En la primera part d’aquest article vaig dir que Lautréamont i Cravan van exercir una gran influència sobre el jove Debord, per què? Donaré algunes pistes:
Le Comte De Lautréamont (Isidore Ducasse, 1846-1870)
Fill d’un diplomàtic francès, Isidore Ducasse neix a Montevideo el 1846. L’any següent la seva mare mor “misteriosament”, sembla ser que es va suïcidar. El 1859 viatja per primera vegada a França, per preparar el batxillerat. És un alumne més aviat gris i el 1865 tot just si es treu el títol. Torna a l’Uruguai, i el 1867 s’instal·la definitivament a Paris, on el troben mort a la seva cambra als 24 anys.
De Gide a Breton, o viceversa, tots reconeixen en Lautréamont un geni poètic, o fins i tot ultrapoètic. Possiblement és l’únic punt de vista que comparteixen!
Per a conèixer millor el personatge i l’obra:
La web que la Universitat Paris III dedica a Lautréamont: http://www.cavi.univ-paris3.fr/phalese/MaldororHtml/Sommaire.htm
I l’excel·lent edició electrònica de Les Chants de Maldoror, a cura de la mateixa universitat: http://www.maldoror.org/chants/index.html. Aquests textos han estat revisats acuradament i corresponen fil per randa a l’edició facsímil editada par Hubert Juin el 1970. Hi trobareu la grafia original de Lautréamont i també les errates, rareses i errors ortogràfics o tipogràfics de les galerades originals, que possiblement ell mai no va rellegir.
Arthur Cravan (Fabien Avenarius Lloyd, 1887-1918?)
No m’estendré sobre Cravan : al blog dedicat a Philippe Sollers trobareu molta informació, i material audiovisual de primera! http://www.pileface.com/sollers/article.php3?id_article=1029
I per completar el tomb al voltant de Cravan recomano el documental d’Isaki Lacuesta Cravan vs Cravan (2002) que trobareu fàcilment online.
Em permetré aquí una microderiva:
Maria Lluïsa Borràs
Maria Lluisa Borràs, crítica d’art, especialista en Picabia, i comissària de la part històrica de l’exposició Arthur Cravan, poeta i boxador, organitzada per La Virreina, Barcelona, el 1992, en la qual vaig participar, així com vaig participar en les accions que Vicenç Altaió i Carles Hac Mor van organitzar al pati d’entrada amb aquest motiu, també intervé en la pel·lícula d’Isaki Lacuesta.
Maria Lluïsa, cravanista de pro –com diu Olga Spiegel en l’article Barcelona fija y documenta la leyenda de Arthur Cravan, el poeta boxeador, La Vanguardia, 20 d’octubre de 1992– va publicar el 1993, a Quaderns Crema, Arthur Cravan; una biografía, però el 1977 ja havia inclòs Maintenant, la revista de Cravan, en un llibre editat a França.
Maria Lluïsa Borràs es va deixar seduir per Cravan, per Picabia, i pels seus amics artistes, entre els quals m’hi compto, amb entusiasme, intel·ligència, coneixement i lleialtat. Maria Lluïsa Borràs ens ha deixat aquest mateix any, jo sempre la recordaré amb afecte.
Una consideració:
Lautréamont i Cravan comparteixen característiques que els fan més que atractius als ulls de dadaistes, surrealistes, lletristes, i situacionistes: s’amaguen darrera un pseudònim del qual es desconeix la filiació; són radicals, provocadors i brillants; són expatriats: l’un és francès nascut a l’Uruguai i l’altre anglès nascut a Lausana; moren joves: Lautréamont als 24 anys, i Cravan als 31 anys; moren en circumstàncies més que dubtoses: de Lautréamont s’especula sobre una possible tisi –la malaltia romàntica i gòtica per excel·lència–, però rés no se sap del cert, i el suïcidi no li era pas aliè. Cravan ho perfecciona, senzillament desapareix, tot i què es va aventurar que havia estat assassinat a la frontera mexicana: tant la desaparició com l’assassinat són morts mítiques!
