REPARTO DE PREMIOS: AND THE WINNER IS SUSANA!

Con retraso, e inmerso en la vorágine del cierre de este blog, pago mis cuentas pendientes: declaro ganadora del obsequio al mejor comentario al post  PER NADAL, QUI RES NO PENSA, RES NO VAL!, dedicado a Marinaleda, a Susana que escribió: “Yo lo veo claro: Cooperativismo vs. Capitalismo, eso sí, a ver qué piensan la CEE, sus fabulosas ayudas y los Grandes de España y de Gibraltar! La utopía es posible, ¡montemos Marinaleda Dor pero ya!”

Para ti, Susana, y para todos los utopistas habidos y por haber, este vídeo de Osho, tan instructivo!

Nos vemos en Marinaleda!!


 

COMENÇA EL RETORN

Primer transport: obres exposades i obres seleccionades que van caure de l’exposició a darrera hora per exigències del muntatge.

El segon i darrer transport m’ha de retornar els 18 decorats d’El Molino, i les obres que formen part de la instal·lació Penso amb la punta del pinzell: 408 pintures sobre tela i sobre fusta!

FREEDOM FOR EGYPT

COMICS AL PARAL·LEL

Per a celebrar que el CONCA -Consell Nacional de la Cultura i les Arts- ha incrementat un 12% els ajuts als projectes de circ durant el 2010, i per animar-lo a continuar en aquesta via, dedico aquest post als còmics, i demano disculpes per endavant pels oblits.

FAMILIA RIVEL

El trapezista català Pere Andreu i Pausas i la funambulista occitana Marie-Louise Lasserre van iniciar el llinatge Rivel. Casats el 1895, van tenir sis fills: Josep (Charlie Rivel), Maria-Lluïsa (Nena), Paul (Pol), René, Marcel (Celito) i Roger (Rogelio), cinc dels quals -els nois- van gaudir del màxim prestigi internacional. La família Andreu prosperà i arribà a tenir el seu propi circ, el Circo Reina Victoria, en el qual Charlie i el seu germà Pol formaren la parella coneguda com Els Rivel.  El 1925 s’incorporà un nou germà, en René, i a partir de llavors adoptaren definitivament el nom de Charlie Rivel, amb el qual triomfaren per tot el món: França, Alemanya, el Regne Unit, Mèxic, Argentina…

Charlie esdevingué de seguida l’estrella de l’espectacle i poc a poc començaren a aflorar les enveges i picabaralles entre els germans, uns problemes que portaren a la dissolució del trio el 1933, i a la trajectòria independent de Charlie Rivel que, amb la seva dona Carme Bustos, encarregada dels efectes sonors de l’espectacle, triomfà rotundament en tots els escenaris on actuà.

La segona Guerra Mundial els sorprengué treballant a Alemanya, país que no pogueren abandonar fins poc abans d’acabar el conflicte bèl·lic, a finals de 1944, obligats per les autoritats nazis a respectar els contractes que havien signat. Així doncs van sovintejar els escenaris del Tercer Reich, esdevenint “sospitosos” de ser feixistes. Arribats a aquest punt recomano la pel·lícula d’Eduard Cortés El pallasso i el führer per la seva visió generosa que personalment em satisfà.

(more…)

LO GARROTIN MANDARIN

A Beijing (39°54′20″N 116°23′29″E) em diuen Lo Ganso de Beijing. Soc d’un poblet de Lleida però des de fa uns quants anys  visc a la Xina. Davant dels 507 habitants del meu poble, i la seva extensió de 160’9 km2, em podria haver sentit una mica perdut en una ciutat de més de 22 milions d’habitants, i una superfície de 16.808 km2, però no ha estat així ni molt menys! Per començar en deu fer 20 o més que deambulo per aquesta ciutat de les mil i una sorpreses i dels mil noms. Abans se la coneixia com Pequín, nom que corresponia al mètode de transcripció del sistema postal xinès i reflectia la pronunciació arcàica de la síl·laba jing. Però, coses de la globalització, des de fa temps el nom oficial és Beijing, que correspon al sistema de transcripció oficial hanyu pinyin, d’influència anglosaxona, compost pels caràcters 北 bei «nord» i 京 jīng «capital». 

