAT’S ALL!

Desmuntatge de Paral·lel Benet Rossell

Macba, 24 de gener de 2011

La darrera garrofa, darrera frase dita, murmurada o xiuxiuejada, el darrer modisme popular, com si de goigs profans es tractés, aquí la despengem a la manera d’una baixada de teló microteatral.

La darrera garrofa

  • Què n’has dites de garrofes! (Diu aquell a la cantonada d’un carrer)
  • El garrofam de l’art és transversal
  • Com la garrofassa transmediterrània
  • O la cal·ligrafia oriental!
  • Au, garrofa bugadera i llargaruda, menja excelsa pel bestiar
  • Fot el camp llavor panxuda
  • Jo me’n vaig aquí al costat!

Macba, 24 de gener de 2011Macba, 24 de gener de 2011Macba, 24 de gener de 2011Macba, 24 de gener de 2011

Continuarà…

 

LO GARROTIN MANDARIN

A Beijing (39°54′20″N 116°23′29″E) em diuen Lo Ganso de Beijing. Soc d’un poblet de Lleida però des de fa uns quants anys  visc a la Xina. Davant dels 507 habitants del meu poble, i la seva extensió de 160’9 km2, em podria haver sentit una mica perdut en una ciutat de més de 22 milions d’habitants, i una superfície de 16.808 km2, però no ha estat així ni molt menys! Per començar en deu fer 20 o més que deambulo per aquesta ciutat de les mil i una sorpreses i dels mil noms. Abans se la coneixia com Pequín, nom que corresponia al mètode de transcripció del sistema postal xinès i reflectia la pronunciació arcàica de la síl·laba jing. Però, coses de la globalització, des de fa temps el nom oficial és Beijing, que correspon al sistema de transcripció oficial hanyu pinyin, d’influència anglosaxona, compost pels caràcters 北 bei «nord» i 京 jīng «capital». 

Ciutat lluenta i també apedaçada, de llums que fan patir els ulls i d’olors  que esvaloten el nas.  Llums i olors esplendorosos, però.

Doncs  aquí em trobo i aquí em poden trobar tots vostès. Treballo, com saben els meus amics, al Moulin Rouge de Beijing on hi faig un numero de transformisme burlesc que ha esdevingut la meva especialitat. 

 

  

  

  

Aquest Moulin Rouge asiàtic és conegut com El Beijing Night Show, http://www.bjnight.com/main.asp, i el trobem situat al districte Dayabao Hutong Dongcheng, prop del pont Jianguomen. El xou es celebra cada nit i se centra en les antigues arts escèniques xineses, amb elements de l’Òpera de Beijing, dansa xinesa, acrobàcies i Kung Fu xinès, tot això acompanyat de música, luminotècnia, i amb la comoditat de poder sopar el meu plat preferit: l’ànec Beijinguès. 

Quan tenia 15 anys, vaig arribar a la Xina, de la mà de l’Esteva Comas, el gran viatger de Sabadell, el meu pare adoptiu. Volia ésser ballarí de l’Òpera de Beijing, concretament un Chou, el pallasso que segons la situació i la història sortia d’home o de dona, però això si, sempre amb la cara pintada de vermell, perquè el meu personatge simbolitzava la rectitud, la lleialtat i la valentia heroica. Però una mala recuperació d’una operació del menisc extern, m’ho va impedir, i vaig derivar cap al burlesc i aquí estic, vestit de mandarí, ja ho poden veure. Un mandarí molt particular perquè  un dels plats forts del meu ball és lo garrotin del Parrano i del Marquès de Pota de Lleida. 

Aquí teniu lo Marquès de Pota cantant a la Mare de Déu: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=swpEhGMVUGM[/youtube]Molt amic del meu pare adoptiu era el mag badaloní Li-Chang, també conegut com el Demonio Amarillo, i junts anàvem a comprar jocs de màgia a El Rei de la Màgia en Barcelona. De Chang vaig aprendre els primers rudiments de xinès, i els primers trucs de màgia, trucs que ell havia aprés de Fu-Manchú el mag britànic per excel·lència, que tantes coses va aportar a les turbulències  de Manolita Chen, de qui conec tantes confidències que ni ara i ni mai no desvetllaré. 