Isidore Isou
El romanès Isidore Isou arriva a Paris el 1945 –avui en dia possiblement li donarien 300 € per tornar-se’n cap a casa!–. De seguida entra en contacte amb els ambients literaris i artístics de la capital francesa –Gaston Gallimard, Raymond Queneau, Jean Cocteau, André Gide– i, en una cantina per a jueus deportats, coneix Gabriel Pomerand, amb qui comparteix l’entusiasme per Lautréamont. Ben aviat li explica les seves teories sobre poesia i creació artística, i, el 8 de gener de 1946, funden el grup lletrista. Com els dadaistes i els surrealistes volen ser radicals i utilitzen l’escàndol per imposar-se.
Veiem l’entrevista d’Orson Welles a Isidore Isou, del documental Around the World with Orson Welles, St. Germain des Prés (1955).
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MU4vogDIkYc&feature=related[/youtube]
El 1951, Isou realitza la seva primera pel·lícula, Traité de Bave et d’Eternité, amb la qual interromp una projecció oficial del Festival de Cannes i organitza un gran escàndol.
http://video.google.com/videoplay?docid=750666128606667054#
Jean Cocteau i Guy Debord són a la sala, i es diverteixen com a bojos, i aquell mateix any Debord s’apunta al moviment lletrista, que abandona un any més tard, per a crear la International Lletrista amb Gil J Wolman i d’altres, més compromesa políticament, però que provoca al capdavall la divisió dels lletristes. De Wollman no parlaré, l’exposició que presenta el Macba, al costat de la meva, i el catàleg corresponent, són més que eloqüents: http://macba.es/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=28&inst_id=28582
Pel que fa als lletristes, he trobat un documental d’Alberto Calabria, realitzat a partir d’imatges conservades a l’arxiu municipal d’Aubervilliers, que documenten aquella època d’una manera més atractiva que qualsevol text que pugui escriure.
Désarchivage Partiel 1, 2, 3
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=h3c03SNlMBw[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YzzPtkGq_ro&NR=1[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=gKwxLu6mZ-c&feature=related[/youtube]
I per a més informació, consulteu la web oficial del lletrisme: excel·lent! http://www.lelettrisme.com/pages/08_archives/isou_a_paris.php
Tota aquesta reflexió al voltant de Guy Debord només té un propòsit: introduir La Société du Spectacle, que és el vincle que em permetrà retornar al Paral·lel. Considero que en dedicar el tercer article a aquesta teoria i al que va representar en el seu moment hauré assolit aquest propòsit. Em despedeixo per ara, i afegeixo una postdata:
Postdata:
DEMÀ AQUEST BLOG FARÀ VAGA
PER QUÈ?
PERQUÉ TOT I NO SER SINDICALISTA
SINÓ ARTISTA
AIXÍ HO HA DECIDIT
Benet Rossell, l’empermanyerat
Primera notícia:
Avui a TV3, després de Polònia, el programa Sense ficció emet el documental El meu Molino, realitzat per Lluis Permanyer
Aquesta és la nota que publica TV3 a la seva web:
“Sense ficció presenta una història inoblidable, la del cafè concert, amb gairebé tota seguretat, més antic d’Europa: El Molino. El periodista Lluís Permanyer explica com aquest local va ser viscut com un espai de llibertat en plena dictadura del franquisme. Un lloc apassionant on la transgressió, de signe ben divers, era possible, tot i que la censura, amb una vigilància extrema no coneguda fins llavors, va caure com una llosa amenaçadora. Enmig de l’aïllament internacional, la sala del Paral·lel es va convertir en un espai de trobada de celebritats tan diverses com Dalí, Miró, Cugat, Fellini…
El documental compta amb el testimoni de personatges estretament vinculats amb El Molino, com Lita Claver “La Maña”, Merche Mar, Carmen de Lirio i Amparo Moreno.”
http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=34890&catid=1270
Fins i tot em podreu veure de refilada, i aprofito l’avinentesa per anunciar que un cop emès el documental, El macbado Benet Rossell es desdoblarà en un nou personatge bloguejador: Benet Rossell, l’empermanyerat.
Contràriament al que sovint succeeix en el teatre, on un mateix actor representa diferents papers, moltes vegades per qüestions pressupostàries, darrera la signatura El macbado Benet Rossell s’amaga una munió d’artors que, per primera vegada, pugnen per emancipar-se. Benet Rossell, l’empermanyerat serà el primer en aconseguir-ho. Seguiu connectats!
