JOSEP SANTPERE, 1875-1939

Josep Santpere i Pey treballava en el seu taller d’arts gràfiques del carrer de Viladomat els matins, i de nit es transformava en l’actor més popular del Paral·lel. Va començar de caixista a la impremta i va acabar sent el propietari. Al teatre va fer el mateix recorregut. El 1911 va arrendar el Teatro Nuevo i, deu anys més tard, el Gran Teatro Español, que va convertir en el temple del vodevil.

Santpere era actor, director, músic i empresari teatral, i serà recordat com el rei indiscutible del vodevil que es representava al Paral·lel. Josep Santpere i Elena Jordi, que van formar parella artística durant molts anys, que a més coincideixen de ple amb l’època daurada del Paral·lel, van ser els reis del vodevil barceloní. Era la Barcelona dels anys 20 i 30 on els teatres, music-halls, i cafès treballaven al màxim. Polifacètic de mena, va arribar a tocar pràcticament tots els gèneres teatrals com ara el drama clàssic, la sarsuela o l’opereta.

(more…)

LO GARROTIN MANDARIN

A Beijing (39°54′20″N 116°23′29″E) em diuen Lo Ganso de Beijing. Soc d’un poblet de Lleida però des de fa uns quants anys  visc a la Xina. Davant dels 507 habitants del meu poble, i la seva extensió de 160’9 km2, em podria haver sentit una mica perdut en una ciutat de més de 22 milions d’habitants, i una superfície de 16.808 km2, però no ha estat així ni molt menys! Per començar en deu fer 20 o més que deambulo per aquesta ciutat de les mil i una sorpreses i dels mil noms. Abans se la coneixia com Pequín, nom que corresponia al mètode de transcripció del sistema postal xinès i reflectia la pronunciació arcàica de la síl·laba jing. Però, coses de la globalització, des de fa temps el nom oficial és Beijing, que correspon al sistema de transcripció oficial hanyu pinyin, d’influència anglosaxona, compost pels caràcters 北 bei «nord» i 京 jīng «capital». 

Ciutat lluenta i també apedaçada, de llums que fan patir els ulls i d’olors  que esvaloten el nas.  Llums i olors esplendorosos, però.

Doncs  aquí em trobo i aquí em poden trobar tots vostès. Treballo, com saben els meus amics, al Moulin Rouge de Beijing on hi faig un numero de transformisme burlesc que ha esdevingut la meva especialitat. 

 

  

  

  

Aquest Moulin Rouge asiàtic és conegut com El Beijing Night Show, http://www.bjnight.com/main.asp, i el trobem situat al districte Dayabao Hutong Dongcheng, prop del pont Jianguomen. El xou es celebra cada nit i se centra en les antigues arts escèniques xineses, amb elements de l’Òpera de Beijing, dansa xinesa, acrobàcies i Kung Fu xinès, tot això acompanyat de música, luminotècnia, i amb la comoditat de poder sopar el meu plat preferit: l’ànec Beijinguès. 

Quan tenia 15 anys, vaig arribar a la Xina, de la mà de l’Esteva Comas, el gran viatger de Sabadell, el meu pare adoptiu. Volia ésser ballarí de l’Òpera de Beijing, concretament un Chou, el pallasso que segons la situació i la història sortia d’home o de dona, però això si, sempre amb la cara pintada de vermell, perquè el meu personatge simbolitzava la rectitud, la lleialtat i la valentia heroica. Però una mala recuperació d’una operació del menisc extern, m’ho va impedir, i vaig derivar cap al burlesc i aquí estic, vestit de mandarí, ja ho poden veure. Un mandarí molt particular perquè  un dels plats forts del meu ball és lo garrotin del Parrano i del Marquès de Pota de Lleida. 