Aquí he de fer una parada en el camí per recordar els temps dels teatres ambulants, com el de Manolita, on les dones, el sexe i el destape a dojo, matisat amb alegria, humor i música, eren els ingredients principals que portaven vitalitat i joia a totes les poblacions d’Espanya, a la manera dels antics cómicos de la llegua. 

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100219/rescatamos-memoria-gran-teatro-chino-manolita-chen/699340.shtml 

Amics meus, les coses son com son i no se ben bé si son de cap manera, aquí l’estoïcisme, tal com l’entenem nosaltres, no existeix, aquí hi afegeixen  trossets de ying, trossets de yang i qui sap què. No ho vull ni saber. Laca, molta laca, doncs que comenci l’espectacle al Moulin Rouge de Beijing. Ai garrotin, ai garrotan, quina garrotada que mos fotràn!…. 

Aquest és un vídeo promocional de l’espectacle. Qui parla sóc jo en un perfecte xinès mandarí … [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Iw-tUVu3Dtc&NR=1[/youtube]

Bona nit,

Lo Ganso de Beijing

BRODERICK CRAWFORD

Broderick Grawford: un ramblista de pro. Un bon amic que recordo des d’aquest mostrador de la cantonada de l’Arc del Teatre, La Cazalla de la Sierra, que ara engoleixo a la teva salut, Broderick. En aquesta mateixa barra n’havíem begut més d’una, renoi com rasca! Ja no som el que érem. Les Rambles tampoc no ho són. I Barcelona, menys…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=DdadaL0MTe8[/youtube]

I tot seguit, a l’altra banda de la Rambla, ens reforçàvem amb tonyina i pebrot vermell, al costat del Cosmos, desprès tocava el Buena Sombra, i uns carrers més enllà al Patio Andaluz o la Macarena, flamenc  d’anar per casa, l’estereotip! Recordo, com si fos ara, la mestressa del Macarena, una dona gran, vestida de flamenca per turistes com nosaltres o bé per l’American Navy,  que  picava de mans prop de la cara d’en Broderick. Poca gent al local, aquells dies.  La cara cubista d’en Broderick  es desfeia per moments, semblava que un bon tros estava a punt de caure d’un moment a l’altre, suava i suava, i les gotes de suor queien per terra a ritme de zapateado i al compàs del Moriles.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=P22bZ3GgcPU&feature=related[/youtube]

Broderick va venir a Barcelona per rodar una pel·lícula, molts anys després d’haver fet  Il Bidone amb Fellini. Crec que uns 10 anys més tard, cap al 63. El productor Jaume Comas Gil, que vaig conèixer, el va acabar despatxant perquè no hi havia manera de que pogués aguantar una filmació, de tan alcoholitzat com estava. En canvi a les tres nits que vam sortir per aquesta ciutat acollidora, la seva presencia i sensibilitat, perfectament conservades en alcohol, el feien transitar amb el company que l’anava a buscar al Ritz, en una ronda de nit primordial.[vimeo]http://vimeo.com/15362663[/vimeo]

Francesc Betriu amb una memòria cinematogràfica prodigiosa em diu que la pel·lícula es titulava No temas a la ley. Van haver de reduir  el paper de Broderick a uns mínims, fins gairebé fer-lo desaparèixer. El mateix li va passar a Victor Mature, que cap companyia cinematogràfica no volia contractar a causa de l’alcohol, i va venir a Espanya per rodar Operació  Dalida, però  tot  va acabar com el rosari de l’aurora.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=AcbAUmgHhFU&feature=related[/youtube]

Des d’aquí, al bell mig de la Rambla em trec el barret que no porto davant Broderick Crawford, amb un gest ampli que abraona tota la Rambla. Et recordo a les pel·lícules gairebé sempre  amb  barret, però per Barcelona no, sempre a cap descobert. Ara, saps, Broderick, Barcelona  s’ha convertit en una casa de barrets de poca monta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-R2RrgpNI10&feature=related[/youtube]

PER NADAL, QUI RES NO PENSA, RES NO VAL!

