JOSEP SANTPERE, 1875-1939

Josep Santpere i Pey treballava en el seu taller d’arts gràfiques del carrer de Viladomat els matins, i de nit es transformava en l’actor més popular del Paral·lel. Va començar de caixista a la impremta i va acabar sent el propietari. Al teatre va fer el mateix recorregut. El 1911 va arrendar el Teatro Nuevo i, deu anys més tard, el Gran Teatro Español, que va convertir en el temple del vodevil.

Santpere era actor, director, músic i empresari teatral, i serà recordat com el rei indiscutible del vodevil que es representava al Paral·lel. Josep Santpere i Elena Jordi, que van formar parella artística durant molts anys, que a més coincideixen de ple amb l’època daurada del Paral·lel, van ser els reis del vodevil barceloní. Era la Barcelona dels anys 20 i 30 on els teatres, music-halls, i cafès treballaven al màxim. Polifacètic de mena, va arribar a tocar pràcticament tots els gèneres teatrals com ara el drama clàssic, la sarsuela o l’opereta.

(more…)

COMICS AL PARAL·LEL

Per a celebrar que el CONCA -Consell Nacional de la Cultura i les Arts- ha incrementat un 12% els ajuts als projectes de circ durant el 2010, i per animar-lo a continuar en aquesta via, dedico aquest post als còmics, i demano disculpes per endavant pels oblits.

FAMILIA RIVEL

El trapezista català Pere Andreu i Pausas i la funambulista occitana Marie-Louise Lasserre van iniciar el llinatge Rivel. Casats el 1895, van tenir sis fills: Josep (Charlie Rivel), Maria-Lluïsa (Nena), Paul (Pol), René, Marcel (Celito) i Roger (Rogelio), cinc dels quals -els nois- van gaudir del màxim prestigi internacional. La família Andreu prosperà i arribà a tenir el seu propi circ, el Circo Reina Victoria, en el qual Charlie i el seu germà Pol formaren la parella coneguda com Els Rivel.  El 1925 s’incorporà un nou germà, en René, i a partir de llavors adoptaren definitivament el nom de Charlie Rivel, amb el qual triomfaren per tot el món: França, Alemanya, el Regne Unit, Mèxic, Argentina…

Charlie esdevingué de seguida l’estrella de l’espectacle i poc a poc començaren a aflorar les enveges i picabaralles entre els germans, uns problemes que portaren a la dissolució del trio el 1933, i a la trajectòria independent de Charlie Rivel que, amb la seva dona Carme Bustos, encarregada dels efectes sonors de l’espectacle, triomfà rotundament en tots els escenaris on actuà.

La segona Guerra Mundial els sorprengué treballant a Alemanya, país que no pogueren abandonar fins poc abans d’acabar el conflicte bèl·lic, a finals de 1944, obligats per les autoritats nazis a respectar els contractes que havien signat. Així doncs van sovintejar els escenaris del Tercer Reich, esdevenint “sospitosos” de ser feixistes. Arribats a aquest punt recomano la pel·lícula d’Eduard Cortés El pallasso i el führer per la seva visió generosa que personalment em satisfà.

(more…)

ART URBÀ

Des de fa algun temps, els graffiters havien trobat un oasi on plasmar les seves creacions sense que ningú els sancionés, pintar persianes de comerços de barri, amb el consentiment, és clar, dels comerciants. Però això sembla que s’ha acabat! Tots tranquils: l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona vetlla perquè la ciutat estigui neta i en harmonia!  Els comerciants de Barcelona seran multats si encarreguen graffitis per a la seva persiana. La sanció pot arribar fins als 600 euros, repartits entre artistes i propietari. http://www.lavanguardia.es/economia/20101227/54092822960/los-comerciantes-de-barcelona-seran-multados-si-encargan-graffiti-para-su-persiana.html

I és curiós, perquè el mateix Ajuntament dóna suport a aquest tipus d’art. 

Fa unes setmanes mentre em dirigia al meu taller em vaig topar amb una actuació anomenada Graffiti – Live Painting, davant d’El Molino. Kram. &. Owen, els autors, promocionaven així la 5a edició dels “Tallers Oberts”, les jornades de portes obertes dels tallers d’artistes i les galeries del Poble Sec.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fuKZ9n7YK3A&feature=player_embedded[/youtube]Sembla ser que l’Ajuntament aposta per l’essència del graffiti, com més efímer millor!

Keith Haring, Barcelona 1989

El febrer de 1989 Keith Haring, malalt terminal de sida, va visitar Barcelona. La seva estada a casa nostra va coincidir amb la inauguració d’una exposició de Frederic Amat a la Galeria Prats a la qual va assistir. També hi era present Montse Guillen, que el coneixia bé perquè Haring freqüentava el restaurant Internacional de Nova York, el mític establiment que Montse Guillen regentava conjuntament amb Miralda, i en veure’l li va demanar si li agradaria fer un graffiti a la nostra ciutat. Haring va dir que sí, a condició de poder escollir el mur. Montse Guillen va contactar de seguida amb Ferran Mascarell, que era llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el qual, coneixedor del que representava Keith Haring en el panorama artístic internacional, li va posar un cotxe a disposició l’endemà a les 9 del matí perquè l’acompanyés a cercar el mur. Haring va triar la plaça Salvador Seguí del Raval pel seu estat de degradació, per la profusió de xeringues i preservatius que entapissaven el terra,  i va fer aquesta obra:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lOWvnq9rYCk[/youtube]

Aquest mural va acabar reproduït al mur de la plaça del Àngels, aquell que separa les vivendes populars de la joia de la corona del barri: el Macba.

I desprès esborrat –jo encara el trobo a faltar– i fins i tot substituït per un mural de Chillida, que encara es pot veure a l’angle superior esquerre del mateix mur.

