PROMETO NO TORNAR A PROMETRE
El temps se’m tira a sobre, i actualitzar aquest blog dona més feina de la que em pensava. Això no és cap inconvenient per a mi, només afecta el ritme del propi blog, ens caldrà doncs una mica de paciència a tots plegats!
Per ara, la meva agenda de demà em deixa pressuposar que podré dedicar-m’hi una bona estona, esperem-ho!
Mentrestant, aprofito per convidar tothom a la projecció de pel·lícules meves que, sota el títol “Grafismes Animats”, tindrà lloc aquest vespre, a les 19 hores, a l’auditori del Macba. Es tracta d’un cicle que va començar fa dues setmanes i que continua avui i els dos propers dimecres, sempre a la mateixa hora. Si els spams tinguessin cames, cap i cor, l’Auditori del Macba estaria ple a vessar!
I, per a no ser tant concís, aquí em podeu veure filmant El Molino!
Benet Rossell, El Molino Solitario
Si ets d’aquest món saps que ahir, 13 anys després del tancament de l’antic cabaret, per fi va inaugurar El Molino!
En vaig ser testimoni amb la meva càmera!
Avui us oferiré unes imatges, captades en viu pel Macbado Benet Rossell. En els propers dies continuaré desenvolupant aquest tema. A més avui, l’Elvira Vázquez, la impulsora del nou Cafè Concert, m’ha convidat a assistir a l’espectacle! Us en faré cinc cèntims.
Diari d’una inauguració:
19:30 L’hora blava
A l’hora blava, un dels moments preferits dels fotògrafs, m’atanso a la plaça de la Bella Dorita, entre el públic més matiner, que protegia el seu espai a primera fila per no perdre’s cap famós, vaig detectar moltes cares conegudes, em refereixo a veïns del Poble Sec que conec de vista.
Ocupant llocs estratègics les televisions –una munió–, les ràdios, els cossos de seguretat, i un grup de treballadors de l’empresa Figueras International Seating, subministradora de les butaques d’El Molino que no tenien rés a celebrar: acabaven de ser acomiadats!
Al mig de la plaça, intentant esquivar el personal, un escombriaire de la Barcelona Neta recollia les darreres brutícies. La catifa vermella era la protagonista del moment, mentre es començaven a sentir bocins d’antics cuplés, i les primeres llampades multicolors animaven la façana: eren les darreres proves de llum i so!
20:15 L’espera
Esperar té grans virtuts, una d’elles és que et permet fixar-te en detalls que s’escapen sense temps mort. Així vaig poder veure les càmeres, professionals i privades, a punt de disparar; el cartell encaixat dins les dues fornícules laterals; l’encesa de les aspes, un dels moments cabdals de la vesprada que va aixecar un aplaudiment rotund; l’arribada del meu amic, el cineasta Antoni Verdaguer, que em va literalment sostenir mentre m’enfilava damunt una tanca municipal per pujar el nivell de la meva càmera. Esperar és esperar, una manera d’anar alimentant l’esperança!
I ara, que arriben al rovell de l’ou, em toca plegar i maquejar-me, perquè us recordo: estic convidat a la inauguració d’El Molino!
Prometo continuar demà.
Benet Rossell, El Molino Solitario
En la primera part d’aquest article vaig dir que Lautréamont i Cravan van exercir una gran influència sobre el jove Debord, per què? Donaré algunes pistes:
Le Comte De Lautréamont (Isidore Ducasse, 1846-1870)
Fill d’un diplomàtic francès, Isidore Ducasse neix a Montevideo el 1846. L’any següent la seva mare mor “misteriosament”, sembla ser que es va suïcidar. El 1859 viatja per primera vegada a França, per preparar el batxillerat. És un alumne més aviat gris i el 1865 tot just si es treu el títol. Torna a l’Uruguai, i el 1867 s’instal·la definitivament a Paris, on el troben mort a la seva cambra als 24 anys.
De Gide a Breton, o viceversa, tots reconeixen en Lautréamont un geni poètic, o fins i tot ultrapoètic. Possiblement és l’únic punt de vista que comparteixen!
Per a conèixer millor el personatge i l’obra:
La web que la Universitat Paris III dedica a Lautréamont: http://www.cavi.univ-paris3.fr/phalese/MaldororHtml/Sommaire.htm
I l’excel·lent edició electrònica de Les Chants de Maldoror, a cura de la mateixa universitat: http://www.maldoror.org/chants/index.html. Aquests textos han estat revisats acuradament i corresponen fil per randa a l’edició facsímil editada par Hubert Juin el 1970. Hi trobareu la grafia original de Lautréamont i també les errates, rareses i errors ortogràfics o tipogràfics de les galerades originals, que possiblement ell mai no va rellegir.
Arthur Cravan (Fabien Avenarius Lloyd, 1887-1918?)
