ART URBÀ

Des de fa algun temps, els graffiters havien trobat un oasi on plasmar les seves creacions sense que ningú els sancionés, pintar persianes de comerços de barri, amb el consentiment, és clar, dels comerciants. Però això sembla que s’ha acabat! Tots tranquils: l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona vetlla perquè la ciutat estigui neta i en harmonia!  Els comerciants de Barcelona seran multats si encarreguen graffitis per a la seva persiana. La sanció pot arribar fins als 600 euros, repartits entre artistes i propietari. http://www.lavanguardia.es/economia/20101227/54092822960/los-comerciantes-de-barcelona-seran-multados-si-encargan-graffiti-para-su-persiana.html

I és curiós, perquè el mateix Ajuntament dóna suport a aquest tipus d’art. 

Fa unes setmanes mentre em dirigia al meu taller em vaig topar amb una actuació anomenada Graffiti – Live Painting, davant d’El Molino. Kram. &. Owen, els autors, promocionaven així la 5a edició dels “Tallers Oberts”, les jornades de portes obertes dels tallers d’artistes i les galeries del Poble Sec.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fuKZ9n7YK3A&feature=player_embedded[/youtube]Sembla ser que l’Ajuntament aposta per l’essència del graffiti, com més efímer millor!

Keith Haring, Barcelona 1989

El febrer de 1989 Keith Haring, malalt terminal de sida, va visitar Barcelona. La seva estada a casa nostra va coincidir amb la inauguració d’una exposició de Frederic Amat a la Galeria Prats a la qual va assistir. També hi era present Montse Guillen, que el coneixia bé perquè Haring freqüentava el restaurant Internacional de Nova York, el mític establiment que Montse Guillen regentava conjuntament amb Miralda, i en veure’l li va demanar si li agradaria fer un graffiti a la nostra ciutat. Haring va dir que sí, a condició de poder escollir el mur. Montse Guillen va contactar de seguida amb Ferran Mascarell, que era llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el qual, coneixedor del que representava Keith Haring en el panorama artístic internacional, li va posar un cotxe a disposició l’endemà a les 9 del matí perquè l’acompanyés a cercar el mur. Haring va triar la plaça Salvador Seguí del Raval pel seu estat de degradació, per la profusió de xeringues i preservatius que entapissaven el terra,  i va fer aquesta obra:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lOWvnq9rYCk[/youtube]

Aquest mural va acabar reproduït al mur de la plaça del Àngels, aquell que separa les vivendes populars de la joia de la corona del barri: el Macba.

I desprès esborrat –jo encara el trobo a faltar– i fins i tot substituït per un mural de Chillida, que encara es pot veure a l’angle superior esquerre del mateix mur.

Personalment proposaria que ara que el Chillida-Leku ha hagut de tancar portes per manca de finançament es subhastés el mural en qüestió a benefici del centre, i es reintegrés el graffiti d’en Haring al mateix lloc que va ocupar. I amb això que quedi clar que no tinc rés en contra de l’artista Chillida, ben al contrari, però les intervencions en l’espai públic sempre han de dialogar amb el seu entorn, i dubto que aquest sigui el cas.

Exit Through The Gift Shop

Tot això m’ha vingut al cap per un interessant documental (?) que vaig veure l’altre dia: Exit Through The Gift Shop. D’entrada us convido a veure aquest reportatge de Días de Cine, veterà programa de la 2, i un dels pocs que es deixa veure en l’actual panorama televisiu. Però aquest és un altre tema…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qcKhJ21Q6YM&feature=related[/youtube]

Exit Through The Gift Shop, es presenta com un documental de Banksy,  un dels icones de l’actual panorama artístic dit alternatiu o “underground”. Com la modalitat artística que practica és il·legal, ell es manté en l’anonimat i mai no ha fet pública la seva cara. Aquest misteri que rodeja el personatge és el que ha aixecat tanta expectació en els ambients més alternatius i “indies” de tot el món, i el resultat és aquest (fals?) documental sorprenent i divertit, amb un rerefons carregat d’ironia i mala llet. Molt recomanable!

Banksy construeix un retrat extraordinàriament realista al voltant del concepte d’art contemporani i la figura de l’artista com a fenomen social. Ens presenta el retrat d’un tipus que de la nit al dia aconsegueix vendre obres per valor de més de 100.000.000 $, un retrat que amaga una forta reflexió crítica sobre la cultura “pop”, posant en dubte el valor i la validesa de tot allò que avui dia podem considerar com a art.

Exit Through The Gift Shop és un muntatge orquestrat de principi a fi o només de forma parcial? No importa, el qui sí interessa és el missatge de la pel·lícula: aquesta capacitat tant contemporània que tenim tots plegats de deixar-nos portar per la corrent sense ni tan sols saber si el que veiem és autèntic o no. Per cert, és autèntic el mural de Chillida de la plaça dels Àngels? Des de la seva posició d’artista rebel i alternatiu, que tant l’ha beneficiat, Banksy ataca directament el concepte d’art com a negoci, l’enaltiment d’un artista sense saber ni qui és ni què fa, les modes i la falta de criteri. I ho fa amb un gran sentit de l’humor perfectament britànic, molt irònic i subtil, deixant que l’espectador es vagi adonant que la successió de fets que està veient es converteix en un complet despropòsit.

En tot cas, sembla que, al final, el propi Banksy s’acaba rient del món al qual pertany, plantejant-se si la seva popularitat està realment  justificada. Una prova més de que Exit Through The Gift Shop és un joc de miralls en què els reflexos amaguen el que hi ha al darrere, allò que importa de veritat i que no és altra cosa que la facturació de la botiga de regals.

El Macbado Benet Rossell

Fonts:http://www.kram.es/tallers-oberts-by-kram-owen-el-molino/

http://maconfidential.com/2010/10/10/exit-through-the-gift-shop/

PER NADAL, QUI RES NO PENSA, RES NO VAL!

L’espectacle de Nadal

Jo mateix em vaig iniciar en l’art dramàtic, a les darreries dels 40, interpretant en Lluquet d’Els Pastorets, al Casal Catòlic Cultural de Tremp.