Ciutat lluenta i també apedaçada, de llums que fan patir els ulls i d’olors  que esvaloten el nas.  Llums i olors esplendorosos, però.

Doncs  aquí em trobo i aquí em poden trobar tots vostès. Treballo, com saben els meus amics, al Moulin Rouge de Beijing on hi faig un numero de transformisme burlesc que ha esdevingut la meva especialitat. 

 

  

  

  

Aquest Moulin Rouge asiàtic és conegut com El Beijing Night Show, http://www.bjnight.com/main.asp, i el trobem situat al districte Dayabao Hutong Dongcheng, prop del pont Jianguomen. El xou es celebra cada nit i se centra en les antigues arts escèniques xineses, amb elements de l’Òpera de Beijing, dansa xinesa, acrobàcies i Kung Fu xinès, tot això acompanyat de música, luminotècnia, i amb la comoditat de poder sopar el meu plat preferit: l’ànec Beijinguès. 

Quan tenia 15 anys, vaig arribar a la Xina, de la mà de l’Esteva Comas, el gran viatger de Sabadell, el meu pare adoptiu. Volia ésser ballarí de l’Òpera de Beijing, concretament un Chou, el pallasso que segons la situació i la història sortia d’home o de dona, però això si, sempre amb la cara pintada de vermell, perquè el meu personatge simbolitzava la rectitud, la lleialtat i la valentia heroica. Però una mala recuperació d’una operació del menisc extern, m’ho va impedir, i vaig derivar cap al burlesc i aquí estic, vestit de mandarí, ja ho poden veure. Un mandarí molt particular perquè  un dels plats forts del meu ball és lo garrotin del Parrano i del Marquès de Pota de Lleida. 

Aquí teniu lo Marquès de Pota cantant a la Mare de Déu: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=swpEhGMVUGM[/youtube]Molt amic del meu pare adoptiu era el mag badaloní Li-Chang, també conegut com el Demonio Amarillo, i junts anàvem a comprar jocs de màgia a El Rei de la Màgia en Barcelona. De Chang vaig aprendre els primers rudiments de xinès, i els primers trucs de màgia, trucs que ell havia aprés de Fu-Manchú el mag britànic per excel·lència, que tantes coses va aportar a les turbulències  de Manolita Chen, de qui conec tantes confidències que ni ara i ni mai no desvetllaré. 

Aquí he de fer una parada en el camí per recordar els temps dels teatres ambulants, com el de Manolita, on les dones, el sexe i el destape a dojo, matisat amb alegria, humor i música, eren els ingredients principals que portaven vitalitat i joia a totes les poblacions d’Espanya, a la manera dels antics cómicos de la llegua. 

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100219/rescatamos-memoria-gran-teatro-chino-manolita-chen/699340.shtml 

Amics meus, les coses son com son i no se ben bé si son de cap manera, aquí l’estoïcisme, tal com l’entenem nosaltres, no existeix, aquí hi afegeixen  trossets de ying, trossets de yang i qui sap què. No ho vull ni saber. Laca, molta laca, doncs que comenci l’espectacle al Moulin Rouge de Beijing. Ai garrotin, ai garrotan, quina garrotada que mos fotràn!…. 

Aquest és un vídeo promocional de l’espectacle. Qui parla sóc jo en un perfecte xinès mandarí … [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Iw-tUVu3Dtc&NR=1[/youtube]

Bona nit,

Lo Ganso de Beijing

ART URBÀ

Des de fa algun temps, els graffiters havien trobat un oasi on plasmar les seves creacions sense que ningú els sancionés, pintar persianes de comerços de barri, amb el consentiment, és clar, dels comerciants. Però això sembla que s’ha acabat! Tots tranquils: l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona vetlla perquè la ciutat estigui neta i en harmonia!  Els comerciants de Barcelona seran multats si encarreguen graffitis per a la seva persiana. La sanció pot arribar fins als 600 euros, repartits entre artistes i propietari. http://www.lavanguardia.es/economia/20101227/54092822960/los-comerciantes-de-barcelona-seran-multados-si-encargan-graffiti-para-su-persiana.html

I és curiós, perquè el mateix Ajuntament dóna suport a aquest tipus d’art. 