Personalment proposaria que ara que el Chillida-Leku ha hagut de tancar portes per manca de finançament es subhastés el mural en qüestió a benefici del centre, i es reintegrés el graffiti d’en Haring al mateix lloc que va ocupar. I amb això que quedi clar que no tinc rés en contra de l’artista Chillida, ben al contrari, però les intervencions en l’espai públic sempre han de dialogar amb el seu entorn, i dubto que aquest sigui el cas.

Exit Through The Gift Shop

Tot això m’ha vingut al cap per un interessant documental (?) que vaig veure l’altre dia: Exit Through The Gift Shop. D’entrada us convido a veure aquest reportatge de Días de Cine, veterà programa de la 2, i un dels pocs que es deixa veure en l’actual panorama televisiu. Però aquest és un altre tema…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qcKhJ21Q6YM&feature=related[/youtube]

Exit Through The Gift Shop, es presenta com un documental de Banksy,  un dels icones de l’actual panorama artístic dit alternatiu o “underground”. Com la modalitat artística que practica és il·legal, ell es manté en l’anonimat i mai no ha fet pública la seva cara. Aquest misteri que rodeja el personatge és el que ha aixecat tanta expectació en els ambients més alternatius i “indies” de tot el món, i el resultat és aquest (fals?) documental sorprenent i divertit, amb un rerefons carregat d’ironia i mala llet. Molt recomanable!

Banksy construeix un retrat extraordinàriament realista al voltant del concepte d’art contemporani i la figura de l’artista com a fenomen social. Ens presenta el retrat d’un tipus que de la nit al dia aconsegueix vendre obres per valor de més de 100.000.000 $, un retrat que amaga una forta reflexió crítica sobre la cultura “pop”, posant en dubte el valor i la validesa de tot allò que avui dia podem considerar com a art.

Exit Through The Gift Shop és un muntatge orquestrat de principi a fi o només de forma parcial? No importa, el qui sí interessa és el missatge de la pel·lícula: aquesta capacitat tant contemporània que tenim tots plegats de deixar-nos portar per la corrent sense ni tan sols saber si el que veiem és autèntic o no. Per cert, és autèntic el mural de Chillida de la plaça dels Àngels? Des de la seva posició d’artista rebel i alternatiu, que tant l’ha beneficiat, Banksy ataca directament el concepte d’art com a negoci, l’enaltiment d’un artista sense saber ni qui és ni què fa, les modes i la falta de criteri. I ho fa amb un gran sentit de l’humor perfectament britànic, molt irònic i subtil, deixant que l’espectador es vagi adonant que la successió de fets que està veient es converteix en un complet despropòsit.

En tot cas, sembla que, al final, el propi Banksy s’acaba rient del món al qual pertany, plantejant-se si la seva popularitat està realment  justificada. Una prova més de que Exit Through The Gift Shop és un joc de miralls en què els reflexos amaguen el que hi ha al darrere, allò que importa de veritat i que no és altra cosa que la facturació de la botiga de regals.

El Macbado Benet Rossell

Fonts:http://www.kram.es/tallers-oberts-by-kram-owen-el-molino/

http://maconfidential.com/2010/10/10/exit-through-the-gift-shop/

BRODERICK CRAWFORD

Broderick Grawford: un ramblista de pro. Un bon amic que recordo des d’aquest mostrador de la cantonada de l’Arc del Teatre, La Cazalla de la Sierra, que ara engoleixo a la teva salut, Broderick. En aquesta mateixa barra n’havíem begut més d’una, renoi com rasca! Ja no som el que érem. Les Rambles tampoc no ho són. I Barcelona, menys…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=DdadaL0MTe8[/youtube]

I tot seguit, a l’altra banda de la Rambla, ens reforçàvem amb tonyina i pebrot vermell, al costat del Cosmos, desprès tocava el Buena Sombra, i uns carrers més enllà al Patio Andaluz o la Macarena, flamenc  d’anar per casa, l’estereotip! Recordo, com si fos ara, la mestressa del Macarena, una dona gran, vestida de flamenca per turistes com nosaltres o bé per l’American Navy,  que  picava de mans prop de la cara d’en Broderick. Poca gent al local, aquells dies.  La cara cubista d’en Broderick  es desfeia per moments, semblava que un bon tros estava a punt de caure d’un moment a l’altre, suava i suava, i les gotes de suor queien per terra a ritme de zapateado i al compàs del Moriles.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=P22bZ3GgcPU&feature=related[/youtube]

Broderick va venir a Barcelona per rodar una pel·lícula, molts anys després d’haver fet  Il Bidone amb Fellini. Crec que uns 10 anys més tard, cap al 63. El productor Jaume Comas Gil, que vaig conèixer, el va acabar despatxant perquè no hi havia manera de que pogués aguantar una filmació, de tan alcoholitzat com estava. En canvi a les tres nits que vam sortir per aquesta ciutat acollidora, la seva presencia i sensibilitat, perfectament conservades en alcohol, el feien transitar amb el company que l’anava a buscar al Ritz, en una ronda de nit primordial.[vimeo]http://vimeo.com/15362663[/vimeo]

Francesc Betriu amb una memòria cinematogràfica prodigiosa em diu que la pel·lícula es titulava No temas a la ley. Van haver de reduir  el paper de Broderick a uns mínims, fins gairebé fer-lo desaparèixer. El mateix li va passar a Victor Mature, que cap companyia cinematogràfica no volia contractar a causa de l’alcohol, i va venir a Espanya per rodar Operació  Dalida, però  tot  va acabar com el rosari de l’aurora.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=AcbAUmgHhFU&feature=related[/youtube]

Des d’aquí, al bell mig de la Rambla em trec el barret que no porto davant Broderick Crawford, amb un gest ampli que abraona tota la Rambla. Et recordo a les pel·lícules gairebé sempre  amb  barret, però per Barcelona no, sempre a cap descobert. Ara, saps, Broderick, Barcelona  s’ha convertit en una casa de barrets de poca monta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-R2RrgpNI10&feature=related[/youtube]

PER NADAL, QUI RES NO PENSA, RES NO VAL!