Nadal, zenit de la Utopia fraternal

Parlant d’Utopia fraternal em ve al cap el poble de Marinaleda, del qual se’n va parlar molt a mitjans dels 80, i del qual ja no se’n parla gaire, o potser si… De fet he trobat un reportatge sobre Marinaleda  que Manel Fuentes va realitzar pel programa  Malas Compañias  de la Sexta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JsRJBakmjLs[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=w-ktHfXL4gk[/youtube]

Els amants de la Utopia trobareu més informació a la web de l’ajuntament de Marinaleda http://www.marinaleda.com/inicio.htm, i al següent reportatge que recomano molt particularment a tots aquells que creuen que un altre món és possible:

El sueño de la tierra (España, 2007, color, 90 min) de Eva Abad y Pablo García Cabrera

http://www.dailymotion.com/video/x99t05_marinaleda-el-sueno-de-la-tierra_webcam

Nadal i els jocs de taula

Qui no ha jugat al parxís,  a l’oca, o al Monopoli mentre escudella i car d’olla feien via cap al recte? Jo us proposo un joc de pistes que m’ha vingut al cap quan m’esforçava en empassar-me un polvoró edulcorat. Aquestes són les regles del joc:

Primera regla: Mireu el documental El sueño de la tierra.

Segona regla: Descobriu quan i perquè es citen les següents personalitats:  El Duque del Infantado, La Duquesa de Alba, i la Reina d’Anglaterra.

Tercera regla: Consulteu amb atenció els documents següents.

Íñigo de Arteaga y Martín, actual XIX Duque del Infantado

ABC DE LA EDUCACIÓN, 3 de mayo de 1988, número 181

España está presente en Bolonia desde hace algo más de seiscientos años. En 1364 el cardenal don Gil de Albornoz fundaba el Colegio de San Clemente de los Españoles. Desde entonces hasta hoy generaciones de universitarios españoles se han formado en las aulas de la Universidad que celebra en este año su noveno centenario. Los bolonios han traído a España, fundamentalmente, una preparación jurídica y una renovación de los cuadros universitarios. Con la investidura del Rey Don Juan Carlos, el próximo jueves, como doctor «honoris causa» por la universidad de Bolonia, se continúa una tradición de visitas reales. En 1530 fue coronado el emperador Carlos V en la iglesia de San Petronio. En 1923, los Reyes, Don Alfonso XIII y Doña Victoria Eugenia, visitaron el Colegio de San Clemente. El lector encontrará a continuación una entrevista con el rector del Colegio de España y artículos de Íñigo de Arteaga y Felguera, duque del Infantado, presidente de la Junta del Patronato del Real Colegio de España, y de Evelio Verdera, anterior rector de esta institución…

Font: http://www.um.es/tonosdigital/znum9/Recortes/abc.htm 

Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_del_Infantado; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infan19.htm; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infantad.htm

Cayetana Fitz-James Stuart, actual XVIII Duquesa de Alba

El següent vídeo porta per títol: Cayetana de Alba, la duquesa que rechazó a Picasso[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RbHJ4zmVNEI[/youtube] Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_de_Alba

Queen Elizabeth II (Elizabeth Alexandra Mary, born 21 April 1926)

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Lh1-9ww_HmM&p=9C1B88CCB44404DA[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aGLN1kREJ2Q&feature=related[/youtube]

Quarta regla: Feu un comentari a aquest post.

Cinquena regla: Jo mateix decidiré a dit qui ha estat la guanyadora o el guanyador.

Premi: El guanyador o la guanyadora obtindrà un post dedicat en aquest blog, que es publicarà el proper 6 de gener, abans de les 12 hores.

Nadal i els nens

És difícil de concebre un Nadal sense nens! Per tant, m’ha semblat indispensable incloure-hi un vídeo d’animació, pedagògic com cal, en versió original anglesa i també doblat al castellà (doblat al català no l’he pas trobat, possiblement per manca de subvenció de la Generalitat de Catalunya) perquè el gaudiu en família. [vimeo]http://vimeo.com/10521979[/vimeo] [vimeo]http://vimeo.com/1441729[/vimeo]

Bon Nadal!

Benet Rossell, Lo caganer de Ponent  

TORNA EL BURLESQUE!

Torna el burlesque, una excel·lent notícia!

Cal remuntar-nos a finals del segle XIX i principis del XX per conèixer les arrels del burlesque. El burlesque neix del Music Hall i del vodevil: el primer sorgeix el 1843 amb le llei seca aprovada als Estats Units, quan moltes tavernes es transformen en Music Halls, és a dir locals dotats d’un escenari on hi havia actuacions. Posteriorment arriba el vodevil amb espectacles més elaborats que s’adrecen a tota la família. Alguns autors afirmen però que el burlesque és un descendent directe de la Commedia dell’Arte, atès que l’expressió burlesque és contemporània de la seva aparició.

D’altra banda, un burlesque popular va sorgir cap al 1928. Es tracta d’un estil on imperen dones exuberants, barreja de sàtira i entreteniment per a adults, amb actuacions que ridiculitzen les normes socials i incomoden el públic assistent amb la nuesa de les noies. El burlesque representà també una proposta escènica contestatària al teatre clàssic. Però ben segur que la contemplació d’un número de Blaze Starr, una clàssica del gènere, serà molt més eloqüent que qualsevol explicació: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=H6lvHPtQnRI[/youtube] O potser, aquest més innocent, a càrrec de Betty Page: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JzNW7IBXL_A[/youtube] Entre les màximes exponents del burlesque contemporani, la ballarina i model nord-americana Dita Von Teese -ex del cantant Marilyn Mason-, que aconsegueix barrejar tots els elements del burlesque amb una sensualitat desbordant, i passeja el gènere des de 1993 per tots els escenaris dels Estats Units. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mx0248R2XSg&feature=fvw[/youtube]Ara, el burlesque torna amb força com ho demostren festivals anuals com el Teasa – O – Branca de Sant Francisco, el New York Burlesque Festival, el Vancouver Burlesque Festival Internacional, la Gran Boston Burlesque Exposició, o el Miss Exotic World Pageant, una mena de Miss Món del burlesque.