Segona notícia:
MACBA: 24/09/2010 – 26/09/2010
… i per la Mercè… Cal·ligrafies inventades. Benet Rossell i les cal·ligrafies asiàtiques
El Museu inaugura la nova temporada amb un gran taller familiar, on petits i grans podran observar conjuntament algunes de les obres exposades a Paral·lel Benet Rossell, experimentar noves cal·ligrafies amb estris i suports diversos que posarem a l’abast de tots els participants. Aquesta activitat forma part del programa MACBA en família.
Si us hi acosteu potser ens hi veurem!
A la web del Macba trobareu més informació: http://www.macba.es/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=33&inst_id=29528
Tercera notícia:
JORNADES ANTIMILITARISTES DE BARCELONA (24, 25 i 26 DE SETEMBRE 2010)
Ateneu Llibertari del Casc Antic, Fonollars 15, Forat de la Vergonya, Metro L4 Jaume 1
Espai Obert, Violant d’Hongria 71 1r, Metro L5 Plaça de Sants i Badal
Informació subministrada per AdriàNomada:
Os envío la programación de las Jornadas Antimilitaristas que se realizarán en el último fin de septiembre en el Espai Obert y el Ateneu Llibertari del Casc Antic. Si pensáis que a alguien le pueda interesar el programa, reenviarlo o si lo queréis publicar en alguna agenda de eventos, periódico, página de contrainformación, blog, etc.
Per a més informació seguiu el link:
http://antimilitaristabcn.blogspot.com/
I, per cert, La Mercè és una festa del tot situacionista, en cas contrari celebraríem Santa Mercè, o la Mare de Déu de La Mercè, o…
Visca La Mercè situacionista i laïca!
En acabar la II Guerra Mundial el món ha canviat, i tots els factors que esdevindran la base de La Société du Spectacle –Guy Debord, 1967– regeixen el primer món: la destrucció del planeta per l’home ja és possible –les bombes d’Hiroshima i Nagasaki ho han fet palès–; els dòlars del Pla Marshall (European Recovery Program), que representen entre el 2 i el 3 per cent del PIB dels USA –amb un 0,7% no n’hi hagués hagut prou!–, arriben a cabassos per a reconstruir l’Europa primermundista; la producció es tecnifica; Occident, una veritable olla d’espies, queda dividit en dos blocs amb les seves respectives àrees d’influència, inaugurant així un dels espectacles favorits de Hollywood: la Guerra Freda.
En acabar la II Guerra Mundial, Guy Debord té 17 anys, coneix a fons el moviment surrealista, i prefereix Lautréamont i Cravan… El context i les afinitats electives el porten a fundar el 1952 la Internacional Lletrista, amb Gil J Wolman –actualment el meu veí d’exposició al Macba– i d’altres, una escissió del Lletrisme d’Isidore Isou, i, a la dissolució d’aquesta, s’adscriu a la Internacional Situacionista (1957-1972). (més…)
Tout en lisant l’article qui suit, je réalise que cette expo au Macba a bouleversé mon existence. Bartomeu Marí, l’actuel directeur du Macba et cocommissaire de mon expo auprès de Teresa Grandas, affirme dans le prologue de mon catalogue « qu’à force d’être discret j’ai failli passer inaperçu ! », ce que je partage à mille pour cent.
Et voici que le Macba me propose une expo personnelle ! (més…)
RENAIXEMENT D’UN EQUIPAMENT HISTÒRIC EN UNA ARTÈRIA DE LA CIUTAT
El Molino es tenyeix de blanc en la recta final de la seva transformació
La meca del cabaret, que ha deixat enrere el característic vermell, ultima les reformes
El teatre reobrirà el pròxim octubre com a punta de llança del renovat Paral·lel
Dijous, 5 de agost del 2010
HELENA LÓPEZ / Barcelona
Aquest agost la Fundació El Molino (FEM) no tanca per vacances. És més, l’activitat aquests dies a la seva flamant oficina, just davant del recuperat teatre, és més frenètica que mai. I és que l’esperada estrena està cada dia més a prop. Finalment, el teló pujarà de nou aquest octubre, tot i que encara no hi ha qui els tregui ni el dia ni l’espectacle elegit per aquesta assenyalada jornada, el secret més ben guardat per als treballadors del cabaret, que vol simbolitzar el renaixement del Paral·lel.