L’espectacle de Nadal

Jo mateix em vaig iniciar en l’art dramàtic, a les darreries dels 40, interpretant en Lluquet d’Els Pastorets, al Casal Catòlic Cultural de Tremp.

Nadal, zenit de la Utopia fraternal

Parlant d’Utopia fraternal em ve al cap el poble de Marinaleda, del qual se’n va parlar molt a mitjans dels 80, i del qual ja no se’n parla gaire, o potser si… De fet he trobat un reportatge sobre Marinaleda  que Manel Fuentes va realitzar pel programa  Malas Compañias  de la Sexta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JsRJBakmjLs[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=w-ktHfXL4gk[/youtube]

Els amants de la Utopia trobareu més informació a la web de l’ajuntament de Marinaleda http://www.marinaleda.com/inicio.htm, i al següent reportatge que recomano molt particularment a tots aquells que creuen que un altre món és possible:

El sueño de la tierra (España, 2007, color, 90 min) de Eva Abad y Pablo García Cabrera

http://www.dailymotion.com/video/x99t05_marinaleda-el-sueno-de-la-tierra_webcam

Nadal i els jocs de taula

Qui no ha jugat al parxís,  a l’oca, o al Monopoli mentre escudella i car d’olla feien via cap al recte? Jo us proposo un joc de pistes que m’ha vingut al cap quan m’esforçava en empassar-me un polvoró edulcorat. Aquestes són les regles del joc:

Primera regla: Mireu el documental El sueño de la tierra.

Segona regla: Descobriu quan i perquè es citen les següents personalitats:  El Duque del Infantado, La Duquesa de Alba, i la Reina d’Anglaterra.

Tercera regla: Consulteu amb atenció els documents següents.

Íñigo de Arteaga y Martín, actual XIX Duque del Infantado

ABC DE LA EDUCACIÓN, 3 de mayo de 1988, número 181

España está presente en Bolonia desde hace algo más de seiscientos años. En 1364 el cardenal don Gil de Albornoz fundaba el Colegio de San Clemente de los Españoles. Desde entonces hasta hoy generaciones de universitarios españoles se han formado en las aulas de la Universidad que celebra en este año su noveno centenario. Los bolonios han traído a España, fundamentalmente, una preparación jurídica y una renovación de los cuadros universitarios. Con la investidura del Rey Don Juan Carlos, el próximo jueves, como doctor «honoris causa» por la universidad de Bolonia, se continúa una tradición de visitas reales. En 1530 fue coronado el emperador Carlos V en la iglesia de San Petronio. En 1923, los Reyes, Don Alfonso XIII y Doña Victoria Eugenia, visitaron el Colegio de San Clemente. El lector encontrará a continuación una entrevista con el rector del Colegio de España y artículos de Íñigo de Arteaga y Felguera, duque del Infantado, presidente de la Junta del Patronato del Real Colegio de España, y de Evelio Verdera, anterior rector de esta institución…

Font: http://www.um.es/tonosdigital/znum9/Recortes/abc.htm 

Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_del_Infantado; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infan19.htm; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infantad.htm

Cayetana Fitz-James Stuart, actual XVIII Duquesa de Alba

El següent vídeo porta per títol: Cayetana de Alba, la duquesa que rechazó a Picasso[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RbHJ4zmVNEI[/youtube] Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_de_Alba

Queen Elizabeth II (Elizabeth Alexandra Mary, born 21 April 1926)

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Lh1-9ww_HmM&p=9C1B88CCB44404DA[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aGLN1kREJ2Q&feature=related[/youtube]

Quarta regla: Feu un comentari a aquest post.

Cinquena regla: Jo mateix decidiré a dit qui ha estat la guanyadora o el guanyador.

Premi: El guanyador o la guanyadora obtindrà un post dedicat en aquest blog, que es publicarà el proper 6 de gener, abans de les 12 hores.

Nadal i els nens

És difícil de concebre un Nadal sense nens! Per tant, m’ha semblat indispensable incloure-hi un vídeo d’animació, pedagògic com cal, en versió original anglesa i també doblat al castellà (doblat al català no l’he pas trobat, possiblement per manca de subvenció de la Generalitat de Catalunya) perquè el gaudiu en família. [vimeo]http://vimeo.com/10521979[/vimeo] [vimeo]http://vimeo.com/1441729[/vimeo]

Bon Nadal!