El burlesque a Barcelona

Mentre El Molino anuncia un Festival Internacional de Burlesque a Barcelona,, l’Apolo presenta Taboo, la primera nit dedicada al burlesque amb caràcter mensual, una nova mirada a aquest subgènere de les varietats i les arts escèniques. La presentació i animació de la vetllada és a càrrec d’Itziar Castro, Madame Taboo, que s’encarrega d’introduir els números de burlesque i les estrelles nacionals i internacionals convidades. Compten amb un dj especialitzat, i en acabar l’espectacle comença una sessió de Powder Room, amb música Soul, Funk i Rock & Roll.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bjfylMI1jfQ&feature=fvsr[/youtube] Més informació:  http://www.myspace.com/tabooapolo /    http://www.sala-apolo.com/

I abans d’acomiadar-me, una escena de Teserama amb un strip-tease a la inversa protagonitzat per Tempest Storm i Betty Page:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cVoPji_aOro[/youtube] i recomanar-vos la lectura del reportatge que El País dedicà al burlesque, a finals d’agost , i que reprodueixo a continuació, per tal que veieu com cròniques publicades a l’estiu resulten molt més refrescants que les sòlites notícies catastrofistes que tant ens exciten a finals de novembre!

El Macbado Benet Rossell 

REPORTAJE: TENDENCIAS

Locos por lo Burlesco

RAFAEL ESTEFANÍA 29/08/2010

Plumas, corpiños, música, baile y striptease’. En escena, lo grotesco, lo ridículo. Todo vale para pasarlo bien. El ‘burlesque’, hoy renovado, se presenta al mundo con etiqueta ‘cool’, listo para el consumo de jóvenes y modernos.

Laurie Hagen apura de un trago la copa de champán con cuidado de no arruinar el perfil de sus labios tiznados de purpurina. Un último vistazo a su maquillaje y los cordones de su corsé antes de salir al escenario. La puerta del camerino se abre y entra a trompicones Fuchsia Foxx, encaramada a unos patines, su cuerpo semidesnudo cubierto tan solo con una túnica rosa y varios tatuajes que decoran su piel. Los primeros compases de Je me donne à qui me plaît de Brigitte Bardot marcan el comienzo de la actuación de Laurie, que desaparece ligera siguiendo el eco de los aplausos y los alaridos del personal, ansioso por ver el próximo número. Bienvenidos al mundo del burlesque.

El escenario de hoy es la sala Madame JoJo’s, en el Soho londinense, pero bien podría ser cualquiera de las docenas de nuevos locales que, alentados por el boom del genero burlesco, han abierto sus puertas en la capital británica. Inspirados por el éxito del neoburlesque surgido en Estados Unidos en la década de los noventa (principalmente en Nueva York, Los Ángeles y Nueva Orleans) y catapultado a la fama por Dita Von Teese, la ex mujer del siniestro Marilyn Manson, la mecha del burlesque prendió entre un público de treintañeros con dinero desencantados de la escena nocturna y deseosos de inyectar de nuevo un toque de glamour a la noche. 

Una mirada al mapa mundial de este nuevo burlesque haría suponer que ser anglosajón es uno de los requisitos. Reino Unido, Estados Unidos, Australia y Canadá son los grandes abanderados del burlesque. “Creo que su popularidad en estos lugares tiene que ver con el carácter reservado de los anglosajones”, cuenta Tamara Tyrer, creadora junto a Lara Clifton del Whoopee Club, uno de los pioneros en los eventos burlescos en Londres. “Demasiada formalidad acumulada que necesita explotar por algún lado. Tan pronto como nos dan una oportunidad de desbocarnos, nos lanzamos como locos”. La historia parecería darle la razón a Tamara; no en vano, Lydia Thomson and the British Blondes, considerado como el primer elenco burlesco de la historia, surgió precisamente en 1860 durante la encorsetada época victoriana. En 1868, su espectáculo Ixion se convirtió en el primer show burlesco en América y un éxito instantáneo en Broadway.

Hoy, lento pero seguro, el burlesque ha empezado a abrirse camino en capitales europeas como París, Berlín y Barcelona. La inminente reapertura del mítico teatro de variedades El Molino en Barcelona y sus planes de llevar a cabo un festival internacional de burlesque en el futuro son una indicación más de la capacidad de este género para traspasar fronteras.

En el Reino Unido, la renovada demanda por el burlesque en los últimos años ha disparado el número de aspirantes a starlets, deseosas de mostrar sus habilidades con más desinhibición que talento. Para Tamara y Lara, esto no es un problema. “No se trata de ser un fuera de serie. Lo grotesco y lo ridículo son condimentos esenciales dentro del burlesque“. Ejemplos abundantes de ambos fueron habituales durante el Whoopee Tournament of Tease, noches improvisadas en donde cualquiera podía subir al escenario y disfrutar de sus 15 minutos de fama (o humillación, según se mire). De estas veladas kamikaze en el Bethnal Green Working Men’s Club, en el este de Londres, surgieron joyas como Immodesty Blaize, convertida hoy en la dama del burlesque británico. Immodesty, con su espectacular imagen mezcla de Ava Gardner y Sofía Loren, ha conseguido resucitar el papel de diva de Hollywood, despojándose de sus estolas de piel y sus joyas en extravagantes stripteases a lomos de un caballo balancín de tamaño natural o recostada en el auricular de un descomunal teléfono de los años cuarenta.

Es jueves por la noche y Londres arde en glamour. Un vistazo a la revista Time Out, la biblia de la diversión, nos sugiere hoy más de una docena de lugares distintos donde disfrutar de espectáculos burlescos, cabaré y fiestas vintage. Uno es Proud Cabaret, un local situado en plena City de Londres. Descender por las escaleras hacia el sótano donde se encuentra es adentrarse en un speakeasy de la era de la prohibición. En torno a un pequeño escenario se apiñan decenas de mesas redondas con lámparas de luz tenue que delinean el perfil de los cuellos de las botellas de champán asomando en las cubiteras. Trajes mil rayas, sombreros de gánster, espaldas escotadas, bucles y guantes largos de satén son las señas de identidad de una audiencia definitivamente retro. Al ritmo del sonido antiguo del tema I want to be loved by you de Helen Kane (la famosa cantante de los años veinte cuyo rostro sirvió de inspiración para el personaje de Betty Boop), una gigantesca estructura cubierta por una sábana de seda se descuelga lentamente desde el techo sobre el escenario. La sábana se eleva en el aire descubriendo una jaula de pájaros de cinco metros de altura. En su interior, Roxy Velvet, vestida con un corpiño blanco de lentejuelas y dos enormes abanicos de plumas de marabú a modo de alas, se mece en un aro imitando el balanceo de un canario en su columpio.    