L’espectacle de Nadal

Jo mateix em vaig iniciar en l’art dramàtic, a les darreries dels 40, interpretant en Lluquet d’Els Pastorets, al Casal Catòlic Cultural de Tremp.

Nadal, zenit de la Utopia fraternal

Parlant d’Utopia fraternal em ve al cap el poble de Marinaleda, del qual se’n va parlar molt a mitjans dels 80, i del qual ja no se’n parla gaire, o potser si… De fet he trobat un reportatge sobre Marinaleda  que Manel Fuentes va realitzar pel programa  Malas Compañias  de la Sexta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JsRJBakmjLs[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=w-ktHfXL4gk[/youtube]

Els amants de la Utopia trobareu més informació a la web de l’ajuntament de Marinaleda http://www.marinaleda.com/inicio.htm, i al següent reportatge que recomano molt particularment a tots aquells que creuen que un altre món és possible:

El sueño de la tierra (España, 2007, color, 90 min) de Eva Abad y Pablo García Cabrera

http://www.dailymotion.com/video/x99t05_marinaleda-el-sueno-de-la-tierra_webcam

Nadal i els jocs de taula

Qui no ha jugat al parxís,  a l’oca, o al Monopoli mentre escudella i car d’olla feien via cap al recte? Jo us proposo un joc de pistes que m’ha vingut al cap quan m’esforçava en empassar-me un polvoró edulcorat. Aquestes són les regles del joc:

Primera regla: Mireu el documental El sueño de la tierra.

Segona regla: Descobriu quan i perquè es citen les següents personalitats:  El Duque del Infantado, La Duquesa de Alba, i la Reina d’Anglaterra.

Tercera regla: Consulteu amb atenció els documents següents.

Íñigo de Arteaga y Martín, actual XIX Duque del Infantado

ABC DE LA EDUCACIÓN, 3 de mayo de 1988, número 181

España está presente en Bolonia desde hace algo más de seiscientos años. En 1364 el cardenal don Gil de Albornoz fundaba el Colegio de San Clemente de los Españoles. Desde entonces hasta hoy generaciones de universitarios españoles se han formado en las aulas de la Universidad que celebra en este año su noveno centenario. Los bolonios han traído a España, fundamentalmente, una preparación jurídica y una renovación de los cuadros universitarios. Con la investidura del Rey Don Juan Carlos, el próximo jueves, como doctor «honoris causa» por la universidad de Bolonia, se continúa una tradición de visitas reales. En 1530 fue coronado el emperador Carlos V en la iglesia de San Petronio. En 1923, los Reyes, Don Alfonso XIII y Doña Victoria Eugenia, visitaron el Colegio de San Clemente. El lector encontrará a continuación una entrevista con el rector del Colegio de España y artículos de Íñigo de Arteaga y Felguera, duque del Infantado, presidente de la Junta del Patronato del Real Colegio de España, y de Evelio Verdera, anterior rector de esta institución…

Font: http://www.um.es/tonosdigital/znum9/Recortes/abc.htm 

Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_del_Infantado; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infan19.htm; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infantad.htm

Cayetana Fitz-James Stuart, actual XVIII Duquesa de Alba

El següent vídeo porta per títol: Cayetana de Alba, la duquesa que rechazó a Picasso[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RbHJ4zmVNEI[/youtube] Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_de_Alba

Queen Elizabeth II (Elizabeth Alexandra Mary, born 21 April 1926)

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Lh1-9ww_HmM&p=9C1B88CCB44404DA[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aGLN1kREJ2Q&feature=related[/youtube]

Quarta regla: Feu un comentari a aquest post.

Cinquena regla: Jo mateix decidiré a dit qui ha estat la guanyadora o el guanyador.

Premi: El guanyador o la guanyadora obtindrà un post dedicat en aquest blog, que es publicarà el proper 6 de gener, abans de les 12 hores.

Nadal i els nens

És difícil de concebre un Nadal sense nens! Per tant, m’ha semblat indispensable incloure-hi un vídeo d’animació, pedagògic com cal, en versió original anglesa i també doblat al castellà (doblat al català no l’he pas trobat, possiblement per manca de subvenció de la Generalitat de Catalunya) perquè el gaudiu en família. [vimeo]http://vimeo.com/10521979[/vimeo] [vimeo]http://vimeo.com/1441729[/vimeo]

Bon Nadal!

Benet Rossell, Lo caganer de Ponent  

MARIO MONICELLI: LA VIDA LÚCIDA

El 6 de diciembre recibí un mail con un texto breve, firmado por Gérard Lenne, delegado de la ADMD – Association  pour le Droit de Mourir dans la Dignité: http://www.admdblog.fr/ –, que reproduzco a continuación en su versión original, seguido de una traducción al español. Solo quiero aclarar que si trato este tema aquí es porque, parafraseando a Mario Monicelli, LA MUERTE ES UN GRAN TEMA PARA LOS CÓMICOS.

El texto de Gérard Lenne

« On a appris il y a quelques jours la disparition de Mario Monicelli. Je reste frappé par l’absence assourdissante de commentaires quant aux circonstances inacceptables de sa mort.

Cet homme respecté – un des plus grands cinéastes italiens -, ce vieillard de 95 ans, atteint d’un cancer incurable de la prostate, n’a pas eu d’autre solution pour en finir que de se jeter par la fenêtre du cinquième étage.

Alors que des pays plus évolués que nous – la Belgique, les Pays-Bas, le Luxembourg – nous montrent l’exemple d’une législation plus humaine sur la fin de vie, exemple que nous tardons à suivre, à cause de l’opposition aveugle de la majorité de droite à toute forme d’euthanasie, d’autres sont plus en retard que nous. L’Italie, aux mains d’un gouvernement réactionnaire, dirigé par un histrion démagogue, maintient férocement le cap que lui assigne une Eglise catholique campant sur les positions les plus rétrogrades.