Benet Rossell, Lo caganer de Ponent  

ALADY

L’any 1956 vaig descobrir la claca a Barcelona. Anar al teatre, pagar una pesseta  al cap de claca, que se situava en una cantonada estratègica, en el metro o en un bar veí del teatre, i repartia les entrades entre els seus fidels, entre els quals em contava, i per fi entrar al teatre com un senyor i en acabar l’obra  aplaudir, seguint  sempre les instruccions del cap de claca, va esdevenir per a mi un costum cada cop més prodigiós. Hi anava dia si i dia també, i algun cop dues vegades al dia. Em va permetre veure tot el  teatre de l’època, darreries dels 50’s i  començaments dels 60’s, no sé ben bé quan va deixar d’existir la claca, a principis dels 70’s , potser, des d’aquí el meu aplaudiment. [vimeo]http://vimeo.com/16881777[/vimeo]Naturalment el teatre comercial era de poca volada, tots sabem perquè. Era teatre escapista, d’evasió, que  passava de llarg els problemes reals, socials i polítics de la societat catalana i espanyola del franquisme. Era, però, un  teatre formalment  força ben construït, pel que fa  a la carpintería teatral, tal com se solia dir a l’època. En canvi la revista era més aviat un gènere frívol, al·lusiu, picant, divertit, cançons i coreografies ad hoc amb el personal i les circumstàncies. El gènere que tocava,  en aquells temps de grisor, però la creativitat i l’humor volaven sempre tan alt com la música.

Bé, aquestes quatre pinzellades d’introducció em serveixen per parlar d’un artista de revista del Paral·lel, el gran Alady, tan popular com la vedette Carmen de Lirio o més, creador  dels monòlegs, que ell mateix batejava com Las Gansadas de mi Hongo, el barret bombí que acompanyava el smoking i els guants blancs, i d’aquesta elegant indumentària en sortien gansades a dojo.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YnzYqpEi5yM[/youtube]Els seus ulls i el seu somriure generós eren el complement perfecte de la seva eloqüència espontània tot i que molt treballada, en castellà és clar, amb un accent català potent.     

Carles Saldanya i Beut, artista molt admirat per Carlos Gardel, amb qui havia compartit actuació al Principal Palacio de Barcelona, i per mi que tantes vegades l’havia  vist de sopa (claca). Bé anuncio aquí  que més endavant  faré un article sobre la meva vinculació i llarg recorregut relacionat amb el tango argentí. Ara, per acabar  aquest post, parlaré d’una certa relació entre Alady, Miguel Mihura i la ciutat de Lleida. L’any 1932 Alady es va convertir en empresari de revista, la companyia es deia “Ballet-Alady”, era un ballet sense ballet  però amb una troupe multidisciplinària: jazz casolà, jovenetes alemanyes, valquíries, tangueres, domadores de serps, dones barbudes, ballarines,  apuntadors, tramoistes , el negre Buby Curry mestre del charleston i Alady en persona.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=5u-djcie3lQ[/youtube]