Chaz Royal, director del Festival Internacional de Burlesque de Londres desde 2006, no pierde detalle. Siempre está alerta para descubrir a la próxima Dita Von Teese. Para él, el secreto de la resurrección del género está en haber conseguido desprenderse del tufo a rancio que durante la década de los setenta y ochenta redujo los espectáculos de variedades y el cabaré a una excusa para mostrar cuerpos desnudos coqueteando con la pornografía. Hoy el burlesque se sacudió la caspa, se colgó la etiqueta cool y se presentó al mundo renovado y fresco, listo para ser consumido por una audiencia joven y moderna. 

El formato tradicional de los shows burlescos consiste en varios números de 10 minutos separados por las intervenciones del mordaz maestro de ceremonias, que flirtea y fustiga a la audiencia. En el escenario se suceden números de baile, magia y canciones, pero no cabe duda que los stripteases son el principal gancho de este género. “En los desnudos se busca el glamour y el componente lúdico, sin convertir a la mujer en objeto sexual”, asegura Chaz Royal.

“Para muchas mujeres es una forma de liberación, una oportunidad de expresar su sensualidad”, añade. Hablar de liberación de la mujer cuando en el escenario se suceden números de striptease podría parecer contradictorio. “En absoluto”, afirma Laurie Hagen, actriz, cantante y artista burlesca. “Todo depende del contexto. Un mismo número hecho en un local lleno de hombres podría verse como vejatorio, pero aquí es natural. El burlesque da la oportunidad a cualquier mujer, independientemente de su talla, de subirse a la tarima y sentirse sexy“. El ejemplo más refrescante de esta democracia anatómica es Dirty Martini. La “Divine” del burlesque, una rotunda performer estadounidense de más de cien kilos, fue elegida la mejor artista del género el pasado año. Su presencia y su descaro le han llevado a actuar en el Carnegie Hall de Nueva York, a aparecer en un vídeo de la banda Scissor Sisters e incluso estrenar un documental sobre su vida en el Festival de Cannes.

Como si la imperfección de los cuerpos y el relativo pudor que acompaña a los números burlescos (los desnudos nunca son integrales) no fueran suficientes para desalentar a aquellos en busca de estímulos más allá de los puramente artísticos, la rigurosa mirada de los porteros se asegura de que “el hombre de la gabardina” se quede en la puerta. A no ser, claro está, que la gabardina en cuestión sea una Burberry de los años treinta. Y es que las reglas no escritas de estos lugares invitan a la gente a acudir vestida estilo vintage, contribuyendo con su presencia a recrear el ambiente de la época.

Irma, nacida en Barcelona, llegó a Londres hace unos años. Viéndola bailar hoy lindy hop, uno pensaría que lleva en esto toda la vida. “Empecé a ir a clases hace seis meses. Todos los lunes tengo una cita en el 100 Club de Oxford Street”. Ataviada con una estola de armiño, un diminuto sombrero con redecilla y falda ceñida, Irma es habitual de las tiendas vintage. Para ella, los clubes londinenses The Last Days of Decadence y Volupte son sus “cápsulas del tiempo”.

Una vez que baja el telón y las starlets profesionales abandonan el escenario rumbo a sus camerinos, las pistas de baile se llenan de estos hedonistas que le hacen un guiño al pasado. En estas fiestas se reviven épocas pasadas en que la sofisticación era una forma de vida; la noche, una extensión natural del día; el glamour, el lenguaje universal, y la decadencia, el más común de los pasatiempos. Así, los seductores años veinte, el Chicago de los speakeasy durante la ley seca, las morbosas noches de cabaré alemán de finales de los años treinta se materializan de la mano de un puñado de promotores.

The Lost Vagueness, por ejemplo, es capaz de organizar eventos burlescos en la campiña inglesa congregando a 3.000 personas acampadas durante el fin de semana. The Whoopee Club se atreve a recrear las fantasías acuáticas de las películas de Esther Williams en su show Nymphoniun con un elenco de nadadoras sincronizadas, y The Last Tuesday Society se asoma a la decadencia victoriana reuniendo cada mes a miles de almas impecables en sus fiestas temáticas realizadas en teatros art déco, lujosos hoteles y mansiones abandonadas. Para Suzette Field, responsable de The Last Tuesday Society, el secreto del éxito de las fiestas vintage radica en la participación de los espectadores. “Los números burlescos y el cabaré son una parte de la oferta, pero es la gente, vestida para la ocasión, lo que realmente hace posible la magia. Ellos son los verdaderos protagonistas del show“.

Atuendos distinguidos, gusto por lo decadente, apego a la transgresión… En la noche londinense, la profecía del autor británico Max Beerbohm, escrita en la época victoriana -“el futuro pertenece a los dandis; los exquisitos reinarán el mundo”-, parece hacerse realidad. 

 www.elpais.com/articulo/portada/Locos/Burlesco/elpepusoceps/20100829elpepspor_7/Tes

BRAVO! MAÑA!

La Maña, premio Butaca de Honor por su contribución al ‘music hall’ en Cataluña

BARCELONA, 12 Nov. (EUROPA PRESS)

Lita Claver, conocida popularmente como ‘La Maña’, recibirá el 30 de noviembre el premio Butaca de Honor por toda su trayectoria artística, más de 60 años en los que ha sido un símbolo del cabaret y la revista.

Como segunda vedette en el Teatre Victòria del Paral·lel, Claver se dio a conocer con el nombre de ‘La Maña’ por su exagerado acento aragonés en todas sus intervenciones. Más adelante, se trasladó al Molino, donde pasó de ser corista a un referente del ‘music hall’ barcelonés.

Después, abandonó Barcelona y se instaló en el Teatro Muñoz Seca de Madrid. En 1985, volvió a la capital catalana, concretamente al Teatre Arnau, del que acabó siendo accionista mayoritaria.

Allí se vieron espectáculos de variedades como ‘Estamos en el Arnau’, ‘Con Maña y a lo loco’, ‘Que Maña tiene el Arnau’ y ‘Más fresca que nunca’.

Fonts:  http://www.europapress.es/cultura/noticia-aragon-mana-premio-butaca-honor-contribucion-music-hall-cataluna-20101112203025.html

Per a més informació: http://www.premisbutaca.cat/  

Foto: Eduardo Granizo

“Estoy muy orgullosa de mi trayectoria, de ser la pequeña de 16 hermanos gitanos, de pasar el plato con cinco años por la calle Miguel de Ara en el bar Pandereta y Ventura para que comieran mis hermanos, de pasar por el Oasis, por el Plata, por Barcelona, de mis 60 años de carrera, de seguir al pie de cañón para que siga viviendo mi marido, Rafael, que vive cada vez que me ve”.