Fa unes setmanes mentre em dirigia al meu taller em vaig topar amb una actuació anomenada Graffiti – Live Painting, davant d’El Molino. Kram. &. Owen, els autors, promocionaven així la 5a edició dels “Tallers Oberts”, les jornades de portes obertes dels tallers d’artistes i les galeries del Poble Sec.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fuKZ9n7YK3A&feature=player_embedded[/youtube]Sembla ser que l’Ajuntament aposta per l’essència del graffiti, com més efímer millor!

Keith Haring, Barcelona 1989

El febrer de 1989 Keith Haring, malalt terminal de sida, va visitar Barcelona. La seva estada a casa nostra va coincidir amb la inauguració d’una exposició de Frederic Amat a la Galeria Prats a la qual va assistir. També hi era present Montse Guillen, que el coneixia bé perquè Haring freqüentava el restaurant Internacional de Nova York, el mític establiment que Montse Guillen regentava conjuntament amb Miralda, i en veure’l li va demanar si li agradaria fer un graffiti a la nostra ciutat. Haring va dir que sí, a condició de poder escollir el mur. Montse Guillen va contactar de seguida amb Ferran Mascarell, que era llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el qual, coneixedor del que representava Keith Haring en el panorama artístic internacional, li va posar un cotxe a disposició l’endemà a les 9 del matí perquè l’acompanyés a cercar el mur. Haring va triar la plaça Salvador Seguí del Raval pel seu estat de degradació, per la profusió de xeringues i preservatius que entapissaven el terra,  i va fer aquesta obra:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lOWvnq9rYCk[/youtube]

Aquest mural va acabar reproduït al mur de la plaça del Àngels, aquell que separa les vivendes populars de la joia de la corona del barri: el Macba.

I desprès esborrat –jo encara el trobo a faltar– i fins i tot substituït per un mural de Chillida, que encara es pot veure a l’angle superior esquerre del mateix mur.

Personalment proposaria que ara que el Chillida-Leku ha hagut de tancar portes per manca de finançament es subhastés el mural en qüestió a benefici del centre, i es reintegrés el graffiti d’en Haring al mateix lloc que va ocupar. I amb això que quedi clar que no tinc rés en contra de l’artista Chillida, ben al contrari, però les intervencions en l’espai públic sempre han de dialogar amb el seu entorn, i dubto que aquest sigui el cas.

Exit Through The Gift Shop

Tot això m’ha vingut al cap per un interessant documental (?) que vaig veure l’altre dia: Exit Through The Gift Shop. D’entrada us convido a veure aquest reportatge de Días de Cine, veterà programa de la 2, i un dels pocs que es deixa veure en l’actual panorama televisiu. Però aquest és un altre tema…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qcKhJ21Q6YM&feature=related[/youtube]

Exit Through The Gift Shop, es presenta com un documental de Banksy,  un dels icones de l’actual panorama artístic dit alternatiu o “underground”. Com la modalitat artística que practica és il·legal, ell es manté en l’anonimat i mai no ha fet pública la seva cara. Aquest misteri que rodeja el personatge és el que ha aixecat tanta expectació en els ambients més alternatius i “indies” de tot el món, i el resultat és aquest (fals?) documental sorprenent i divertit, amb un rerefons carregat d’ironia i mala llet. Molt recomanable!

Banksy construeix un retrat extraordinàriament realista al voltant del concepte d’art contemporani i la figura de l’artista com a fenomen social. Ens presenta el retrat d’un tipus que de la nit al dia aconsegueix vendre obres per valor de més de 100.000.000 $, un retrat que amaga una forta reflexió crítica sobre la cultura “pop”, posant en dubte el valor i la validesa de tot allò que avui dia podem considerar com a art.

Exit Through The Gift Shop és un muntatge orquestrat de principi a fi o només de forma parcial? No importa, el qui sí interessa és el missatge de la pel·lícula: aquesta capacitat tant contemporània que tenim tots plegats de deixar-nos portar per la corrent sense ni tan sols saber si el que veiem és autèntic o no. Per cert, és autèntic el mural de Chillida de la plaça dels Àngels? Des de la seva posició d’artista rebel i alternatiu, que tant l’ha beneficiat, Banksy ataca directament el concepte d’art com a negoci, l’enaltiment d’un artista sense saber ni qui és ni què fa, les modes i la falta de criteri. I ho fa amb un gran sentit de l’humor perfectament britànic, molt irònic i subtil, deixant que l’espectador es vagi adonant que la successió de fets que està veient es converteix en un complet despropòsit.