Aquí teniu lo Marquès de Pota cantant a la Mare de Déu: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=swpEhGMVUGM[/youtube]Molt amic del meu pare adoptiu era el mag badaloní Li-Chang, també conegut com el Demonio Amarillo, i junts anàvem a comprar jocs de màgia a El Rei de la Màgia en Barcelona. De Chang vaig aprendre els primers rudiments de xinès, i els primers trucs de màgia, trucs que ell havia aprés de Fu-Manchú el mag britànic per excel·lència, que tantes coses va aportar a les turbulències  de Manolita Chen, de qui conec tantes confidències que ni ara i ni mai no desvetllaré. 

Aquí he de fer una parada en el camí per recordar els temps dels teatres ambulants, com el de Manolita, on les dones, el sexe i el destape a dojo, matisat amb alegria, humor i música, eren els ingredients principals que portaven vitalitat i joia a totes les poblacions d’Espanya, a la manera dels antics cómicos de la llegua. 

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100219/rescatamos-memoria-gran-teatro-chino-manolita-chen/699340.shtml 

Amics meus, les coses son com son i no se ben bé si son de cap manera, aquí l’estoïcisme, tal com l’entenem nosaltres, no existeix, aquí hi afegeixen  trossets de ying, trossets de yang i qui sap què. No ho vull ni saber. Laca, molta laca, doncs que comenci l’espectacle al Moulin Rouge de Beijing. Ai garrotin, ai garrotan, quina garrotada que mos fotràn!…. 

Aquest és un vídeo promocional de l’espectacle. Qui parla sóc jo en un perfecte xinès mandarí … [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Iw-tUVu3Dtc&NR=1[/youtube]

Bona nit,

Lo Ganso de Beijing

VEDETTES I CANTANTS DEL PARAL·LEL

LA BELLA DORITA (1901-2001)

Maria Yáñez García, La Bella Dorita, és considerada l’estrella més rellevant del Paral·lel de Barcelona, i sovint comparada amb l’actriu Mae West per la seva brillant utilització del doble sentit, directe però mai vulgar. Va debutar el 1913 en un concurs de bellesa al “Royal cabaret”. Va triomfar als anys 40, 50 i també als 60. Va morir el 2001, als 100 anys. “Bella Dorita lucía un lujoso traje de época, con varias flores grandes en la falda y ella, con mucha picardía, sabía levantar una flor y enseñar algo más de lo permitido, lo que levantaba rugidos del personal. Y ella misma protagonizó uno de los mayores alborotos. En el número final ella aparecía con un gran mantón de manila. Un día se empeñó en salir a actuar sin nada debajo, pero al advertirlo Francisco Serrano le dijo que era imposible porque había dos policías vigilando. Entonces ella se negó a salir a escena. El público se impacientaba y pateaba, pero cuando la descubrió en un palco, el escándalo fue mayúsculo, a la par que coreaban con insistencia su nombre; rompieron incluso algunas butacas. Los guardias de asalto la interrogaron y al comprobar que no había un motivo razonable para no salir a trabajar, se la llevaron y permaneció detenida un par de días”. (Ll. Permanyer) 

Aquí teniu uns quants temes de La bella Dorita! 

LA RUMBA DEL CAFÉ, 1933 

Interpretada magistralment amb els Crazy Boys. 

Aquest tema tanca L’espectacle, vídeo que forma part de la instal·lació Paral·lel, paral·lel mostrada al Macba amb motiu de la meva exposició.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R45qx2aYcMA[/youtube] 

LA VASELINA, 1933 

Només La Bella Dorita podia cantar una cançó així sense despentinar-se… Aquí en teniu la lletra i el Karaoke! 

“Estoy muy sobresaltada
porque ya se acerca el día
que del brazo de mi novio
entraré en la vicaría. 

Ya me han encargado el traje
que es de encaje y seda fina
y mama para ir de viaje
me ha comprado vaselina. 

Todos me aseguran
que medida tal
es muy conveniente
para no andar mal. 

Pero soy tan inocente
que no acierto a comprender
para qué es la vaselina
ni en qué sitio la pondré. 

Si usted ya lo sabe
me debe explicar
si el día de bodas
se debe de usar. 

Aseguran mis amigas
las viuditas y casadas
que poniendo vaselina
no se nota casi nada. 