Miguel Mihura, molt enamoradís, anava cada dia al teatre La Latina de Madrid, a contemplar entre bastidors les jovenetes alemanyes. Un dia Alady li va dir que la companyia, sortia cap a Lleida l’endemà, on actuarien un parell de dies, després dos dies més a Manresa  i, finalment  al Principal Palacio de Barcelona, i el va convidar a acompanyar-los… Mihura s’hi va apuntar i aquest viatge a Lleida el va marcar i va donar peu a la seva millor obra “Tres sombreros de copa”. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=dD188RhUhZI [/youtube]Com  escriu Miguel Mihura “Vaig  ser  feliç en aquelles dispeses de Lleida, barates i esbalandrades, esmorzant amb les noies del ballet, amb els negres, i amb la domadora.” Mihura localitza l’acció en una capital de província de segon ordre amb senyors odiosos i romàntics enamorats, amb una mirada plena d’ humor, poesía i absurd que només es podia donar a Lleida, capital de sorpreses, circumstàncies fines, disbarats garrotineros i personatges estrafolaris.  Fa vuit o deu anys vaig començar a escriure un text teatral titulat  Tres barrets de copa i un bombí, l’acció succeïa a Lleida, també en una  fonda, entre els personatges principals hi havia el bisbe de Lleida vestit  de rigor violaci amb una bata de cola de faralaes, ballant flamenc amb una estraperlista. També hi sortien uns caçadors que practicaven tir al plat de nouvelle cuisine de dieta mediterrània des d’una de les finestres del dormitori, amb l’ajut de les coristes russes. Dos o tres porcs senglars per enriquir la coreografia, i una colla de lladres de coure emparentats amb les coristes que ballaven com podien la Rumba de la Tocineta. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ioO3fEu1Pp4&playnext=1&list=PL8D83C54ECED8D5B9&index=7[/youtube]Al fons les restes de la discoteca Gran Velvet, una mena de Guggenheim de llaunota, prodigi arquitectònic de patacada. Els propietaris de l’hostal, una parella de vellets, grans afeccionats a resoldre enigmes policíacs, voldrien que tot acabés bé per a la parella protagonista, ella filla del bisbe de Lleida, i ell fill del bisbe de la Seu d’Urgell. Una gran historia d’amor i patiment en un fons de famílies enfrontades, a Lleida com a Verona. Lo Parrano com a narrador, ens en dona el compàs i el fil narratiu, i La Parella de la Guardia Civil, posa el contrapàs ilerdenc  dels anys setanta. I tot això es el que jo barrinava des d’aquella mena de pedrís veí de l’Arbre Paer mentre escoltava una cançó d’El Gitano de Balaguer. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=y06gkKsTtho&feature=related[/youtube]Continuarà.  És clar!

Benet Rossell, Lo Ganso de Beijing

CAFE TEATRE PICASSO

El 1970 vaig participar a una exposició que duia per títol “Le Dessin d’Humour, du XVè siècle à nos jours“, organitzada per la Bibliothèque Nationale de Paris. A l’entrada hi havia dues vitrines, l’una amb dibuixos de Picasso, i l’altre amb els meus! Aquest era l’únic vincle que m’unia fins ara a Picasso! Però fa uns dies, la colla de blogonautes que m’envolta em va conduir subreptíciament al Picasso, un petit cafè concert amagat a la part alta del Poble Sec, concretament al número 67 del carrer Elkano. Allí vaig presenciar un magnífic espectacle de cabaret, conduit magistralment pel gran Picasso! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=UorNTpMMN8Q&feature=related[/youtube]I és que l’ànima d’aquest excel·lent cabaret de butxaca es diu Picasso, Roberto en aquest cas, i porta l’art a les venes que és, al capdavall, el que compte! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JmQW4qzv8Wc&feature=related[/youtube]

Tot seguit unes fotos, preses amb el móvil durant l’espectacle que tant em va divertir, i que demostren que la fruita més temptadora va ser un servidor:

                

Tafanejant, he trobat un article sobre el Picasso que Xavier Theros va publicar l’agost passat a El País, el reprodueixo a continuació pel seu interès intrínsec, i m’acomiado recomanant-vos una visita al Picasso el més aviat possible, perquè? Doncs perquè l’espectacle s’ho val, els actors són excel·lents, les dimensions reduïdes de la sala creen un caliu impossible de reproduir en espais més sofisticats, i perquè si volem cabaret, un cabaret fresc, vital i proper caldrà que ens gratem les butxaques: l’art s’amaga als recons, on no hi arriben mai les subvencions!

El macbado Benet Rossell

¡Viva el ‘music hall’!