En tot cas, sembla que, al final, el propi Banksy s’acaba rient del món al qual pertany, plantejant-se si la seva popularitat està realment  justificada. Una prova més de que Exit Through The Gift Shop és un joc de miralls en què els reflexos amaguen el que hi ha al darrere, allò que importa de veritat i que no és altra cosa que la facturació de la botiga de regals.

El Macbado Benet Rossell

Fonts:http://www.kram.es/tallers-oberts-by-kram-owen-el-molino/

http://maconfidential.com/2010/10/10/exit-through-the-gift-shop/

BRODERICK CRAWFORD

Broderick Grawford: un ramblista de pro. Un bon amic que recordo des d’aquest mostrador de la cantonada de l’Arc del Teatre, La Cazalla de la Sierra, que ara engoleixo a la teva salut, Broderick. En aquesta mateixa barra n’havíem begut més d’una, renoi com rasca! Ja no som el que érem. Les Rambles tampoc no ho són. I Barcelona, menys…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=DdadaL0MTe8[/youtube]

I tot seguit, a l’altra banda de la Rambla, ens reforçàvem amb tonyina i pebrot vermell, al costat del Cosmos, desprès tocava el Buena Sombra, i uns carrers més enllà al Patio Andaluz o la Macarena, flamenc  d’anar per casa, l’estereotip! Recordo, com si fos ara, la mestressa del Macarena, una dona gran, vestida de flamenca per turistes com nosaltres o bé per l’American Navy,  que  picava de mans prop de la cara d’en Broderick. Poca gent al local, aquells dies.  La cara cubista d’en Broderick  es desfeia per moments, semblava que un bon tros estava a punt de caure d’un moment a l’altre, suava i suava, i les gotes de suor queien per terra a ritme de zapateado i al compàs del Moriles.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=P22bZ3GgcPU&feature=related[/youtube]

Broderick va venir a Barcelona per rodar una pel·lícula, molts anys després d’haver fet  Il Bidone amb Fellini. Crec que uns 10 anys més tard, cap al 63. El productor Jaume Comas Gil, que vaig conèixer, el va acabar despatxant perquè no hi havia manera de que pogués aguantar una filmació, de tan alcoholitzat com estava. En canvi a les tres nits que vam sortir per aquesta ciutat acollidora, la seva presencia i sensibilitat, perfectament conservades en alcohol, el feien transitar amb el company que l’anava a buscar al Ritz, en una ronda de nit primordial.[vimeo]http://vimeo.com/15362663[/vimeo]

Francesc Betriu amb una memòria cinematogràfica prodigiosa em diu que la pel·lícula es titulava No temas a la ley. Van haver de reduir  el paper de Broderick a uns mínims, fins gairebé fer-lo desaparèixer. El mateix li va passar a Victor Mature, que cap companyia cinematogràfica no volia contractar a causa de l’alcohol, i va venir a Espanya per rodar Operació  Dalida, però  tot  va acabar com el rosari de l’aurora.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=AcbAUmgHhFU&feature=related[/youtube]

Des d’aquí, al bell mig de la Rambla em trec el barret que no porto davant Broderick Crawford, amb un gest ampli que abraona tota la Rambla. Et recordo a les pel·lícules gairebé sempre  amb  barret, però per Barcelona no, sempre a cap descobert. Ara, saps, Broderick, Barcelona  s’ha convertit en una casa de barrets de poca monta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-R2RrgpNI10&feature=related[/youtube]

PER NADAL, QUI RES NO PENSA, RES NO VAL!

L’espectacle de Nadal

Jo mateix em vaig iniciar en l’art dramàtic, a les darreries dels 40, interpretant en Lluquet d’Els Pastorets, al Casal Catòlic Cultural de Tremp.