Com a segona vedette del Teatre Victòria del Paral·lel, Lita Claver es va donar a conèixer amb el nom de “La Maña”, pel seu exagerat accent aragonès. Posteriorment, es va traslladar fins al mític Molino, on es va convertir en un referent del Music Hall de la ciutat comtal. Després d’abandonar Barcelona, va tornar el 1985 al Teatre Arnau, com a propietària, fins al 1993. Al 1987 va rebre el guardó Sebastià Gasch que atorga el FAD (Foment de les Arts Decoratives de Barcelona) a la millor artista de music-hall

Però escoltem-la: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=UkgolJYXL_Q&feature=related[/youtube]

“La Maña” també ha intervingut en nombroses pel·lícules com  “El pobrecito Draculín” (1976), “Makinanaja 2” (1993) “Pintadas” (1996) o “El gran Vázquez” (2010). [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=QQItJIec3hM[/youtube] Com actriu dramàtica, vaig tenir la sort de veure-la el 2008 interpretant Contra el espejo, a la Sala Muntaner. La Maña va brodar el seu paper, però el més emocionant va ser descobrir, en acabar la funció, que bona part dels espectadors eren incondicionals de la Maña, que no havien tingut cap prejudici  en allunyar-se del Paral·lel  i seguir-la fins a una petita  sala alternativa de l’Eixample barceloní. 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fL9iGMlT2nY[/youtube] Però de Contra el espejo ens en parla abastament l’Andreu Sotorra en el seu blog: 

«Contra el espejo». Espectacle de Boris Rotenstein. Dramatúrgia de Damián Ruiz. Intèrprets: Lita Claver “La Maña” i Aleix Rengel Meca alternant amb Jordi Sànchez. Escenografia d’Ivan Oset. Música de Txaikovski. Companyia Perestroika-A-Tak. Direcció: Boris Rotenstein. Barcelona, Sala Muntaner, 7 novembre 2008.

Més d’un es deixarà caure per la Sala Muntaner convençut que Lita Claver ‘La Maña’ els ofereix un espectacle relacionat amb l’època que la va fer hereva del glamour ja en capa caiguda del Paral·lel, a El Molino o a l’Arnau, a la cua del segle passat. Potser sí que li estranyarà que un espectacle de La Maña el dirigeixi un director com Boris Rotenstein, però a la vida no es pot dir mai d’aquesta aigua —o d’aquesta Maña— no en beuré.

El cas és que el fidel espectador es trobarà amb la sorpresa de redescobrir una actriu dramàtica amb una capacitat actoral que tenia amagada o subtilment dissimulada sota els plomalls i els lluentons propis de la revista.

‘Contra el espejo’, un espectacle idea del mateix director en memòria de personatges com Oriana Fallaci, Anna Politkovskaya i Yael Langella, posa en escena una dona famosa, ara reclosa a casa, que rep un periodista per trencar el seu silenci amb una entrevista.

L’acció se situa enmig d’una escenografia que un diria que pot arribar a ser una recreació d’aquell estudi escenogràfic que tenia Joan Brossa al carrer Balmes, ple de diaris, llibres, objectes i papers de tota mena per terra, i que mostrava a la premsa sempre que es volia retratar.

María Romero, la protagonista de ‘Contra el espejo’, viu en un estudi similar, petit, com si el món en què s’ha reclòs es definís també per la deixadesa i les dimensions. Tot i així, María Romero, una dona amb llums i ombres, liberal per a segons què, però extremista en segons quines altres posicions, manté l’elegància que la va fer famosa i es comporta en aquest espai rònec de la mateixa manera que una dama d’alta societat ho faria en un palau. Per això, fins i tot en una escena final, lluu un espectacular abric de pells, en un gest que recorda allò de “geni i figura fins a la sepultura”.

Res de comèdia, doncs. Res de picaresca. Res de vell Paral·lel, sinó gairebé un monòleg d’una hora i mitja durant el qual Lita Claver ‘La Maña’ es deixa acompanyar en fugaces rèpliques per un periodista que no sap ben bé què vol saber del personatge i que acabarà sent ell el que és interrogat.

Lita Claver manté el seu paper amb dignitat en un muntatge que, a l’estil propi de Boris Rotenstein, té alguns moments de baixa intensitat que obliguen els espectadors a parar l’orella una mica més del compte. Un monòleg que no permet que se’n desvelin gaires secrets perquè tots aquests s’han de deixar que apareguin lentament en el discurs de la protagonista. Només cal advertir que hi ha dos revòlvers, un entrepà i unes claus. Un clima que vol ser claustrofòbic, mig de thriller, mig de suspens, i que acaba tenint com a principal reclam la presència de ‘La Maña’ a l’escenari.

http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/muntaner.html

Repeteixo: Bravo! Maña! 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=BQtN_2WMpy0[/youtube]

VIVE LA FRANCE!

No oblido que dec un darrer post sobre Guy Debord, el serviré en breu.

Avui he rebut aquest missatge:

Travailleurs du monde, soutenez la grève des travailleurs en France !

Workers of the World, Support the French Workers’ Strikes! 

Obreros del mundo, apoyad la huelga de los trabajadores en Francia!

http://bataillesocialiste.wordpress.com/2010/10/25/travailleurs-du-monde-soutenez-la-greve-des-travailleurs-en-france/

I he pensat: VIVE LA FRANCE!

La CLIQUE à BOBINO – PARIS [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=35s8ue5n0CU[/youtube]

INAUGURACIÓ D’EL MOLINO, 19.10.2010, 21:00, 3/3

Doncs sí, el dimarts 19 vaig ser convidat a El Molino!  

Algunes informacions d’interès al següent vídeo: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-sceQwEOOrA[/youtube]

L’edifici

El nou edifici d’El Molino vist des del carrer és, al meu parer, un encert com a edifici nocturn, és a dir quan la façana tecnològica s’il·lumina i s’esborra transformada en llums, colors, imatges, moviment… Però de dia, la macrogàbia metàl·lica, gris antracita, dura com l’acer, afegeix una pesantor al barri que potser no calia. Per a ser honest em cal dir que des de la finalització de les obres he preguntat als meus veïns del taller què els semblava l’edifici, i la gran majoria l’aplaudeix: de gustibus non disputandum!  