Y ayer dijo mi familia
que en el día de la boda
como nunca fue a la iglesia
que tampoco entrará toda. 

Y como a la fuerza
no debe de ser
veré si con maña
la puedo meter. 

Pero soy tan inocente
que no acierto a comprender
para qué es la vaselina
ni en qué sitio la pondré. 

Si usted ya lo sabe
me debe explicar
si el día de bodas
se debe de usar.”

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bt2IRPxJerE&feature=related[/youtube] 

POCO A POCO, 1933 

A més d’un se li pujarien “els colors” amb aquesta cançó![youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ds8MUCHvm7Y&feature=related[/youtube] 

Fonts: http://www.andalucia.cc/viva/mujer/vidas/dorita.html  

http://letrasviperinas.com/coplas/biografias/dorita.html 

http://porquelodigoyo.com/2009/08/04/maria-yanez-la-bella-dorita-1901-2001/ 

RAQUEL MELLER (1888-1962).

Nascuda a Tarazona com Francisca Márquez López, es diu que va ser la artista espanyola amb més èxit internacional durant tot el segle XX. La interpretació de Raquel Meller va elevar el nivell del cuplet. 

Va ser veïna del Poble Sec i va debutar al Arnau el 1911, interpretatnt temes com La violetera i El reliquiari, dues cançons compostes per José Padilla, que la van fer famosíssima. Fins i tot va a ser portada del Time. Pels voltants de 1930, Raquel va atraure l’atenció de Charles Chaplin que intentà convèncer-la per a que interpretés la candorosa florista cega de Llums de la ciutat. Però Raquel refusà la proposta. Tot i així, Chaplin utilitzà la partitura de La violetera com a tema principal de la banda sonora de la pel·lícula. 

EL RELICARIO, 1914 

Pasdoble compost per José Padilla (1889-1960), dedicat al seu estimat amic José Pérez de Rozas, amb lletra d’Armando Oliveros i Jose Maria Castellví, redactors del diari de Barcelona El Liberal, que va ser estrenat per Mary Focela al teatre Eldorado de la ciutat Comtal el setembre de 1914. Però va ser Raquel Meller qui va donar a la cançó el toc dramàtic que enlluernà al públic.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ynhlNngNl84&feature=related[/youtube] LA VIOLETERA, 1915

També el mestre Padilla,  va ser estrenada per Carmen Flores però va ser la Meyer qui la feu famosa uns mesos després. El 1941, amb l’empresari Joaquim Gasa, la tornaria a estrenar al Teatro Cómico. 

Charles Chaplin va incloure La violetera com a fons musical a Llums de la ciutat (1930), i va gosar signar-la en els títols de crèdit, la qual cosa li va ocasionar un contenciós amb el mestre Padilla, que va guanyar el pleit i obtenir la indemnització corresponent.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=q71Q5EMyQzk&NR=1[/youtube]

FLOR DEL MAL

Un altre èxit del mestre Padilla, amb lletra de Montesinos sobre tèrbols assumptes dels baixos fons, que va interpretar la Meller i va donar la volta al món.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=KM7zMDQsZB8&feature=related[/youtube]Fonts: http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/meller.htm

http://lazarzuela.webcindario.com/BIO/meller.htm

CARMELITA AUBERT  (1912 – 1979)

Descoberta per Carlos Saldaña, Alady, que l’escolta al piano i intueix les possibilitats de la seva veu excepcional, debuta amb ell, com Carmencita Aubert, el 1930. Va ser una gran tanguera que triomfà al cinema i a Amèrica. El seu compromís amb el bàndol republicà la va forçar a continuar la seva carrera com a vedette a Portugal on esdevingué una primeríssima figura. 

COCAINA EN FLOR, 1933

Carmencita, adopta el nom artístic de Carmelita Aubert i fa publicitat radiofònica de diversos productes, molt especialment es recorden les cançons de Jaume Mestres pel perfum “Cocaina en flor”, del qual tenim el cartell publicitari de l’època.