No m’estendré sobre Cravan : al blog dedicat a Philippe Sollers trobareu molta informació, i material audiovisual de primera! http://www.pileface.com/sollers/article.php3?id_article=1029
I per completar el tomb al voltant de Cravan recomano el documental d’Isaki Lacuesta Cravan vs Cravan (2002) que trobareu fàcilment online.
Em permetré aquí una microderiva:
Maria Lluïsa Borràs
Maria Lluisa Borràs, crítica d’art, especialista en Picabia, i comissària de la part històrica de l’exposició Arthur Cravan, poeta i boxador, organitzada per La Virreina, Barcelona, el 1992, en la qual vaig participar, així com vaig participar en les accions que Vicenç Altaió i Carles Hac Mor van organitzar al pati d’entrada amb aquest motiu, també intervé en la pel·lícula d’Isaki Lacuesta.
Maria Lluïsa, cravanista de pro –com diu Olga Spiegel en l’article Barcelona fija y documenta la leyenda de Arthur Cravan, el poeta boxeador, La Vanguardia, 20 d’octubre de 1992– va publicar el 1993, a Quaderns Crema, Arthur Cravan; una biografía, però el 1977 ja havia inclòs Maintenant, la revista de Cravan, en un llibre editat a França.
Maria Lluïsa Borràs es va deixar seduir per Cravan, per Picabia, i pels seus amics artistes, entre els quals m’hi compto, amb entusiasme, intel·ligència, coneixement i lleialtat. Maria Lluïsa Borràs ens ha deixat aquest mateix any, jo sempre la recordaré amb afecte.
Una consideració:
Lautréamont i Cravan comparteixen característiques que els fan més que atractius als ulls de dadaistes, surrealistes, lletristes, i situacionistes: s’amaguen darrera un pseudònim del qual es desconeix la filiació; són radicals, provocadors i brillants; són expatriats: l’un és francès nascut a l’Uruguai i l’altre anglès nascut a Lausana; moren joves: Lautréamont als 24 anys, i Cravan als 31 anys; moren en circumstàncies més que dubtoses: de Lautréamont s’especula sobre una possible tisi –la malaltia romàntica i gòtica per excel·lència–, però rés no se sap del cert, i el suïcidi no li era pas aliè. Cravan ho perfecciona, senzillament desapareix, tot i què es va aventurar que havia estat assassinat a la frontera mexicana: tant la desaparició com l’assassinat són morts mítiques!
Isidore Isou
El romanès Isidore Isou arriva a Paris el 1945 –avui en dia possiblement li donarien 300 € per tornar-se’n cap a casa!–. De seguida entra en contacte amb els ambients literaris i artístics de la capital francesa –Gaston Gallimard, Raymond Queneau, Jean Cocteau, André Gide– i, en una cantina per a jueus deportats, coneix Gabriel Pomerand, amb qui comparteix l’entusiasme per Lautréamont. Ben aviat li explica les seves teories sobre poesia i creació artística, i, el 8 de gener de 1946, funden el grup lletrista. Com els dadaistes i els surrealistes volen ser radicals i utilitzen l’escàndol per imposar-se.
Veiem l’entrevista d’Orson Welles a Isidore Isou, del documental Around the World with Orson Welles, St. Germain des Prés (1955).
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MU4vogDIkYc&feature=related[/youtube]
El 1951, Isou realitza la seva primera pel·lícula, Traité de Bave et d’Eternité, amb la qual interromp una projecció oficial del Festival de Cannes i organitza un gran escàndol.
http://video.google.com/videoplay?docid=750666128606667054#
Jean Cocteau i Guy Debord són a la sala, i es diverteixen com a bojos, i aquell mateix any Debord s’apunta al moviment lletrista, que abandona un any més tard, per a crear la International Lletrista amb Gil J Wolman i d’altres, més compromesa políticament, però que provoca al capdavall la divisió dels lletristes. De Wollman no parlaré, l’exposició que presenta el Macba, al costat de la meva, i el catàleg corresponent, són més que eloqüents: http://macba.es/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=28&inst_id=28582
Pel que fa als lletristes, he trobat un documental d’Alberto Calabria, realitzat a partir d’imatges conservades a l’arxiu municipal d’Aubervilliers, que documenten aquella època d’una manera més atractiva que qualsevol text que pugui escriure.
Désarchivage Partiel 1, 2, 3
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=h3c03SNlMBw[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YzzPtkGq_ro&NR=1[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=gKwxLu6mZ-c&feature=related[/youtube]
I per a més informació, consulteu la web oficial del lletrisme: excel·lent! http://www.lelettrisme.com/pages/08_archives/isou_a_paris.php
Tota aquesta reflexió al voltant de Guy Debord només té un propòsit: introduir La Société du Spectacle, que és el vincle que em permetrà retornar al Paral·lel. Considero que en dedicar el tercer article a aquesta teoria i al que va representar en el seu moment hauré assolit aquest propòsit. Em despedeixo per ara, i afegeixo una postdata:
Postdata:
DEMÀ AQUEST BLOG FARÀ VAGA
PER QUÈ?