   

L’edifici per dins

Per dins és impecable, semblant a l’original –l’espai disponible obliga–, i no s’ha comès l’error d’intentar reproduir una estètica que, un cop descartada l’opció de la restauració i l’edifici enderrocat, no tindria cap sentit. Les cadires plegables de la platea permeten una transformació de l’espai immediata, multiplicant així les seves possibilitats. I la tecnologia, la marca distintiva de la casa, hi és present arreu: a l’escenari, amb un teló de fons pantalla; a les llotges, recobertes de leds intel·ligents; al sostre, i de ben segur a molts altres indrets que encara no he vist. És obvi que l’edifici no estalvia en mitjans, ara cal posar aquests mitjans tecnològics al servei de la creativitat!

L’espectacle inaugural 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=NfPNkbbS4c4&feature=related[/youtube] Made in Paral·lel és un típic espectacle inaugural que evoca la història del mític cabaret, i alhora té un component programàtic: músics en directe, un mestre de cerimònies, un tastet de flamenc i de burlesque, music hall multimèdia de petit format amb un excés de playback, un streaptease molt elegant a càrrec d’Úrsula Martínez, que podeu veure si seguiu el link:  http://www.dalealplay.com/informaciondecontenido.php?con=52451 

L’humor el posa la vedette, La Terremoto de Alcorcón, present entre Las Diabéticas Aceleradas en el següent vídeo, durant la festa organitzada per Pedro Almodóvar al Festival de Cannes, en motiu de la presentació del seu film La Mala Educación: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=H5CBtoAEblI[/youtube]I la presència de Merche Mar, la darrera vedette de l’antic Molino, que lliga passat i present  amb plomes, viscut, sensibilitat i un indiscutible savoir faire molinero. 

Poc marabú i molta ploma, tradicionalment lligada al Paral·lel, fins i tot durant els decennis més intransigents del franquisme. 

Paral·lelismes

No em resistiré a sucumbir a una certa nostàlgia, i si bé el número d’Úrsula Martínez va ser de lluny el que més em va agradar, no puc evitar recordar Christa Leem, la gran dama del streaptease que revolucionà el gènere a la Barcelona de la transició. En aquest link  http://www.vilaweb.tv/?video=4388 podeu veure el número que Joan Brossa dirigí el 1977. 

Per saber-ne més de Christa Leem és imprescindible la lectura de La nit de les papallones, de Jordi Coca, publicat a Edicions 62, i que l’autor comenta en aquest vídeo: http://www.tv3.cat/videos/1616019/  

Per conèixer l’abast de la personalitat de Christa Leem cal saber que el Lobby Uno de los Nuestros, http://1delosnuestros.blogspot.com/, que es defineix com un “Col·lectiu format per professionals d’àrees diverses que es troben un cop cada mes amb la finalitat d’intercanviar i crear sinergies. Els membres d’aquest col·lectiu, tenen en comú una visión progressista de la vida, des del punt de vista polític, social i fins i tot humà. “Un dels Nostres” valora les iniciatives polítiques valentes, solidàries de progrés i avantguarda pel que fa a la creació artística i les mentalitats obertes i integradores des del punt de vista social. Som lliures pensadors!!”, atorga cada any el Premi Christa Leem

I per concloure he triat un parell de vídeos del lliurament del Premi Christa Leem’08 al poeta Marcos Ana, perquè poesia i llibertat són dos ingredients més que adients per donar la benvinguda a EL MOLINO! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=TLY2PYd6Rko[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=IdL-OJtOWkw[/youtube]

¡¡¡LLARGA VIDA A EL MOLINO!!!

Benet Rossell, El Molino Solitario

INAUGURACIÓ D’EL MOLINO, 18.10.2010, 21:00, 2/3

20:30     Creix l’emoció

Comença a animar-se la catifa vermella. Els qui s’aferraven a les tanques municipals esdevenen comentaristes improvisats per l’ocasió:

Guaita, és la de Sálvame! / No, aquesta no ho és pas, és la de Les Mañanes! / Mira, mira, lleva una bolsa llena de tangas. / ¡Ay, Ay, que se le caen! (i un reguitzell de tangues damunt la catifa) / El Mariñas!!! El Mariñas!!! / Coi, sí que és petit! / En Jordi González també és baixet / ¡Qué va! Yo lo vi en Sant Cugat y de bajito na de na! / Què vindrà en Jordi González? / A mi me han dicho que vendrá ¡Montilla! / I l’Hereu! / ¿Y el Jorge Javier? / (Per darrera) ¿Dónde está Jorge Javier? ¡Qué no lo veo! ¡Aparta, coño, qué no lo veo! /¿On és la Pataki?…

I era cert, un floc de caspa d’en Mariñas se’m va ficar a l’ull dret, i entre fer equilibris damunt la tanca, refregar-me l’ull amb la màniga de la jaqueta, i mirar de mantenir la càmera en posició vertical se’m va oblidar fotografiar-lo, llàstima!

20:50     Per fi El Molino!

Esclata un aplaudiment, el canó de llum enfoca l’extrem esquerre, estaven entrant

LA MAÑA i AMPARO MORENO, RESPLENDENTS!

PER FI EL MOLINO!

21:00     El rovell de l’ou

Passaven uns minuts de les nou,  silenci i penombra, i, tot d’una, comença l’espectacle a la façana.

De l’espectacle en qüestió tinc que dir:

BRAVO! BRAVO! BRAVO!

Reprodueixo la informació que els creadors, Telenoika, publica en la seva web http://www.telenoika.net/.

Mapping Inaugural del Molino : 18 oct 2010 / Bcn

Mapping de Telenoika en la inauguració de “El Molino”, dilluns 18 d’octubre, 21h.

Telenoika participa en l’acte inaugural del mític i renovat café-teatre el Molino, al Paral·lel de Barcelona, el dia 18 d’octubre a partir de les 21:00h, contarà amb la creativitat de l’equip Mapping de Telenoika, que ha preparat per a l’ocasió un espectacle audiovisual que repassa els fets històrics més importants d’aquest mitic local, inseparablement lligat a la història de la Barcelona del s. XX. Deformacions, il·lusions òptiques, coordinació entre els distints elements multimedia (media-façana, il·luminació, aspes) i un llenguatge avantguardista conclouran l’espectacle, d’una durada de 10 minuts i que donarà peu a la reapertura i estrena del primer espectacle de la temporada al Molino.
A més a més, Telenoika ha aportat el software i els continguts permanents de la nova media-façana, que es perfila com a la primera d’aquestes característiques a la ciutat de Barcelona.