Aquí teniu el tema de Carmelita Aubert amb l’Orquesta Ventura y Sus Bohemios:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=7XRPBHxHibI&feature=related[/youtube]

EL HOMBRE IDEAL, 1933 

Un altre tema de Carmelita Aubert amb l’Orquestra Ventura  y Sus Bohemios:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=zqEWW0SX1VQ&feature=related[/youtube]

LA COLEGIALA, 1935

Un tema amb molt de swing. Carmelita Aubert amb Antonio Matas y Su Ritmo (1935). La colegiala és una melodia de jazz inspirada en la cançó St James Infirmary, la pel·lícula Abajo los hombres, també de 1935. Va ser un clàssic durant molts anys entre els músics de jazz locals.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=e3fWfhKwIWU&feature=related[/youtube]

Font: http://www.todotango.com/spanish/creadores/caubert.asp

CARMEN DE LIRIO (1926)

Nascuda a Zaragoza com Carmen Forns Aznar, forma part de la història del Paral·lel on va treballar com a vedette en moltes revistes. Va debutar al Paral·lel el 1949 i va ser considerada la millor “vedette” espanyola dels anys 50. Estrella de la companyia de Joaquin Gasa, al costat de figures com Alady, Mary Santpere o Antonio Amaya. Va tenir nombrosos problemes amb la censura i també alguns escàndols amb personatges de la vida pública del franquisme com el Governador de Barcelona Baeza Alegria – el de la vaga dels tramvies de l’any 54 – o el, llavors destacat falangista, Juan Antonio Samaranch. Entre 1951 i el 2001 va intervenir també en unes quaranta pel·lícules, entre d’altres Parsifal de Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma, La vida alrededor de Fernando Fernán Gómez, Las salvajes en Puente San Gil d’Antoni Ribas… 

L’any 2008 es va publicar el llibre biogràfic: Carmen de Lirio, memorias de la mítica vedette que burló la censura, de Carmen de Lirio (Editorial ACV Ediciones, 2008)

EN LA NOCHE DE BODA

En aquest “link” hi podeu escoltar un tema del 1950,  d’un espectacle del Teatre Victòria:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=6XxyZBeAusE[/youtube] Fonts:http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=8035 http://es.wikipedia.org/wiki/Carmen_de_Lirio

MERCEDES SERÓS (1900-1970)

La carrera de Mercedes Serós es desenvolupa en una època en la qual la sicalipsis, és a dir, l’erotisme, i l’extravagància havien estat deixades enrere a favor de la qualitat artística. En la dècada de 1920 entren influències internacionals a través del jazz, el tango, el xarleston, el cinema americà i fins i tot la moda, amb l’arribada de la moda flapper i garçonne. Raquel Meller havia estat la primera a aventurar-se en les noves tendències i Mercedes Serós seria la seva gran rival i seguidora. L’enemistat va arribar a ser tan gran que Meller va trucar a un pequinès «Merceditas» i solia referir-s’hi com a «merdeta Seràs». La rivalitat es va estendre entre els seguidors d’ambdues, el que va produir baralles i altres excessos. Va debutar a l’Edén Concert, a Barcelona, el 1916.

Es va retirar a mitjans de la dècada de 1930, encara que va tornar el 1934. Però els gustos havien canviat, d’una banda es preferien revistes d’escenografia inflada, imitant el cinema nord-americà, i per una altra es regionalitzava el repertori, la qual cosa va afavorir que sorgissin nous artistes com Concha Piquer, Imperio Argentina, La Argentinita o fins i tot Raquel Meller, que va adaptar el seu repertori. Serós ja no es va adaptar i es va retirar durant la Guerra Civil, donant un últim concert al Coliseum de Barcelona.

Com a artista, Serós cantava, ballava i tocava les castanyoles. Va ser una de les més importants representants del cuplet català, juntament amb Pilar Alonso, encara que el seu repertori era majoritàriament en castellà. Entre els seus èxits es compten Diego Montes, El salteri de la sardina, Ninots, València, Al Paraguai i Rosario la Cava. Va arribar a gravar en disc 216 títols, un nombre enorme per l’època.