Je ne pense ce soir qu’à Mario Monicelli, à la honte de l’Italie, au scandale de notre propre pusillanimité devant un sujet aussi grave. »

La traducción de Cristina Giorgi

Supimos, hace unos días, de la desaparición de Mario Monicelli. Me sobrecoge la ausencia ensordecedora de comentarios referentes a las inaceptables circunstancias de su muerte.

Este hombre respetado – uno de los mejores cineastas italianos –, este anciano de 95 años, que padecía un cáncer incurable de próstata, no tuvo otra alternativa para acabar con su vida que tirarse por la ventana de un quinto piso.

Mientras países más evolucionados que el nuestro – Bélgica, Países Bajos, Luxemburgo – nos dan ejemplo con una legislación más humana sobre el final de la vida, ejemplo que tardamos en seguir, a causa de la ciega oposición de la mayoría de derechas a cualquier forma de eutanasia, otros países aun están más atrasados que nosotros. Italia, presa de un gobierno reaccionario, dirigido por un histrión demagogo, sigue ferozmente la senda que le marca una iglesia católica que se afianza en las posiciones más retrógradas.

Esta tarde no dejo de pensar en Mario Monicelli, en la vergüenza de Italia, en el escándalo de nuestra propia pusilanimidad ante un tema tan grave.

Rescato también el homenaje que La Valigia dei Sogni (LA7) le dedicó al  maestro del cine italiano recientemente desaparecido, y que la propia cadena define como “Un viaje a través de los recuerdos y las obras del maestro, de  su  concepción del arte y de la muerte”. ¡Recomiendo encarecidamente su visionado! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hzg_lwxnzts[/youtube]Y no puedo evitar insertar un corte de Totò e Carolina, Mario Monicelli, 1955, porque Totó es, probablemente, la única musa que reconozco con orgullo y devoción. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3wErYciNObA&feature=related[/youtube]A Mario Monicelli, comunista, envidioso, lúcido y genial, una promesa:

Solo muoiono gli stronzi

Ci vediamo sull’arcobaleno

Benet Rossell, Totoista

ANNIE ANDREU-LAROCHE: INSURRECTA

L’Annie ens envia un melting pot de propostes interessants que ens conviden a recórrer la cultura francesa.

Començarem per donar-li la benvinguda al blog amb una interpretació de Fernande, de Georges Brassens, à càrrec de la primera dama francesa:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=f03KAiuMVRw&NR=1[/youtube]Sempre dins l’àmbit de l’Elisi, el fons de pantalla que tothom sumia (Cliqueu sobre el vincle següent): http://www.planetdan.net/pics/misc/sarkozy.swf

Podeu canviar la trajectòria de l’individu clicant amb el ratolí. Quan queda bloquejat, l’heu de treure amb el ratolí i deixar-lo anar. Li podeu fer fer giragonses!

Per entrar en matèria l’Annie ens envia en primer lloc, la magnífica web de Film Socialiste on trobareu tot un seguit d’entrevistes a Jean-Luc Godard. http://www.filmsocialisme.com/

En segon lloc, la web del Paradis Latin, amb links amb els cabarets històrics de Paris. http://www.cofrase-cabarets.com/paradislatin/histoire.htm [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=g0tP5Lm5U2I&feature=related[/youtube]I en tercer lloc una crida a la insurrecció, que tampoc no ens volem perdre.

Le dégoût. Le dégoût, c’est ce qu’on ressent face à Nicolas Sarkozy, son gouvernement en déliquescence et sa politique de démolition de l’état social, politique constituée sur la haine d’autrui, la loi du pognon et l’écrasement des précaires. Dégoût devant la bande à Bettencourt, cette cour minable de ministres, conseilleurs fiscaux et gigolos qui virevoltent autour de sa fortune. Dégoût des Hortefeux et leur racisme. Dégoût avec Borloo et son Grenelle à quatre sous, astuce pour mieux brader l’environnement aux intérêts économiques. Dégoût avec Bachelot qui troque notre santé contre les profits des puissances pharmaceutiques …

Le désespoir. Le désespoir face à un système qui nous soumet et exploite notre labeur grâce à notre docilité, maintenue par un rapport de forces écrasant. Désespoir car il faut pouvoir acheter à manger jusqu’à la fin du mois et payer ses crédits ou ses loyers pour avoir un toit. Désespoir devant la division des forces de gauche qui tout en analysant clairement le mal, préfèrent sauvegarder leurs institutions en se divisant à l’infini, au lieu de s’unir pour créer une force de transformation massive.

La révolte. La révolte car nous sommes la masse. Révolte face au matraquage qui nous présente le capitalisme comme « naturel » et indépassable. Le monde a connu d’autres systèmes et le développement économique, qui est en train d’épuiser la planète jusqu’à la moelle, est une connerie. Révolte car ils nous veulent consommateurs ignorants, serviles, individualistes et dénués de toute solidarité…

L’espoir. L’espoir car nous savons que notre futur pourrait être dans nos mains et non plus dans les leurs. L’espoir, car nous ne sommes pas condamnés à coopérer à leurs dessins mortifères et des alternatives existent. L’espoir, car nous avons la créativité pour inventer un autre futur qui ne sera plus fondé sur posséder toujours plus, mais sur le bien-être et le vivre ensemble. L’espoir, car nous savons que notre impuissance actuelle est la conséquence de notre émiettement et non pas notre condition immuable. L’espoir, car à la source de toute grande rivière se trouvent des ruisseaux, qui en se réunissant peuvent balayer les plus grands obstacles.

Insurgé, car si nous constatons l’âpreté de la tâche et que la réussite n’est nullement garantie, nous savons cependant que c’est possible, que les ressorts d’un monde meilleur se trouvent entre nos mains. Insurgés, car nous savons que si nous ne faisons rien, notre seul destin sera de nous laisser écraser. Mais si nous décidons de nous insurger, nous aurons la force de nous émanciper et alors tous les possibles seront à portée de main ! Il suffit de répandre la nouvelle : le futur nous appartient si on décide de s’en saisir.