PERQUÉ TOT I NO SER SINDICALISTA
SINÓ ARTISTA
AIXÍ HO HA DECIDIT
Benet Rossell, l’empermanyerat
Aral,
És costum d’aquest blog donar la benvinguda als nous col·laboradors amb un obsequi, però és La Mercè, la festa de Barcelona que és la primera ciutat-escenari del teu treball, i per celebrar-ho te’n toquen tres!
I
El primer vídeo que m’envies és d’aquest mateix estiu: Video estiu 2010: Barcelona, Londres, Paris. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=d65L4631Nec[/youtube]
El meu primer obsequi és un vídeo de Zimmermann & de Perrot, una parella d’actors que vaig veure al Teatro Español de Madrid, a la seu de Las Naves del Matadero, i que em va proporcionar una estona de felicitat que mai no oblidaré. Per a més informació sobre aquesta parella, que tenen una troupe de teatre amb molts altres actors i actrius, tots ells excel·lents, aquesta és la seva web: www.zimmermanndeperrot.com [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-B6oaBuYnA0[/youtube]
II
El segon vídeo que ens proposes data de la primavera – Video primavera 2010: Lisboa, Miraflores i Sintra–, i l’has enregistrat a Portugal, un país i una cultura que m’entusiasmen, i en especial el fado! Espero tenir un moment per parlar-ne en aquest blog! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8YykMfatJ30[/youtube]
El meu segon obsequi és un vídeo de la coreògrafa noruega Alexandra Domogalla. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wL6ddornRrk&feature=related[/youtube]
Perquè? Doncs, perquè si bé el parkour em sembla una activitat, o un art, o un posicionament d’allò més interessant –hi veig esforç, coratge, constància, compromís, indisciplina…–, hi trobo a faltar les dones, les quals han fet un “parkour” radical, desestabilitzador i més que constructiu en els darrers segles, i quan dic segles sé de què parlo. En aquest link hi ha informacions interessants al respecte: http://www.historiasiglo20.org/sufragismo/radisufgb.htm.
Abans de penjar els dos vídeos de parkour que t’han portat a posar-te en contacte amb nosaltres –dic nosaltres perquè la gràcia del blog és que sigui una obra col·lectiva, com comença a ser-ho– n’he vist molts, i de noies ben poques! Perquè? Què en penses? Hi ha alguna noia davant la pantalla que vulgui dir la seva?
III
Acabes dient-nos que tens més videos en el teu canal de youtube: www.youtube.com/aralroca, jo recomano els més antics, perquè sempre és interessant conèixer i recordar els orígens! Per cert, ara que el 2007 ja et queda molt lluny, ens podries explicar què és per a tu el parkour?
Amb la perversa intenció d’obtenir una resposta a la pregunta que t’acabo de fer, et dedico un tercer vídeo per tal de celebrar La Mercè 2010 plegats amb una bona rialla d’allò més saludable: es tracta de la pel·lícula Les Kiriki que Segundo de Chomón va realitzar el 1907! Per a més informació http://www.circomelies.com/2007/11/segundo-de-chomn.html
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wwacN_dVJVE&p=1369DFF184B59675&playnext=1&index=12[/youtube]
Gràcies Aral i fins ben aviat,
Benet
Primera notícia:
Avui a TV3, després de Polònia, el programa Sense ficció emet el documental El meu Molino, realitzat per Lluis Permanyer
Aquesta és la nota que publica TV3 a la seva web:
“Sense ficció presenta una història inoblidable, la del cafè concert, amb gairebé tota seguretat, més antic d’Europa: El Molino. El periodista Lluís Permanyer explica com aquest local va ser viscut com un espai de llibertat en plena dictadura del franquisme. Un lloc apassionant on la transgressió, de signe ben divers, era possible, tot i que la censura, amb una vigilància extrema no coneguda fins llavors, va caure com una llosa amenaçadora. Enmig de l’aïllament internacional, la sala del Paral·lel es va convertir en un espai de trobada de celebritats tan diverses com Dalí, Miró, Cugat, Fellini…
El documental compta amb el testimoni de personatges estretament vinculats amb El Molino, com Lita Claver “La Maña”, Merche Mar, Carmen de Lirio i Amparo Moreno.”
http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=34890&catid=1270
Fins i tot em podreu veure de refilada, i aprofito l’avinentesa per anunciar que un cop emès el documental, El macbado Benet Rossell es desdoblarà en un nou personatge bloguejador: Benet Rossell, l’empermanyerat.