AY, MANOLO! ,1929

Hi ha com a mínim un cuplet abans de la Guerra Civil que parla de l’homosexualitat. Gravat el 1929 per Mercedes Serós, es titula ¡Ay Manolo! i empra els tòpics de l’època sobre els «pollets»: efeminament, desig de ser dona, perill de «extensió» i de desplaçament de les dones.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=shNoi9YJtZc&feature=related [/youtube]

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Mercedes_Ser%C3%B3s

TANIA DORIS (1952)

Nascuda a València, el seu veritable nom és Dolores Cano Barón i va ser descoberta per l’empresari Matias Colsada, qui li va posar el nom artístic i a qui va estar vinculada tant professional com sentimentalment. Durant més de vint anys va ser cap de cartell del Teatre Apolo del Paral·lel amb espectacles com:

 1969 – ¡Esta noche…sí!

1970 –Una rubia peligrosa.

1972 – Venus de fuego.

1974 – Yo soy la tentación.

1979 – Seductora.

1980 – La dulce viuda.

1984 – Deseada.

1993 – Taxi, al Apolo.

També va ser protagonista de la pel·lícula:  Las alegres chicas de Colsada de Rafael Gil (1984).

TENTACIÓN

Aquí teniu a l’espectacular Tania Doris:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=VS4XWl_34Kw&feature=related[/youtube]

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Tania_Doris

SARA MONTIEL (1928)

Maria Antonia Abad Fernández, més coneguda com Saritísima o Sara Montiel, va nèixer a Campo de Criptana (Ciudad Real). Es un dels mites del món de l’espectacle hispà. D’una espectacular bellesa, ha estat sempre objecte de culte. Actriu i cantant, va arribar a triomfar a Hollywood al costat d’actors com Gary Cooper, Burt Lancaster, Joan Fontaine, Vincent Price o el mateix Marlon Brando, amb qui va mantenir una amistat. Algunes de les seves pel·lícules – fetes a Espanya – han estat grans èxits com La violetera o El último cuplé, on canta el tema Sus pícaros ojos que es va rodar a l’escenari d’El Molino. Va actuar en espectacles, a Barcelona, al costat de Mary Santpere i compartint escenari amb cantants com Josep Guardiola on Ramon Calduch.

FUMANDO ESPERO, 1922

La cançó es va incloure en la pel·lícula El Último Cuplé (1957) que va assolir el més gran èxit comercial de la història del cinema espanyol, i Sara Montiel es va transformar en un ídol internacional. Les cançons que Sara va cantar en aquesta pel·lícula es van editar en disc i es van convertir en veritables èxits dels “hit parades” radiofónics de 20 països. El succés va sorprendre i commoure a tota una indústria, als mitjans de comunicació i naturalment al públic en general, però la més sorpresa de tots va ser la pròpia Sara. Aquí teniu la lletra:

Fumar es un placer
genial, sensual.
Fumando espero
al hombre a quien yo quiero,
tras los cristales
de alegres ventanales.
Mientras fumo,
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suelo adormecer…
Tendida en la chaisse longue
soñar y amar…
Ver a mi amante
solícito y galante,
sentir sus labios
besar con besos sabios,
y el devaneo
sentir con más deseos
cuando sus ojos veo,
sedientos de pasión.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Dame el humo de tu boca.
Anda, que así me vuelvo loca.
Corre que quiero enloquecer
de placer,
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente del amor.