Le rapport de force est massivement en notre défaveur, mais il dépend de nous de ne pas renoncer et ne pas sombrer dans l’apathie de la servitude volontaire. Ce petit sigle,  1/g , à porter sur vous, à gribouiller partout, symbolise l’esprit d’insurrection et d’insoumission. En le diffusant massivement, nous rendons visible notre engagement et renforçons la flamme de la révolte dans nos cœurs, acte premier pour la susciter dans les faits. Nous disons par là que nous nous engageons à répondre présents le moment venu.

Que en català vindria a ser:

Fàstic. Fàstic, és allò que sentim davant Nicolas Sarkozy, el seu govern en deliqüescència i la seva política de demolició de l’estat social, política constituïda sobre l’odi d’altri, l’imperi de la pasta i l’esclafament dels precaris. Fàstic davant la colla Bettencourt i la seva cort lamentable de ministres, consellers fiscals i gigolós que giravolten al voltant de la seva fortuna. Fàstic envers els Hortefeux i el seu racisme. Fàstic cap a Borloo i el seu Grenelle de pa sucat amb oli, una astúcia per a lliurar millor el medi ambient als interessos econòmics. Fàstic cap a Bachelot que canvia la nostra salut pels profits de les potències farmacèutiques …

Desesperació. Desesperació davant un sistema que ens sotmet i explota la nostra feina gràcies a la nostra docilitat, mantinguda per una relació de forces asfixiant. Desesperació perquè cal poder comprar menjar fins a final de mes i pagar els crèdits o els lloguers per tenir un  sostre. Desesperació davant la divisió de les forces d’esquerra que tot analitzant clarament el mal, prefereixen salvaguardar les seves institucions dividint-se fins a l’infinit, en lloc d’unir-se per crear una força de transformació massiva.

Revolta. Revolta perquè som la massa. Revolta davant la insistència que ens presenta el capitalisme com a «natural» i infranquejable. El món ha conegut altres sistemes i el desenvolupament econòmic, que està esgotant el planeta fins a la medul·la, és una estupidesa. Revolta perquè ens volen consumidors ignorants, servils, individualistes i desposseïts de tota solidaritat…

Esperança. Esperança perquè sabem que el nostre futur podria ser a les nostres mans i no a les seves. Esperança, perquè no estem condemnats a cooperar amb els seus dissenys mortífers i existeixen alternatives. Esperança, perquè tenim prou creativitat per inventar un altre futur que no es fonamenti en posseir sempre més, sinó en el benestar i la vida en comú. Esperança, perquè sabem que la nostra impotència actual és la conseqüència del nostre esmicolament i no la nostra condició immutable. Esperança, perquè a la capçalera de tot gran riu conflueixen un munt de rierols, que reunint-se poden escombrar els majors obstacles.

Insurrecte, perquè encara que comprovem la duresa de la tasca i sapiguem que l’èxit no està de cap manera garantit, sabem tanmateix que és possible, que l’essència d’un món millor es troba a les nostres mans. Insurrectes, perquè sabem que si no fem res, el nostre únic destí serà deixar-nos aixafar. Però si decidim ser insurrectes, tindrem la força d’emancipar-nos i llavors tots els possibles seran al nostre abast! N’hi ha prou amb escampar la notícia : el futur ens pertany si decidim atrapar-lo.

La relació de forces és massivament en el nostre desfavor, però depèn de nosaltres no renunciar i no enfonsar-nos en l’apatia de la servitud voluntària. Heu de portar aquesta sigla, 1/g , garabatejar-la arreu, simbolitza l’esperit d’insurrecció i d’insubmissió. Difonent-la massivament, fem visible el nostre compromís i encenem la flama de la revolta als nostres cors, primer pas per a provocar-la en els fets. Comprometem-nos a respondre presents quan arribi el moment.

I per concloure una cançó de Moustaki, molt al cas: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ouaytC9njFU[/youtube]

TORNA EL BURLESQUE!

Torna el burlesque, una excel·lent notícia!

Cal remuntar-nos a finals del segle XIX i principis del XX per conèixer les arrels del burlesque. El burlesque neix del Music Hall i del vodevil: el primer sorgeix el 1843 amb le llei seca aprovada als Estats Units, quan moltes tavernes es transformen en Music Halls, és a dir locals dotats d’un escenari on hi havia actuacions. Posteriorment arriba el vodevil amb espectacles més elaborats que s’adrecen a tota la família. Alguns autors afirmen però que el burlesque és un descendent directe de la Commedia dell’Arte, atès que l’expressió burlesque és contemporània de la seva aparició.

D’altra banda, un burlesque popular va sorgir cap al 1928. Es tracta d’un estil on imperen dones exuberants, barreja de sàtira i entreteniment per a adults, amb actuacions que ridiculitzen les normes socials i incomoden el públic assistent amb la nuesa de les noies. El burlesque representà també una proposta escènica contestatària al teatre clàssic. Però ben segur que la contemplació d’un número de Blaze Starr, una clàssica del gènere, serà molt més eloqüent que qualsevol explicació: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=H6lvHPtQnRI[/youtube] O potser, aquest més innocent, a càrrec de Betty Page: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JzNW7IBXL_A[/youtube] Entre les màximes exponents del burlesque contemporani, la ballarina i model nord-americana Dita Von Teese -ex del cantant Marilyn Mason-, que aconsegueix barrejar tots els elements del burlesque amb una sensualitat desbordant, i passeja el gènere des de 1993 per tots els escenaris dels Estats Units. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mx0248R2XSg&feature=fvw[/youtube]Ara, el burlesque torna amb força com ho demostren festivals anuals com el Teasa – O – Branca de Sant Francisco, el New York Burlesque Festival, el Vancouver Burlesque Festival Internacional, la Gran Boston Burlesque Exposició, o el Miss Exotic World Pageant, una mena de Miss Món del burlesque.