El único local que mantiene el espíritu del Paralelo es el Picasso, cerca de la parada de Poble Sec

XAVIER THEROS 27/08/2010

Mucho se lleva hablado de la recuperación del Paralelo, del regreso de los teatros y de la revitalización de un lugar tan carismático como este. Pero ante tan buenas perspectivas se echa de menos alguna referencia a la revista o al music hall. Podría pensarse que es nostalgia, pero imaginar Barcelona sin uno de sus géneros teatrales más propios aminora -ni que sea mínimamente- este aluvión de buenas noticias. De momento, el único local que mantiene vivo el espíritu del antiguo Broadway barcelonés es un pequeño café-teatro llamado Picasso, que se encuentra en la calle de Elkano, a pocos pasos de la parada de Poble Sec, de la línea 3. Es una fachada pequeña en los bajos de una finca de vecinos, frente a la que lucen 47 bombillas intermitentes y unas letras de neón, como mandan los cánones. Igual que aquellos pequeños teatrillos que hicieron popular esta avenida, el Picasso ofrece cena y espectáculo a todo aquel que tenga curiosidad por saber cómo se movía una vedette con marabú, o cómo era eso de que la cantante se frotara contra la calva del señor de la primera fila, mientras le hacía confidencias picantes a su mujer, sentada al lado. Era un humor inocente y ligero, mucha picardía y un aire familiar y espontáneo, que no buscaba herir a nadie.

Gracias al music hall, el Paralelo se convirtió en el paseo de Gràcia de los trabajadores. Josep Santpere, Elena Jordi y la Bella Dorita extendieron el gusto por el vodevil y la revista, versión dulcificada y sicalíptica del cabaré. Music hall es un cajón de sastre donde cabe todo aquello que no necesita mucho espacio para representarse. Números musicales, de strip-tease, de transformismo, magos, trapecistas, mimos, humoristas y chicas enseñando las piernas. Plumas y lentejuelas que dieron locales tan míticos como el cabaré Sevilla, el café-teatro Cómico, el Pompeia, el Molino, el Bataclán y el Barcelona de Noche de la calle de las Tàpies. De todo eso podemos encontrar un poco en el Picasso, que es el último escenario estable que le queda a esta especialidad teatral. Su principal impulsor -Roberto Picasso- ya había trabajado en el café-concert en Buenos Aires: “En Argentina es más fácil, pero aquí cuesta más que la gente salga a ver un espectáculo con cena”.

La sala abrió en el año 2003 y pronto atrajo la atención de gente como Sara Montiel, Dolly van Doll y La Maña. Entonces era una propuesta a contracorriente, pues sólo había espectáculos de drag queens. Roberto eligió enfocar su local hacia las variedades y la revista de pequeño formato, pudiendo contar como vedette con Silvia Parker, que había estado en el Molino y en la Belle Époque. En 2006 se incorporó su socio, Matias Carmelo, que trajo la idea de ofrecer cenas. Jugando con la limitación de un espacio reducido, ambos optaron por la calidad del sonido y del vestuario. Llegaron a tener un pianista en directo y hacían un show de cabaré de jueves a domingo, con tres artistas fijos y algún invitado. Por el boca a boca, y sin apenas publicidad, consiguieron llevar adelante su iniciativa; aunque la crisis les ha obligado a diversificarse. Los miércoles programan conciertos de tango, música brasileña de jueves a domingo y los sábados cena y después cabaré. Como dice Roberto: “La nuestra es una función con mucho humor, pero sin vulgaridad. Sobre todo buscamos que el espectador se sienta cómodo y disfrute. Ahora hacemos los números de revista en playback, pero el resto de la semana seguimos apostando por la música en vivo. La gente debe volver a ser capaz de distinguir entre la calidez y la emoción de ver un músico en directo, y la frialdad de una versión enlatada”. Para una ciudad donde ponerse a cantar parece ya un delito, este es un buen deseo. Así que ya lo saben: si quieren descubrir cómo era el Paralelo de Alady, Tania Doris, Johnson y Merche Mar, su teatro es el Picasso.

Font: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Viva/music/hall/elpepiespcat/20100827elpcat_11/Tes

Fi de l’espectacle.

TELENOIKA, EL MOLINO, EL PAPA, I L’AIRE FRESC

Aquest matí m’aixeco emboirat, consternat, mig destruït de tanta ressaca papera! Em vaig veure obligat a seguir tot el vodevil per culpa d’aquest blog, i és que l’espectacle és l’espectacle t’agradi o no! 