Nadal, zenit de la Utopia fraternal

Parlant d’Utopia fraternal em ve al cap el poble de Marinaleda, del qual se’n va parlar molt a mitjans dels 80, i del qual ja no se’n parla gaire, o potser si… De fet he trobat un reportatge sobre Marinaleda  que Manel Fuentes va realitzar pel programa  Malas Compañias  de la Sexta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JsRJBakmjLs[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=w-ktHfXL4gk[/youtube]

Els amants de la Utopia trobareu més informació a la web de l’ajuntament de Marinaleda http://www.marinaleda.com/inicio.htm, i al següent reportatge que recomano molt particularment a tots aquells que creuen que un altre món és possible:

El sueño de la tierra (España, 2007, color, 90 min) de Eva Abad y Pablo García Cabrera

http://www.dailymotion.com/video/x99t05_marinaleda-el-sueno-de-la-tierra_webcam

Nadal i els jocs de taula

Qui no ha jugat al parxís,  a l’oca, o al Monopoli mentre escudella i car d’olla feien via cap al recte? Jo us proposo un joc de pistes que m’ha vingut al cap quan m’esforçava en empassar-me un polvoró edulcorat. Aquestes són les regles del joc:

Primera regla: Mireu el documental El sueño de la tierra.

Segona regla: Descobriu quan i perquè es citen les següents personalitats:  El Duque del Infantado, La Duquesa de Alba, i la Reina d’Anglaterra.

Tercera regla: Consulteu amb atenció els documents següents.

Íñigo de Arteaga y Martín, actual XIX Duque del Infantado

ABC DE LA EDUCACIÓN, 3 de mayo de 1988, número 181

España está presente en Bolonia desde hace algo más de seiscientos años. En 1364 el cardenal don Gil de Albornoz fundaba el Colegio de San Clemente de los Españoles. Desde entonces hasta hoy generaciones de universitarios españoles se han formado en las aulas de la Universidad que celebra en este año su noveno centenario. Los bolonios han traído a España, fundamentalmente, una preparación jurídica y una renovación de los cuadros universitarios. Con la investidura del Rey Don Juan Carlos, el próximo jueves, como doctor «honoris causa» por la universidad de Bolonia, se continúa una tradición de visitas reales. En 1530 fue coronado el emperador Carlos V en la iglesia de San Petronio. En 1923, los Reyes, Don Alfonso XIII y Doña Victoria Eugenia, visitaron el Colegio de San Clemente. El lector encontrará a continuación una entrevista con el rector del Colegio de España y artículos de Íñigo de Arteaga y Felguera, duque del Infantado, presidente de la Junta del Patronato del Real Colegio de España, y de Evelio Verdera, anterior rector de esta institución…

Font: http://www.um.es/tonosdigital/znum9/Recortes/abc.htm 

Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_del_Infantado; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infan19.htm; http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/depaz/mendoza/infantad.htm

Cayetana Fitz-James Stuart, actual XVIII Duquesa de Alba

El següent vídeo porta per títol: Cayetana de Alba, la duquesa que rechazó a Picasso[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RbHJ4zmVNEI[/youtube] Per més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Duque_de_Alba

Queen Elizabeth II (Elizabeth Alexandra Mary, born 21 April 1926)

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Lh1-9ww_HmM&p=9C1B88CCB44404DA[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=aGLN1kREJ2Q&feature=related[/youtube]

Quarta regla: Feu un comentari a aquest post.

Cinquena regla: Jo mateix decidiré a dit qui ha estat la guanyadora o el guanyador.

Premi: El guanyador o la guanyadora obtindrà un post dedicat en aquest blog, que es publicarà el proper 6 de gener, abans de les 12 hores.

Nadal i els nens

És difícil de concebre un Nadal sense nens! Per tant, m’ha semblat indispensable incloure-hi un vídeo d’animació, pedagògic com cal, en versió original anglesa i també doblat al castellà (doblat al català no l’he pas trobat, possiblement per manca de subvenció de la Generalitat de Catalunya) perquè el gaudiu en família. [vimeo]http://vimeo.com/10521979[/vimeo] [vimeo]http://vimeo.com/1441729[/vimeo]

Bon Nadal!

Benet Rossell, Lo caganer de Ponent  

MARIO MONICELLI: LA VIDA LÚCIDA

El 6 de diciembre recibí un mail con un texto breve, firmado por Gérard Lenne, delegado de la ADMD – Association  pour le Droit de Mourir dans la Dignité: http://www.admdblog.fr/ –, que reproduzco a continuación en su versión original, seguido de una traducción al español. Solo quiero aclarar que si trato este tema aquí es porque, parafraseando a Mario Monicelli, LA MUERTE ES UN GRAN TEMA PARA LOS CÓMICOS.