El burlesque a Barcelona

Mentre El Molino anuncia un Festival Internacional de Burlesque a Barcelona,, l’Apolo presenta Taboo, la primera nit dedicada al burlesque amb caràcter mensual, una nova mirada a aquest subgènere de les varietats i les arts escèniques. La presentació i animació de la vetllada és a càrrec d’Itziar Castro, Madame Taboo, que s’encarrega d’introduir els números de burlesque i les estrelles nacionals i internacionals convidades. Compten amb un dj especialitzat, i en acabar l’espectacle comença una sessió de Powder Room, amb música Soul, Funk i Rock & Roll.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bjfylMI1jfQ&feature=fvsr[/youtube] Més informació:  http://www.myspace.com/tabooapolo /    http://www.sala-apolo.com/

I abans d’acomiadar-me, una escena de Teserama amb un strip-tease a la inversa protagonitzat per Tempest Storm i Betty Page:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cVoPji_aOro[/youtube] i recomanar-vos la lectura del reportatge que El País dedicà al burlesque, a finals d’agost , i que reprodueixo a continuació, per tal que veieu com cròniques publicades a l’estiu resulten molt més refrescants que les sòlites notícies catastrofistes que tant ens exciten a finals de novembre!

El Macbado Benet Rossell 

REPORTAJE: TENDENCIAS

Locos por lo Burlesco

RAFAEL ESTEFANÍA 29/08/2010

Plumas, corpiños, música, baile y striptease’. En escena, lo grotesco, lo ridículo. Todo vale para pasarlo bien. El ‘burlesque’, hoy renovado, se presenta al mundo con etiqueta ‘cool’, listo para el consumo de jóvenes y modernos.

Laurie Hagen apura de un trago la copa de champán con cuidado de no arruinar el perfil de sus labios tiznados de purpurina. Un último vistazo a su maquillaje y los cordones de su corsé antes de salir al escenario. La puerta del camerino se abre y entra a trompicones Fuchsia Foxx, encaramada a unos patines, su cuerpo semidesnudo cubierto tan solo con una túnica rosa y varios tatuajes que decoran su piel. Los primeros compases de Je me donne à qui me plaît de Brigitte Bardot marcan el comienzo de la actuación de Laurie, que desaparece ligera siguiendo el eco de los aplausos y los alaridos del personal, ansioso por ver el próximo número. Bienvenidos al mundo del burlesque.

El escenario de hoy es la sala Madame JoJo’s, en el Soho londinense, pero bien podría ser cualquiera de las docenas de nuevos locales que, alentados por el boom del genero burlesco, han abierto sus puertas en la capital británica. Inspirados por el éxito del neoburlesque surgido en Estados Unidos en la década de los noventa (principalmente en Nueva York, Los Ángeles y Nueva Orleans) y catapultado a la fama por Dita Von Teese, la ex mujer del siniestro Marilyn Manson, la mecha del burlesque prendió entre un público de treintañeros con dinero desencantados de la escena nocturna y deseosos de inyectar de nuevo un toque de glamour a la noche. 

Una mirada al mapa mundial de este nuevo burlesque haría suponer que ser anglosajón es uno de los requisitos. Reino Unido, Estados Unidos, Australia y Canadá son los grandes abanderados del burlesque. “Creo que su popularidad en estos lugares tiene que ver con el carácter reservado de los anglosajones”, cuenta Tamara Tyrer, creadora junto a Lara Clifton del Whoopee Club, uno de los pioneros en los eventos burlescos en Londres. “Demasiada formalidad acumulada que necesita explotar por algún lado. Tan pronto como nos dan una oportunidad de desbocarnos, nos lanzamos como locos”. La historia parecería darle la razón a Tamara; no en vano, Lydia Thomson and the British Blondes, considerado como el primer elenco burlesco de la historia, surgió precisamente en 1860 durante la encorsetada época victoriana. En 1868, su espectáculo Ixion se convirtió en el primer show burlesco en América y un éxito instantáneo en Broadway.

Hoy, lento pero seguro, el burlesque ha empezado a abrirse camino en capitales europeas como París, Berlín y Barcelona. La inminente reapertura del mítico teatro de variedades El Molino en Barcelona y sus planes de llevar a cabo un festival internacional de burlesque en el futuro son una indicación más de la capacidad de este género para traspasar fronteras.

En el Reino Unido, la renovada demanda por el burlesque en los últimos años ha disparado el número de aspirantes a starlets, deseosas de mostrar sus habilidades con más desinhibición que talento. Para Tamara y Lara, esto no es un problema. “No se trata de ser un fuera de serie. Lo grotesco y lo ridículo son condimentos esenciales dentro del burlesque“. Ejemplos abundantes de ambos fueron habituales durante el Whoopee Tournament of Tease, noches improvisadas en donde cualquiera podía subir al escenario y disfrutar de sus 15 minutos de fama (o humillación, según se mire). De estas veladas kamikaze en el Bethnal Green Working Men’s Club, en el este de Londres, surgieron joyas como Immodesty Blaize, convertida hoy en la dama del burlesque británico. Immodesty, con su espectacular imagen mezcla de Ava Gardner y Sofía Loren, ha conseguido resucitar el papel de diva de Hollywood, despojándose de sus estolas de piel y sus joyas en extravagantes stripteases a lomos de un caballo balancín de tamaño natural o recostada en el auricular de un descomunal teléfono de los años cuarenta.

Es jueves por la noche y Londres arde en glamour. Un vistazo a la revista Time Out, la biblia de la diversión, nos sugiere hoy más de una docena de lugares distintos donde disfrutar de espectáculos burlescos, cabaré y fiestas vintage. Uno es Proud Cabaret, un local situado en plena City de Londres. Descender por las escaleras hacia el sótano donde se encuentra es adentrarse en un speakeasy de la era de la prohibición. En torno a un pequeño escenario se apiñan decenas de mesas redondas con lámparas de luz tenue que delinean el perfil de los cuellos de las botellas de champán asomando en las cubiteras. Trajes mil rayas, sombreros de gánster, espaldas escotadas, bucles y guantes largos de satén son las señas de identidad de una audiencia definitivamente retro. Al ritmo del sonido antiguo del tema I want to be loved by you de Helen Kane (la famosa cantante de los años veinte cuyo rostro sirvió de inspiración para el personaje de Betty Boop), una gigantesca estructura cubierta por una sábana de seda se descuelga lentamente desde el techo sobre el escenario. La sábana se eleva en el aire descubriendo una jaula de pájaros de cinco metros de altura. En su interior, Roxy Velvet, vestida con un corpiño blanco de lentejuelas y dos enormes abanicos de plumas de marabú a modo de alas, se mece en un aro imitando el balanceo de un canario en su columpio.    