Font: http://www.telenoika.net/index.php?option=com_content&view=article&id=978:mapping-inaugural-del-molino-18-oct-2010-bcn&catid=63:info-comunitav&Itemid=107

Confirmo que en els propers dies podreu veure el vídeo penjat a l’espai de Telenoika a vimeo.com/user2231145

Animo tothom a recórrer les propostes de Telenoika: més que interessants, molt més!

I felicito la propietat d’El Molino per la tria: Ten points!

Aquí teniu unes quantes imatges que El Macbado Benet Rossell va enganxar al vol.

               I arribà el darrer punt àlgid de la vetllada: quan s’intuïa la fi de l’espectacle

LES ASPES D’EL MOLINO COMENÇAREN A GIRAR I EL LLUMINÓS S’IL·LUMINÀ

EM DESCUIDAVA: EL NOU MOLINO TÉ TERRASSA!

INAUGURACIÓ D’EL MOLINO, 18.10.2010, 21:00, 1.1/3

PROMETO NO TORNAR A PROMETRE

El temps se’m tira a sobre, i actualitzar aquest blog dona més feina de la que em pensava. Això no és cap inconvenient per a mi, només afecta el ritme del propi blog, ens caldrà doncs una mica de paciència a tots plegats!

Per ara, la meva agenda de demà em deixa pressuposar que podré dedicar-m’hi una bona estona, esperem-ho!

Mentrestant, aprofito per convidar tothom a la projecció de pel·lícules meves que, sota el títol “Grafismes Animats”, tindrà lloc aquest vespre, a les 19 hores, a l’auditori del Macba. Es tracta d’un cicle que va començar fa dues setmanes i que continua avui i els dos propers dimecres, sempre a la mateixa hora. Si els spams tinguessin cames, cap i cor, l’Auditori del Macba estaria ple a vessar!

I, per a no ser tant concís, aquí em podeu veure filmant El Molino!

 

Benet Rossell, El Molino Solitario

INAUGURACIÓ D’EL MOLINO, 18.10.2010, 21:00, 1/3

Si ets d’aquest món saps que ahir, 13 anys després del tancament de l’antic cabaret, per fi va inaugurar El Molino!

En vaig ser testimoni amb la meva càmera!

Avui us oferiré unes imatges, captades en viu pel Macbado Benet Rossell.  En els propers dies continuaré desenvolupant aquest tema. A més avui, l’Elvira Vázquez, la impulsora del nou Cafè Concert, m’ha convidat a assistir a l’espectacle! Us en faré cinc cèntims.

Diari d’una inauguració:

19:30     L’hora blava

A l’hora blava, un dels moments preferits dels fotògrafs, m’atanso a la plaça de la Bella Dorita, entre el públic més matiner, que protegia el seu espai a primera fila per no perdre’s cap famós, vaig detectar moltes cares conegudes, em refereixo a veïns del Poble Sec que conec de vista.

Ocupant llocs estratègics les televisions –una munió–, les ràdios, els cossos de seguretat, i un grup de treballadors de l’empresa Figueras International Seating, subministradora de les butaques d’El Molino que no tenien rés a celebrar: acabaven de ser acomiadats!

Al mig de la plaça, intentant esquivar el personal, un escombriaire de la Barcelona Neta recollia les darreres brutícies. La catifa vermella era la protagonista del moment, mentre es començaven a sentir bocins d’antics cuplés, i les primeres llampades multicolors animaven la façana: eren les darreres proves de llum i so!

 

20:15     L’espera

Esperar té grans virtuts, una d’elles és que et permet fixar-te en detalls que s’escapen sense temps mort. Així vaig poder veure les càmeres, professionals i privades, a punt de disparar; el cartell encaixat dins les dues fornícules laterals; l’encesa de les aspes, un dels moments cabdals de la vesprada que va aixecar un aplaudiment rotund; l’arribada del meu amic, el cineasta Antoni Verdaguer, que em va literalment sostenir mentre m’enfilava damunt una tanca municipal per pujar el nivell de la meva càmera. Esperar és esperar, una manera d’anar alimentant l’esperança!

I ara, que arriben al rovell de l’ou, em toca plegar i maquejar-me, perquè us recordo: estic convidat a la inauguració d’El Molino!

Prometo continuar demà.

Benet Rossell, El Molino Solitario

EL BROADWAY BARCELONÉS DE MARCOS ORDÓÑEZ

Magnífico artículo el publicado por Marcos Ordóñez el domingo pasado en EL PAÍS, lo reproduzco a continuación por si alguien se lo ha perdido. Yo, que le sigo desde siempre, y que coincido o no con sus opiniones, aplaudo éste, y le agradezco en particular todos los datos autobiográficos que aporta y que ayudan a comprender que nada nace por generación espontánea. Una última reflexión: ¿Por qué se suele utilizar en esta ciudad la palabra nostalgia cuando de hecho se trata de conservación? ¿Por qué hemos pasado a grandes zancadas del “todo tiempo pasado fue mejor” al “todo tiempo presente es mejor”? ¿Acaso no es más de lo mismo? A mí el concepto de “mejor” me la trae al pairo, ¡harto ya de tanta moralina!  Crea y Conserva me parecería un buen eslogan, y en este caso se lo dedico a Marcos Ordóñez, porque se lo merece.

Benet Rossell, El Molino Solitario

CRÓNICA: EL PARALELO RENACE

Destellos del Broadway barcelonés

MARCOS ORDÓÑEZ 17/10/2010

La reapertura mañana de El Molino, mítico café-concierto, y la reciente inauguración de un espacio de la SGAE son señales de la nueva vida del Paralelo. El autor recorre las historias de una calle de enorme carga cultural que fue eje del devenir teatral y nocturno de la ciudad hasta su decadencia en los sesenta.