El que ja és un secret de domini públic des que la recent retirada de la bastida el va deixar a la vista de tothom, és l’aspecte exterior del cabaret, on un blanc trencat ha deixat enrere el vermell canalla dels seus anys de glòria. Pel que fa a l’interior, la regidora de Sants-Montjuïc, Inma Moraleda, explica que hi va entrar la setmana passada i que està «gairebé, gairebé a punt», i que ha quedat «molt bonic». És més, ben aviat els actors de l’encara secretíssima funció inaugural podran entrar a assajar sobre el seu petit escenari, que conserva les reduïdes dimensions originals (sis per tres metres), igual que el seu aforament limitat (230 butaques).
De les mil virgueries tècniques de què disposa el renascut edifici –el més intel·ligent dels inaugurats fins avui a la ciutat, segons els impulsors del projecte– la que més agrairan els veïns és la referent a l’aïllament de l’interior, «molt per sobre del que exigeix la llei», apunten fonts de la FEM, que afegeixen que serà «impossible que els veïns sentin res».
La façana presenta avui un aspecte gairebé immaculat. Les aspes són noves, però ningú ho diria, perquè el seu aspecte és idèntic a l’original, projectat per l’arquitecte Manuel J. Raspall el 1913. Què es projectarà a la gran pantalla de leds que corona l’edifici és una altra de les grans incògnites. La FEM només avança que pot reproduir tant imatges fixes com en moviment i que, òbviament, anunciarà els espectacles que es representin al teatre.
Pel que fa a la programació, Elvira Vázquez, mare del projecte, ha apuntat des de l’inici d’aquesta arriscada aventura, fa més d’una dècada, que la idea és oferir una programació molt variada, «creant un nou concepte que recuperi l’essència del teatre, però que s’obri a altres públics».
PROJECTES EN PARAL·LEL / Pel que fa a la recuperació del Paral·lel com a referent de la faràndula i la cultura en el sentit més ampli, després de múltiples retards, el 20 de setembre s’inaugurarà l’Artèria Paral·lel, l’antic Teatro Español, gestionat per la SGAE, que reobrirà amb l’espectacle La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom. L’Arnau, en canvi, segueix en estat d’absolut abandonament i amb el cartell d’En venda.
Per als que no en tinguin prou passejant pel Paral·lel i contemplant la façana, i no puguin esperar-se fins a la tardor per accedir a l’interior, la mutació d’El Molino pot veure’s a Paral·lel Benet Rossell, mostra dedicada al cabaret de les aspes, al Macba fins al 23 de gener.
El que ja és un secret de domini públic des que la recent retirada de la bastida el va deixar a la vista de tothom, és l’aspecte exterior del cabaret, on un blanc trencat ha deixat enrere el vermell canalla dels seus anys de glòria. Pel que fa a l’interior, la regidora de Sants-Montjuïc, Inma Moraleda, explica que hi va entrar la setmana passada i que està «gairebé, gairebé a punt», i que ha quedat «molt bonic». És més, ben aviat els actors de l’encara secretíssima funció inaugural podran entrar a assajar sobre el seu petit escenari, que conserva les reduïdes dimensions originals (sis per tres metres), igual que el seu aforament limitat (230 butaques). La façana presenta avui un aspecte gairebé immaculat. Les aspes són noves, però ningú ho diria, perquè el seu aspecte és idèntic a l’original, projectat per l’arquitecte Manuel J. Raspall el 1913. Què es projectarà a la gran pantalla de leds que corona l’edifici és una altra de les grans incògnites. La FEM només avança que pot reproduir tant imatges fixes com en moviment i que, òbviament, anunciarà els espectacles que es representin al teatre. Mentre preparava aquest recull d’informacions sobre l’Arteria Paral·lel, el primer dels nous teatres que estan a punt d’instal·lar-se al Paral·lel de Barcelona, m’he adonat que les sigles SGAE es repetien molt més que paraules com teatre, música, cultura, artista, espectacle, espectador… Introduiré doncs aquest capítol explicant quines són, i sobretot quines han estat les meves relacions amb aquesta entitat, des del Tremp dels anys 50’s, des del Madrid dels 60’s, i fins a l’actualitat. Ho faré en breu!
El macbado Benet Rossell