Chaz Royal, director del Festival Internacional de Burlesque de Londres desde 2006, no pierde detalle. Siempre está alerta para descubrir a la próxima Dita Von Teese. Para él, el secreto de la resurrección del género está en haber conseguido desprenderse del tufo a rancio que durante la década de los setenta y ochenta redujo los espectáculos de variedades y el cabaré a una excusa para mostrar cuerpos desnudos coqueteando con la pornografía. Hoy el burlesque se sacudió la caspa, se colgó la etiqueta cool y se presentó al mundo renovado y fresco, listo para ser consumido por una audiencia joven y moderna. 

El formato tradicional de los shows burlescos consiste en varios números de 10 minutos separados por las intervenciones del mordaz maestro de ceremonias, que flirtea y fustiga a la audiencia. En el escenario se suceden números de baile, magia y canciones, pero no cabe duda que los stripteases son el principal gancho de este género. “En los desnudos se busca el glamour y el componente lúdico, sin convertir a la mujer en objeto sexual”, asegura Chaz Royal.

“Para muchas mujeres es una forma de liberación, una oportunidad de expresar su sensualidad”, añade. Hablar de liberación de la mujer cuando en el escenario se suceden números de striptease podría parecer contradictorio. “En absoluto”, afirma Laurie Hagen, actriz, cantante y artista burlesca. “Todo depende del contexto. Un mismo número hecho en un local lleno de hombres podría verse como vejatorio, pero aquí es natural. El burlesque da la oportunidad a cualquier mujer, independientemente de su talla, de subirse a la tarima y sentirse sexy“. El ejemplo más refrescante de esta democracia anatómica es Dirty Martini. La “Divine” del burlesque, una rotunda performer estadounidense de más de cien kilos, fue elegida la mejor artista del género el pasado año. Su presencia y su descaro le han llevado a actuar en el Carnegie Hall de Nueva York, a aparecer en un vídeo de la banda Scissor Sisters e incluso estrenar un documental sobre su vida en el Festival de Cannes.

Como si la imperfección de los cuerpos y el relativo pudor que acompaña a los números burlescos (los desnudos nunca son integrales) no fueran suficientes para desalentar a aquellos en busca de estímulos más allá de los puramente artísticos, la rigurosa mirada de los porteros se asegura de que “el hombre de la gabardina” se quede en la puerta. A no ser, claro está, que la gabardina en cuestión sea una Burberry de los años treinta. Y es que las reglas no escritas de estos lugares invitan a la gente a acudir vestida estilo vintage, contribuyendo con su presencia a recrear el ambiente de la época.

Irma, nacida en Barcelona, llegó a Londres hace unos años. Viéndola bailar hoy lindy hop, uno pensaría que lleva en esto toda la vida. “Empecé a ir a clases hace seis meses. Todos los lunes tengo una cita en el 100 Club de Oxford Street”. Ataviada con una estola de armiño, un diminuto sombrero con redecilla y falda ceñida, Irma es habitual de las tiendas vintage. Para ella, los clubes londinenses The Last Days of Decadence y Volupte son sus “cápsulas del tiempo”.

Una vez que baja el telón y las starlets profesionales abandonan el escenario rumbo a sus camerinos, las pistas de baile se llenan de estos hedonistas que le hacen un guiño al pasado. En estas fiestas se reviven épocas pasadas en que la sofisticación era una forma de vida; la noche, una extensión natural del día; el glamour, el lenguaje universal, y la decadencia, el más común de los pasatiempos. Así, los seductores años veinte, el Chicago de los speakeasy durante la ley seca, las morbosas noches de cabaré alemán de finales de los años treinta se materializan de la mano de un puñado de promotores.

The Lost Vagueness, por ejemplo, es capaz de organizar eventos burlescos en la campiña inglesa congregando a 3.000 personas acampadas durante el fin de semana. The Whoopee Club se atreve a recrear las fantasías acuáticas de las películas de Esther Williams en su show Nymphoniun con un elenco de nadadoras sincronizadas, y The Last Tuesday Society se asoma a la decadencia victoriana reuniendo cada mes a miles de almas impecables en sus fiestas temáticas realizadas en teatros art déco, lujosos hoteles y mansiones abandonadas. Para Suzette Field, responsable de The Last Tuesday Society, el secreto del éxito de las fiestas vintage radica en la participación de los espectadores. “Los números burlescos y el cabaré son una parte de la oferta, pero es la gente, vestida para la ocasión, lo que realmente hace posible la magia. Ellos son los verdaderos protagonistas del show“.

Atuendos distinguidos, gusto por lo decadente, apego a la transgresión… En la noche londinense, la profecía del autor británico Max Beerbohm, escrita en la época victoriana -“el futuro pertenece a los dandis; los exquisitos reinarán el mundo”-, parece hacerse realidad. 

 www.elpais.com/articulo/portada/Locos/Burlesco/elpepusoceps/20100829elpepspor_7/Tes

TELENOIKA, EL MOLINO, EL PAPA, I L’AIRE FRESC

Aquest matí m’aixeco emboirat, consternat, mig destruït de tanta ressaca papera! Em vaig veure obligat a seguir tot el vodevil per culpa d’aquest blog, i és que l’espectacle és l’espectacle t’agradi o no! 