Mi egipcio es especial,
qué olor, señor.
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor.
La hora de inquietud
con él, no es cruel,
sus espirales son sueños celestiales,
y forman nubes
que así a la gloria suben
y envuelta en ella,
su chispa es una estrella
que luce, clara y bella
con rápido fulgor.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Al costat de La cieguita de Gardel, del qual no s’han gravat gaires versions, Fumando espero és, segurament, el tango més famós dels compostos a Espanya. Alguns sostenen que la lletra d’aquest tango espanyol va ser co-escrita per Viladomat  i Félix Garzo. Altres diuen que el famós cigarret és de cànnabis (per allò de egipci …)

Aquí teniu un fragment de Fumando espero que Sara Montiel canta en un espectacle del Teatre Victòria del Paral·lel:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wU5wqPlSyXQ[/youtube]

Fonts: http://infomontiel.tripod.com/id37.htm

www.sexovida.com/arte/fumando_espero.htm

NORMA DUVAL (1956)

El seu veritable nom és Purificación Martín Aguilera i va néixer a Barcelona. Es trasllada a Madrid i és escollida “Miss Madrid” el 1973. A partir d’aquí comença una carrera com actriu, debutant de la mà del realitzador Valerio Lazarov. Malgrat que els seus èxits han estat a Madrid i la resta d’Espanya i també a França (Folies Bergère), Itàlia i Mèxic, també ha actuat al Paral·lel barcelonès i concretament al Teatre Apolo.

En aquest “link” podeu veure a Norma Duval interpretant el número musical Mon truc en plumes:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Uy8VfSaL4JY&feature=related[/youtube]

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Norma_Duval

TERESITA LA MOJADA (1960)

Teresa Jiménez va a néixer  a Alcañiz (Teruel) en el si d’una família gitana. Va ser “vedette” d’El Molino a finals dels 70 i principis dels 80. Va intervenir en algunes pel·lícules de José Antonio de la Loma, i va gravar també alguns discos. Actualment viu retirada en una població de la Costa Brava.

En aquest “link” interpreta el tema musical Ámame una vez más (perdó per la qualitat del so):[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=eJZ6ILzyty8[/youtube]http://www.molinolandia.com/teresita-la-mojada-1799.html

CHRISTA LEEM (1953-2004)

Nascuda a Barcelona, va ser molt popular com “stripper”  als any s 70, en que va treballar a El Molino  i a la Cúpula Venus de la Rambla i va protagonitzar el primer “streaptease” de la transició al programa “Mirador” de TVE, l’any 1977. Es va convertir en una mena de musa de la intel·lectualitat d’esquerres d’aquella època. Va fer també algunes pel·lícules, entre elles Las alegres chicas del Molino de José Antonio de la Loma (1976). Actualment es donen els premis “Christa Leem” per iniciativa de Joan Estrada i de Carmen Wernoff, mare de la Christa.

Christa Leem va fascinar un intel·lectual com Joan Brossa, i van establir una fructífera col·laboració artística. El poeta la va incorporar en alguns dels seus poemes visuals, peces teatrals o “performances”.

En aquest “link” podem veure a Christa Leem, dirigida per Joan Brossa el 1977, en un “streaptease”:http://www.vilaweb.tv/?video=4388

Darrerament Jordi Coca ha escrit La nit de les papallones, premi “Sant Joan” de novel·la (El balancí, 2009). L’autor s’inspira, entre altres, en el que va representar Christa Leem a l’època de la transició.(http://llibreter.blogspot.com/2009/10/la-nit-de-les-papallones.htm)

 

 

Fonts: http://ca.wikipedia.org/wiki/Christa_Leem

MERCHE GUEVARA

Vedette” a El Molino durant els últims anys del local. Ve d’una llarga família d’artistes. La seva mare, Susana Vera, va ser cantant d’El Molino, i el seu avi va ser representant d’artistes. La seva família política li va al darrere: el seu sogre, Perfecte Monroig, va ser tenor del cor del Gran Teatre del Liceu, la seva cunyada és Sonia Monroy (que va canviar el seu cognom original, Monroig), una coneguda pin-up i artista.

Va debutar el 1983 amb Las pícaras molineras, amb només 16 anys i va fer-ho com a “vedette” el 1988, fins el 1997 en que el cabaret va tancar. Els últims anys compartia cartell amb Merche Mar. Merche de tant en tant encara es puja als escenaris, però prefereix estar darrere d’ells: té una empresa de management d’artistes i organització de festes (MIC Produccions Artístiques). 