En aquest cas es tractava d’un macro espectacle muntat a Barcelona i amb ínfules planetàries: un bé de déu d’avions, trens, cotxes i autocars amunt i avall, un munt de carrers clausurats, arrest domiciliari del veïnatge, mobilització general de les forces de l’ordre –les nostres i les importades–, governs centrals, autonòmics i municipals de genolls, tiberis pantagruèlics amb nona de pasqua inclosa al més de novembre –una manera peculiar de difondre la cultura catalana!–, figuració a punta pala i una star incomparable, d’aquelles que representen el mateix espectacle durant dècades –en aquest cas durant mil·lennis!– i continuen tenint parròquia, una star d’aquelles que en assolir la glòria suprema es pot fins i tot permetre mossegar la mà que l’alimenta!

El més raonable hagués estat anar directe a un bar i demanar un Bloody Mary! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=d6Jy9YVAjY8[/youtube]

En comptes d’això consulto els mails i en veig un d’en David que m’avisa que Telenoika ja ha penjat el vídeo de la inauguració d’El Molino! I l’efecte Telenoika em neteja de cop el cervell!

Penjaré a continuació tres vídeos de Telenoika, el vídeo de la inauguració d’El Molino, off course, el Vídeo Attack al Corte Inglés, que recull l’acció que van realitzar  la vetlla de la Vaga General del 29 de Setembre, i un tercer anomenat FeedBack Experience. No afegiré cap comentari, em limitaré a reproduir la informació que ells donen, no cal més, i torno a convidar tothom a seguir els treballs de Telenoika: jo ho faré. Gràcies Telenoika per refrescar-me les idees!

Benet Rossell, L’empapussat

Telenoika Audiovisual Mapping @ El Molino Opening 

[vimeo]http://vimeo.com/16481605[/vimeo]Video contents produced using 2D video composition and 3D rendering softwares.
· projected with a 20.000 lumens video beamer at 1024×768.
· used WarpMap as video warper and player. WarpMap is a surface warping and video-player software developped by Eloi Maduell from PlayModes.com with Openframeworks libraries.
. used LedMap as 39*237px content player for the Media Façade.
  Contact: mapping@telenoika.net

Vìdeo Attack al Corte Inglés

[vimeo]http://vimeo.com/15439376[/vimeo] Acción realizada la víspera de la Jornada de Huelga General del pasado 29 de Septiembre. Video Intervención Hackeando la fachada del Corte Inglés de la Plaza Cataluña de Barcelona. CONTACT: mapping@telenoika.net

Telenoika FeedBack Exp._New Audio Remasteritzat

[vimeo]http://vimeo.com/9001405[/vimeo] Feedback is a hard-to-control live process. It talks about errors, cycles, responses, inputs, outputs and the life emerging from the signals.
It’s a metaphor usually applied to intelligent processes in machines –what’s come to be known as Artificial Intelligence, if there could ever be such a thing. The question triggering the error and its feedback are processes very close to that of human trial-and-error learning. Machines learn and respond.

“Telenoika Feedback Experience” is a get-together of various creators in Telenoika’s audiovisual open community, which will experiment with the responses and errors generated by video-mixers of different generations.

In this abstract live AV session for Punto y Raya Festival, we want to talk about chaotic monitoring processes and the development of human interrelations based on free knowledge circulation and exchange.

Are You Experienced?

I en castellà: La realimentación (en inglés, feedback) es un proceso vivo, de difícil control. Nos habla de los errores, de los ciclos, de los retornos, de los inputs, de los outputs, de la vida que se genera en las señales.
Es una metáfora empleada habitualmente para referirse a procesos inteligentes en las máquinas, la denominada inteligencia artificial, si es que alguna vez la inteligencia puede ser artificiosa. La pregunta que supone el error y la respuesta que genera la realimentación son procesos muy próximos al ensayo/error del aprendizaje humano. Las máquinas aprenden y contestan.

Telenoika Feedback Experience es un encuentro de diferentes creadores de la Comunidad Audiovisual Abierta Telenoika que trabajarán sobre los retornos y los errores que generan mezcladoras de video que pertenecen a diferentes generaciones.