En aquest cas es tractava d’un macro espectacle muntat a Barcelona i amb ínfules planetàries: un bé de déu d’avions, trens, cotxes i autocars amunt i avall, un munt de carrers clausurats, arrest domiciliari del veïnatge, mobilització general de les forces de l’ordre –les nostres i les importades–, governs centrals, autonòmics i municipals de genolls, tiberis pantagruèlics amb nona de pasqua inclosa al més de novembre –una manera peculiar de difondre la cultura catalana!–, figuració a punta pala i una star incomparable, d’aquelles que representen el mateix espectacle durant dècades –en aquest cas durant mil·lennis!– i continuen tenint parròquia, una star d’aquelles que en assolir la glòria suprema es pot fins i tot permetre mossegar la mà que l’alimenta!

El més raonable hagués estat anar directe a un bar i demanar un Bloody Mary! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=d6Jy9YVAjY8[/youtube]

En comptes d’això consulto els mails i en veig un d’en David que m’avisa que Telenoika ja ha penjat el vídeo de la inauguració d’El Molino! I l’efecte Telenoika em neteja de cop el cervell!

Penjaré a continuació tres vídeos de Telenoika, el vídeo de la inauguració d’El Molino, off course, el Vídeo Attack al Corte Inglés, que recull l’acció que van realitzar  la vetlla de la Vaga General del 29 de Setembre, i un tercer anomenat FeedBack Experience. No afegiré cap comentari, em limitaré a reproduir la informació que ells donen, no cal més, i torno a convidar tothom a seguir els treballs de Telenoika: jo ho faré. Gràcies Telenoika per refrescar-me les idees!

Benet Rossell, L’empapussat

Telenoika Audiovisual Mapping @ El Molino Opening 

[vimeo]http://vimeo.com/16481605[/vimeo]Video contents produced using 2D video composition and 3D rendering softwares.
· projected with a 20.000 lumens video beamer at 1024×768.
· used WarpMap as video warper and player. WarpMap is a surface warping and video-player software developped by Eloi Maduell from PlayModes.com with Openframeworks libraries.
. used LedMap as 39*237px content player for the Media Façade.
  Contact: mapping@telenoika.net

Vìdeo Attack al Corte Inglés

[vimeo]http://vimeo.com/15439376[/vimeo] Acción realizada la víspera de la Jornada de Huelga General del pasado 29 de Septiembre. Video Intervención Hackeando la fachada del Corte Inglés de la Plaza Cataluña de Barcelona. CONTACT: mapping@telenoika.net

Telenoika FeedBack Exp._New Audio Remasteritzat

[vimeo]http://vimeo.com/9001405[/vimeo] Feedback is a hard-to-control live process. It talks about errors, cycles, responses, inputs, outputs and the life emerging from the signals.
It’s a metaphor usually applied to intelligent processes in machines –what’s come to be known as Artificial Intelligence, if there could ever be such a thing. The question triggering the error and its feedback are processes very close to that of human trial-and-error learning. Machines learn and respond.

“Telenoika Feedback Experience” is a get-together of various creators in Telenoika’s audiovisual open community, which will experiment with the responses and errors generated by video-mixers of different generations.

In this abstract live AV session for Punto y Raya Festival, we want to talk about chaotic monitoring processes and the development of human interrelations based on free knowledge circulation and exchange.

Are You Experienced?

I en castellà: La realimentación (en inglés, feedback) es un proceso vivo, de difícil control. Nos habla de los errores, de los ciclos, de los retornos, de los inputs, de los outputs, de la vida que se genera en las señales.
Es una metáfora empleada habitualmente para referirse a procesos inteligentes en las máquinas, la denominada inteligencia artificial, si es que alguna vez la inteligencia puede ser artificiosa. La pregunta que supone el error y la respuesta que genera la realimentación son procesos muy próximos al ensayo/error del aprendizaje humano. Las máquinas aprenden y contestan.

Telenoika Feedback Experience es un encuentro de diferentes creadores de la Comunidad Audiovisual Abierta Telenoika que trabajarán sobre los retornos y los errores que generan mezcladoras de video que pertenecen a diferentes generaciones.

En este directo audiovisual de estética abstracta que presentamos en el Punto y Raya Festival queremos hablar tanto de los procesos de monitorización caótica como de las mejoras humanas basadas en el intercambio y la libre circulación del conocimiento.

Are You Experienced?

CABARET A LA CONFITERIA, DIMECRES PASSAT

El Periódico d’avui ens dona notícies excel·lents!

Primera bona notícia:

La Confiteria –Sant Pau, 128– s’apunta al Cabaret!  

Segona bona notícia:

L’article de Catalina Gayà, que porta per títol “El Molino, en dues bosses de la brossa! explica el següent:

“Era una nit freda de gener de fa quasi una dècada i Horacio es queixava a un amic malagueny que a Barcelona la faràndula ja no tenia tablaos. A la vorera, va veure les bosses. Els dos taüts de plàstic guardaven sabates de plataforma, malles i una infinitat de plomes que La Maña i moltes altres vedets van lluir a l’escenari. Horacio, artista i veí del Paral·lel, se’ls va endur a casa. «Van ser els russos. ¡Ho van tirar tot! Una artista anglesa va recollir partitures, trossos de decorat», explica Jesús, un veí…”

Podeu llegir la notícia complerta a: www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/20101025/molino-dues-bosses-brossa/555124.shtml

Celebro  que la temptativa de malbaratar tot el patrimoni històric  d’El Molino continuï fracassant, aplaudeixo la iniciativa d’Horacio, i aprofito per retre homenatge a tots els transformistes del planeta amb aquest tall de la pel·lícula  Insignificance, de Nicolas Roeg, 1985, amb Michael Emil, en el paper d’Einstein, i Theresa Russell, com a Marilyn

Perquè a mi també m’haguès agradat ser Marilyn, WHY NOT? [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JS0n_fr1Fyo[/youtube] I per saber-ne més sobre Nicholas Roeg: [vimeo]http://vimeo.com/1004885[/vimeo]