En aquest “link” la veiem actuar davant El Molino ja tancat, en un acte reivindicatiu:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=vSYq0vsx0fo[/youtube]

Fonts:http://www.mercheguevara.com/

http://www.molinolandia.com/merche-guevara-1664.html

http://www.fundacioelmolino.org/index.php?preview_rss=1507

MERCHÉ MAR

És de les últimes “vedettes” d’El Molino, on va començar a treballar el 1965, compartint escenari amb els mítics Johnsson i Escamillo. Els darrers anys ha continuat la tradició d’El Molino a través d’espectacles ambulants. L’any 2005 va publicar un llibre de memòries, El Molino. Historias de una vedette (ed. Arcopress), en el qual relata les seves vivències en el mític local del Paral·lel.

En aquest “link” podem veure Merche Mar en una de les actuacions ambulants:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=HghfXlz_soI[/youtube]

Fonts:http://www.merchemar.com/

http://www.molinolandia.com/merche-mar-1714.html

YOLANDA RAMOS (1968)

Nascuda a Barcelona, va començar la seva carrera a El Molino i posteriorment  (amb el tancament del local) va fer el salt a la televisió com actriu còmica passant per productores i companyies com “El terrat” d’Andreu Buenafuente, o “La cubana”. Ha participat en programes com “Homo zapping”, “El intermedio”, “Saturday night live” o “La escobilla nacional”.

 

En aquest “link” la podem veure participant al programa “El club del chiste” d’Antena 3:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Y9RNFNPXmZM[/youtube]Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Yolanda_Ramos

ALADY

L’any 1956 vaig descobrir la claca a Barcelona. Anar al teatre, pagar una pesseta  al cap de claca, que se situava en una cantonada estratègica, en el metro o en un bar veí del teatre, i repartia les entrades entre els seus fidels, entre els quals em contava, i per fi entrar al teatre com un senyor i en acabar l’obra  aplaudir, seguint  sempre les instruccions del cap de claca, va esdevenir per a mi un costum cada cop més prodigiós. Hi anava dia si i dia també, i algun cop dues vegades al dia. Em va permetre veure tot el  teatre de l’època, darreries dels 50’s i  començaments dels 60’s, no sé ben bé quan va deixar d’existir la claca, a principis dels 70’s , potser, des d’aquí el meu aplaudiment. [vimeo]http://vimeo.com/16881777[/vimeo]Naturalment el teatre comercial era de poca volada, tots sabem perquè. Era teatre escapista, d’evasió, que  passava de llarg els problemes reals, socials i polítics de la societat catalana i espanyola del franquisme. Era, però, un  teatre formalment  força ben construït, pel que fa  a la carpintería teatral, tal com se solia dir a l’època. En canvi la revista era més aviat un gènere frívol, al·lusiu, picant, divertit, cançons i coreografies ad hoc amb el personal i les circumstàncies. El gènere que tocava,  en aquells temps de grisor, però la creativitat i l’humor volaven sempre tan alt com la música.

Bé, aquestes quatre pinzellades d’introducció em serveixen per parlar d’un artista de revista del Paral·lel, el gran Alady, tan popular com la vedette Carmen de Lirio o més, creador  dels monòlegs, que ell mateix batejava com Las Gansadas de mi Hongo, el barret bombí que acompanyava el smoking i els guants blancs, i d’aquesta elegant indumentària en sortien gansades a dojo.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YnzYqpEi5yM[/youtube]Els seus ulls i el seu somriure generós eren el complement perfecte de la seva eloqüència espontània tot i que molt treballada, en castellà és clar, amb un accent català potent.     