En este directo audiovisual de estética abstracta que presentamos en el Punto y Raya Festival queremos hablar tanto de los procesos de monitorización caótica como de las mejoras humanas basadas en el intercambio y la libre circulación del conocimiento.

Are You Experienced?

INAUGURACIÓ D’EL MOLINO, 18.10.2010, 21:00, 2/3

20:30     Creix l’emoció

Comença a animar-se la catifa vermella. Els qui s’aferraven a les tanques municipals esdevenen comentaristes improvisats per l’ocasió:

Guaita, és la de Sálvame! / No, aquesta no ho és pas, és la de Les Mañanes! / Mira, mira, lleva una bolsa llena de tangas. / ¡Ay, Ay, que se le caen! (i un reguitzell de tangues damunt la catifa) / El Mariñas!!! El Mariñas!!! / Coi, sí que és petit! / En Jordi González també és baixet / ¡Qué va! Yo lo vi en Sant Cugat y de bajito na de na! / Què vindrà en Jordi González? / A mi me han dicho que vendrá ¡Montilla! / I l’Hereu! / ¿Y el Jorge Javier? / (Per darrera) ¿Dónde está Jorge Javier? ¡Qué no lo veo! ¡Aparta, coño, qué no lo veo! /¿On és la Pataki?…

I era cert, un floc de caspa d’en Mariñas se’m va ficar a l’ull dret, i entre fer equilibris damunt la tanca, refregar-me l’ull amb la màniga de la jaqueta, i mirar de mantenir la càmera en posició vertical se’m va oblidar fotografiar-lo, llàstima!

20:50     Per fi El Molino!

Esclata un aplaudiment, el canó de llum enfoca l’extrem esquerre, estaven entrant

LA MAÑA i AMPARO MORENO, RESPLENDENTS!

PER FI EL MOLINO!

21:00     El rovell de l’ou

Passaven uns minuts de les nou,  silenci i penombra, i, tot d’una, comença l’espectacle a la façana.

De l’espectacle en qüestió tinc que dir:

BRAVO! BRAVO! BRAVO!

Reprodueixo la informació que els creadors, Telenoika, publica en la seva web http://www.telenoika.net/.

Mapping Inaugural del Molino : 18 oct 2010 / Bcn

Mapping de Telenoika en la inauguració de “El Molino”, dilluns 18 d’octubre, 21h.

Telenoika participa en l’acte inaugural del mític i renovat café-teatre el Molino, al Paral·lel de Barcelona, el dia 18 d’octubre a partir de les 21:00h, contarà amb la creativitat de l’equip Mapping de Telenoika, que ha preparat per a l’ocasió un espectacle audiovisual que repassa els fets històrics més importants d’aquest mitic local, inseparablement lligat a la història de la Barcelona del s. XX. Deformacions, il·lusions òptiques, coordinació entre els distints elements multimedia (media-façana, il·luminació, aspes) i un llenguatge avantguardista conclouran l’espectacle, d’una durada de 10 minuts i que donarà peu a la reapertura i estrena del primer espectacle de la temporada al Molino.
A més a més, Telenoika ha aportat el software i els continguts permanents de la nova media-façana, que es perfila com a la primera d’aquestes característiques a la ciutat de Barcelona.

Font: http://www.telenoika.net/index.php?option=com_content&view=article&id=978:mapping-inaugural-del-molino-18-oct-2010-bcn&catid=63:info-comunitav&Itemid=107

Confirmo que en els propers dies podreu veure el vídeo penjat a l’espai de Telenoika a vimeo.com/user2231145

Animo tothom a recórrer les propostes de Telenoika: més que interessants, molt més!

I felicito la propietat d’El Molino per la tria: Ten points!

Aquí teniu unes quantes imatges que El Macbado Benet Rossell va enganxar al vol.

               I arribà el darrer punt àlgid de la vetllada: quan s’intuïa la fi de l’espectacle

LES ASPES D’EL MOLINO COMENÇAREN A GIRAR I EL LLUMINÓS S’IL·LUMINÀ

EM DESCUIDAVA: EL NOU MOLINO TÉ TERRASSA!