Soy paralelebípedo: a los cuatro años ya recorría el Paralelo. De la mano de mi abuela, peinadora y amiga de Raquel Meller, íbamos a llevarle la tartera a mi abuelo, que tocaba el violín (y el piano, y el trombón de varas) en el Español de Los Vieneses, en el Cómico de Joaquín Gasa, en el Apolo de Colsada. Siempre sabíamos dónde encontrarle: o en el foso de la orquesta o en el cine Hora, para echar una cabezadita entre función y función. Compartíamos la tartera bajo el cartel eterno de Espérame en la luna y luego volvía al tajo, hasta las mil. Conocí aquel fulgor de lentejuelas y piernas (a mis ojos) descomunales, y las risas, y la música, y los bares que no cerraban nunca, pero también los fosos infernales donde los músicos se asfixiaban, y los camerinos apestando a sudor, y las jornadas esclavistas: durante años, lustros, siglos, mi abuelo y sus cuates se cascaron dos funciones diarias. Solo libraban un día al año, el Viernes Santo, cuando ni siquiera se podía silbar en la calle so pena de multa.

El Paralelo, como toda gran empresa, era una máquina de picar carne humana, y Los Vieneses añadían al picaje la precisión austrohúngara. Dirigidos por el triunvirato Arthur Kaps-Franz Joham-Herta Frankel, Los Vieneses fueron los incontestables monarcas del Paralelo y las primeras figuras legendarias de mi infancia. Ocupaban, contaba mi abuelo, una planta completa del Hotel Oriente, en las Ramblas. Hacían espectáculos suntuosísimos, lubitschianos, siempre con la palabra “Viena” en el título, a guisa de talismán: hileras de fracs relucientes, rubias con cabello de huevo hilado y muslos de mantequilla fresca (eran años de racionamiento) y niños acordeonistas, coros de marionetas, pistas giratorias, escenografías diseñadas por el gran Erté. Se afincaron en el Español y llegaron a comprarlo. En el Cómico mandaba Joaquín Gasa, con el viejo Alady, rey de la pasarela, como director escénico: era un productor “a la americana”, aunque sus espectáculos intentaban seguir el patrón de las variedades francesas del Olympia o Bataclan.

El Apolo era feudo de Colsada, que más que empresario parecía un apoderado taurino, y el tándem Luis Cuenca-Pedro Peña lideraba un estilo amamantado (nunca mejor dicho) en el Martín y La Latina. Al fondo, el Molino de Johnson y Escamillo y Olga Vidalia, con sus procacidades ingenuas, con la humildad del varietà italiano, y naranjadas en platea y vino espumoso (disfrazado de champán) en los palcos.

¿Cuándo comenzó el declive? Buena pregunta. En los sesenta, los viejos del lugar (mi abuelo, por ejemplo) hablaban con nostalgia de los treinta y del gran Manolo Sugranyes y sus extraordinarias revistas, todas con títulos dobles: Yes-Yes, Kiss-Kiss, Oui-Oui. Luego te enterabas de que el imperio de Sungranyes duró cinco años, y los todavía-más-viejos te decían que la verdadera edad de oro había sido la de Ferrán Bayés, el mentor de Sugranyes, y los bisabuelos decían, a su vez… Cortemos la espiral. El Paralelo, que había sido la gran avenida insomne de los veinte y los treinta, reemergió en los cincuenta porque la gente seguía empeñada en ser un poco feliz a un precio tolerable y se fue a pique en los primeros sesenta. Mi abuelo señalaba dos culpables: la televisión y el seiscientos. Y tenía razón. El publicista Víctor Sagi convenció a Los Vieneses de que la televisión les permitiría ampliar el mercado con muchos menos costes, y así nacieron las variedades de Amigos del Lunes en los estudios de Miramar, con Johan y Re como maestros de ceremonias, a las órdenes de Kaps, y con estrellas invitadas del calibre de Marlene Dietrich, Ludmilla Tcherina o Josephine Baker. Fue su cima y su sentencia: ¿para qué ir al teatro, si podías verles gratis por la tele? Poco más tarde llegó el “coche utilitario” y los barceloneses comenzaron a salir a escape los fines de semana. Cambió el ocio, cambiaron los gustos. En 1962 cayó el Cómico. Poco más tarde, el Nuevo se convirtió en el primer Cinerama de Barcelona. Y al Molino solo iban los muy viejos. O los muy progres: o sea, nosotros. Durante los setenta y los ochenta, los mozos y mozas de mi generación todavía hacíamos la ruta que enlazaba la Bodega Bohemia con la Bodega Apolo, aunque a veces la nostalgia de las viejas glorias se hacía irrespirable, pero era barato, estaba vivo y cerraba tarde. Luego, como casi todo el mundo, cambiamos de calle. Se deja de ir a una zona como se deja de ir a un bar, como la gente dejó de ir de juerga a Atlantic City o los Catskills.

Hoy el Paralelo recuerda a una calle de las afueras de una ciudad de provincias, y tres teatros (Apolo, Victoria, Condal) suscitan poca mítica. Empresarios y gestores culturales dejaron que se hundieran El Molino y el Arnau. Tenían razón: no eran rentables. O sostenibles. El Ayuntamiento vendió (o cedió, no sé) el Español a la SGAE. Arteria Paral·lel, el nuevo local, es un espacio estupendo, todavía nebuloso, pero de algún modo (como Nit de Sant Joan, su espectáculo de apertura) es el anti-Paralelo, el Paralelo liofilizado. En cuanto al nuevo Molino, habrá que ver si de su capullo saldrán mariposas o polillas de diseño. A fin de cuentas, lo que importa es lo que se inventa, no lo que se recalienta.

Geografía futura de una mítica avenida

El Molino. Mañana reabre sus puertas totalmente renovado después de 13 años de cierre con un espectáculo inaugural sorpresa a cargo del director del grupo The Chanclettes. La empresa Ociopuro ha invertido 15 millones en el proyecto. Acogerá un festival de burlesque, otro de tangos y los martes lo dedicará a flamenco bajo la dirección de la cantaora catalana Mayte Martín.

Arteria Paral·lel. La sala es de titularidad municipal pero la gestionará la SGAE durante 10 años. Se inauguró el 20 de septiembre con Nit de Sant Joan.

Los resistentes. La avenida no tiene ningún cine, pero ya cuenta con los teatros Victòria, Apolo y Condal. El Arnau (casi en ruinas y en manos de una iglesia católica china) podría recuperarse con la intervención municipal. En el solar del viejo Talía, que lleva años abandonado, se especula con abrir otro teatro.

Plan estratégico. Se está elaborando el estudio para recuperar la avenida Paralelo como una de las principales arterias lúdicas de la ciudad.

Ferran Adrià abrirá un establecimiento con diversas barras de tapas en el Paralelo.

Font: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Destellos/Broadway/barcelones/elpepicul/20101017elpepicul_1/Tes