Contràriament al que sovint succeeix en el teatre, on un mateix actor representa diferents papers, moltes vegades per qüestions pressupostàries, darrera la signatura El macbado Benet Rossell s’amaga una munió d’artors que, per primera vegada, pugnen per emancipar-se. Benet Rossell, l’empermanyerat serà el primer en aconseguir-ho. Seguiu connectats!
Segona notícia:
MACBA: 24/09/2010 – 26/09/2010
… i per la Mercè… Cal·ligrafies inventades. Benet Rossell i les cal·ligrafies asiàtiques
El Museu inaugura la nova temporada amb un gran taller familiar, on petits i grans podran observar conjuntament algunes de les obres exposades a Paral·lel Benet Rossell, experimentar noves cal·ligrafies amb estris i suports diversos que posarem a l’abast de tots els participants. Aquesta activitat forma part del programa MACBA en família.
Si us hi acosteu potser ens hi veurem!
A la web del Macba trobareu més informació: http://www.macba.es/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=33&inst_id=29528
Tercera notícia:
JORNADES ANTIMILITARISTES DE BARCELONA (24, 25 i 26 DE SETEMBRE 2010)
Ateneu Llibertari del Casc Antic, Fonollars 15, Forat de la Vergonya, Metro L4 Jaume 1
Espai Obert, Violant d’Hongria 71 1r, Metro L5 Plaça de Sants i Badal
Informació subministrada per AdriàNomada:
Os envío la programación de las Jornadas Antimilitaristas que se realizarán en el último fin de septiembre en el Espai Obert y el Ateneu Llibertari del Casc Antic. Si pensáis que a alguien le pueda interesar el programa, reenviarlo o si lo queréis publicar en alguna agenda de eventos, periódico, página de contrainformación, blog, etc.
Per a més informació seguiu el link:
http://antimilitaristabcn.blogspot.com/
I, per cert, La Mercè és una festa del tot situacionista, en cas contrari celebraríem Santa Mercè, o la Mare de Déu de La Mercè, o…
Visca La Mercè situacionista i laïca!
Disculpeu la meva deriva, però l’endemà d’haver publicat la primera part de les meves reflexions sobre Guy Debord, i el context sociopolític en el qual es va formar el seu pensament, em vaig trobar esmorzant davant d’aquest titular: De la guerra freda al Montsec!
Jo soc fill d’Àger, i la idea que el meu poble hagi acabat heretant “el telescopi Fabra-Roa que va crear la NASA als anys seixanta per fer un seguiment dels satèl·lits soviètics” m’ha fet ballar el cap, i m’ha servit en safata l’oportunitat d’introduir el concepte de “deriva”, un dels temes cabdals de Debord, i una teoria subjacent en l’esdevenir d’aquest blog.
Així doncs, us proposo per començar que llegiu l’article publicat a l’Avui el passat 17 de setembre. Més avall hi ha el text original de la Dérive –la traducció del qual trobareu en la xarxa, en la llengua que més us plagui–. I, per acabar, us proposo un parell de vídeos sobre “Parkour”, que no deixa de ser una nova deriva, aquest cop amb un look més contemporani.
El macbado Benet Rossell (més…)
En acabar la II Guerra Mundial el món ha canviat, i tots els factors que esdevindran la base de La Société du Spectacle –Guy Debord, 1967– regeixen el primer món: la destrucció del planeta per l’home ja és possible –les bombes d’Hiroshima i Nagasaki ho han fet palès–; els dòlars del Pla Marshall (European Recovery Program), que representen entre el 2 i el 3 per cent del PIB dels USA –amb un 0,7% no n’hi hagués hagut prou!–, arriben a cabassos per a reconstruir l’Europa primermundista; la producció es tecnifica; Occident, una veritable olla d’espies, queda dividit en dos blocs amb les seves respectives àrees d’influència, inaugurant així un dels espectacles favorits de Hollywood: la Guerra Freda.
En acabar la II Guerra Mundial, Guy Debord té 17 anys, coneix a fons el moviment surrealista, i prefereix Lautréamont i Cravan… El context i les afinitats electives el porten a fundar el 1952 la Internacional Lletrista, amb Gil J Wolman –actualment el meu veí d’exposició al Macba– i d’altres, una escissió del Lletrisme d’Isidore Isou, i, a la dissolució d’aquesta, s’adscriu a la Internacional Situacionista (1957-1972). (més…)
Tout en lisant l’article qui suit, je réalise que cette expo au Macba a bouleversé mon existence. Bartomeu Marí, l’actuel directeur du Macba et cocommissaire de mon expo auprès de Teresa Grandas, affirme dans le prologue de mon catalogue « qu’à force d’être discret j’ai failli passer inaperçu ! », ce que je partage à mille pour cent.
Et voici que le Macba me propose une expo personnelle ! (més…)