El texto de Gérard Lenne

« On a appris il y a quelques jours la disparition de Mario Monicelli. Je reste frappé par l’absence assourdissante de commentaires quant aux circonstances inacceptables de sa mort.

Cet homme respecté – un des plus grands cinéastes italiens -, ce vieillard de 95 ans, atteint d’un cancer incurable de la prostate, n’a pas eu d’autre solution pour en finir que de se jeter par la fenêtre du cinquième étage.

Alors que des pays plus évolués que nous – la Belgique, les Pays-Bas, le Luxembourg – nous montrent l’exemple d’une législation plus humaine sur la fin de vie, exemple que nous tardons à suivre, à cause de l’opposition aveugle de la majorité de droite à toute forme d’euthanasie, d’autres sont plus en retard que nous. L’Italie, aux mains d’un gouvernement réactionnaire, dirigé par un histrion démagogue, maintient férocement le cap que lui assigne une Eglise catholique campant sur les positions les plus rétrogrades.

Je ne pense ce soir qu’à Mario Monicelli, à la honte de l’Italie, au scandale de notre propre pusillanimité devant un sujet aussi grave. »

La traducción de Cristina Giorgi

Supimos, hace unos días, de la desaparición de Mario Monicelli. Me sobrecoge la ausencia ensordecedora de comentarios referentes a las inaceptables circunstancias de su muerte.

Este hombre respetado – uno de los mejores cineastas italianos –, este anciano de 95 años, que padecía un cáncer incurable de próstata, no tuvo otra alternativa para acabar con su vida que tirarse por la ventana de un quinto piso.

Mientras países más evolucionados que el nuestro – Bélgica, Países Bajos, Luxemburgo – nos dan ejemplo con una legislación más humana sobre el final de la vida, ejemplo que tardamos en seguir, a causa de la ciega oposición de la mayoría de derechas a cualquier forma de eutanasia, otros países aun están más atrasados que nosotros. Italia, presa de un gobierno reaccionario, dirigido por un histrión demagogo, sigue ferozmente la senda que le marca una iglesia católica que se afianza en las posiciones más retrógradas.

Esta tarde no dejo de pensar en Mario Monicelli, en la vergüenza de Italia, en el escándalo de nuestra propia pusilanimidad ante un tema tan grave.

Rescato también el homenaje que La Valigia dei Sogni (LA7) le dedicó al  maestro del cine italiano recientemente desaparecido, y que la propia cadena define como “Un viaje a través de los recuerdos y las obras del maestro, de  su  concepción del arte y de la muerte”. ¡Recomiendo encarecidamente su visionado! [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hzg_lwxnzts[/youtube]Y no puedo evitar insertar un corte de Totò e Carolina, Mario Monicelli, 1955, porque Totó es, probablemente, la única musa que reconozco con orgullo y devoción. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3wErYciNObA&feature=related[/youtube]A Mario Monicelli, comunista, envidioso, lúcido y genial, una promesa:

Solo muoiono gli stronzi

Ci vediamo sull’arcobaleno

Benet Rossell, Totoista

CELEBRANDO LA VITTORIA DI BERLUSCONI

Idolo sulle navi da crociera dei ‘50

Maestro del trucco

Voce d’Italia

Rubacuori

Mecenate dell’arte

E delle scienze

Umanista

SANTO SUBITO!

Infervora le masse [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ck9gKlyud4I[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fw-g94npUTU[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=7XmceuwKoy0[/youtube]

Io aderisco con questo ossequio [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=JM3rB0iEUtM[/youtube]

Fonts: http://doninside.com/?p=1731

http://bibliotecadegotham.blogspot.com/

http://www.repubblica.it/2003/e/gallerie/politica/cdl-moratti/1.html?ref=search

http://www.foolocracy.com

http://www.standpointmag.co.uk/node/2169/full

http://rushhour.blogosfere.it/2009/09/un-italiano-in-america.html

http://paolovalenti.info/2009/04/20/filippo-panseca-ritrae-silvio-berlusconi-e-mara-carfagna/

http://annasuntravelledworld.blogspot.com/

http://espresso.repubblica.it/dettaglio/1977-berlusconi-e-la-pistola/2134426

http://www.rosa-rosa.it/la grotta i miracoli di Pavolone 2006.htm