Carles Saldanya i Beut, artista molt admirat per Carlos Gardel, amb qui havia compartit actuació al Principal Palacio de Barcelona, i per mi que tantes vegades l’havia  vist de sopa (claca). Bé anuncio aquí  que més endavant  faré un article sobre la meva vinculació i llarg recorregut relacionat amb el tango argentí. Ara, per acabar  aquest post, parlaré d’una certa relació entre Alady, Miguel Mihura i la ciutat de Lleida. L’any 1932 Alady es va convertir en empresari de revista, la companyia es deia “Ballet-Alady”, era un ballet sense ballet  però amb una troupe multidisciplinària: jazz casolà, jovenetes alemanyes, valquíries, tangueres, domadores de serps, dones barbudes, ballarines,  apuntadors, tramoistes , el negre Buby Curry mestre del charleston i Alady en persona.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=5u-djcie3lQ[/youtube]

Miguel Mihura, molt enamoradís, anava cada dia al teatre La Latina de Madrid, a contemplar entre bastidors les jovenetes alemanyes. Un dia Alady li va dir que la companyia, sortia cap a Lleida l’endemà, on actuarien un parell de dies, després dos dies més a Manresa  i, finalment  al Principal Palacio de Barcelona, i el va convidar a acompanyar-los… Mihura s’hi va apuntar i aquest viatge a Lleida el va marcar i va donar peu a la seva millor obra “Tres sombreros de copa”. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=dD188RhUhZI [/youtube]Com  escriu Miguel Mihura “Vaig  ser  feliç en aquelles dispeses de Lleida, barates i esbalandrades, esmorzant amb les noies del ballet, amb els negres, i amb la domadora.” Mihura localitza l’acció en una capital de província de segon ordre amb senyors odiosos i romàntics enamorats, amb una mirada plena d’ humor, poesía i absurd que només es podia donar a Lleida, capital de sorpreses, circumstàncies fines, disbarats garrotineros i personatges estrafolaris.  Fa vuit o deu anys vaig començar a escriure un text teatral titulat  Tres barrets de copa i un bombí, l’acció succeïa a Lleida, també en una  fonda, entre els personatges principals hi havia el bisbe de Lleida vestit  de rigor violaci amb una bata de cola de faralaes, ballant flamenc amb una estraperlista. També hi sortien uns caçadors que practicaven tir al plat de nouvelle cuisine de dieta mediterrània des d’una de les finestres del dormitori, amb l’ajut de les coristes russes. Dos o tres porcs senglars per enriquir la coreografia, i una colla de lladres de coure emparentats amb les coristes que ballaven com podien la Rumba de la Tocineta. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ioO3fEu1Pp4&playnext=1&list=PL8D83C54ECED8D5B9&index=7[/youtube]Al fons les restes de la discoteca Gran Velvet, una mena de Guggenheim de llaunota, prodigi arquitectònic de patacada. Els propietaris de l’hostal, una parella de vellets, grans afeccionats a resoldre enigmes policíacs, voldrien que tot acabés bé per a la parella protagonista, ella filla del bisbe de Lleida, i ell fill del bisbe de la Seu d’Urgell. Una gran historia d’amor i patiment en un fons de famílies enfrontades, a Lleida com a Verona. Lo Parrano com a narrador, ens en dona el compàs i el fil narratiu, i La Parella de la Guardia Civil, posa el contrapàs ilerdenc  dels anys setanta. I tot això es el que jo barrinava des d’aquella mena de pedrís veí de l’Arbre Paer mentre escoltava una cançó d’El Gitano de Balaguer. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=y06gkKsTtho&feature=related[/youtube]Continuarà.  És clar!

Benet Rossell, Lo Ganso de Beijing

ANNIE ANDREU-LAROCHE: INSURRECTA

L’Annie ens envia un melting pot de propostes interessants que ens conviden a recórrer la cultura francesa.

Començarem per donar-li la benvinguda al blog amb una interpretació de Fernande, de Georges Brassens, à càrrec de la primera dama francesa:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=f03KAiuMVRw&NR=1[/youtube]Sempre dins l’àmbit de l’Elisi, el fons de pantalla que tothom sumia (Cliqueu sobre el vincle següent): http://www.planetdan.net/pics/misc/sarkozy.swf

Podeu canviar la trajectòria de l’individu clicant amb el ratolí. Quan queda bloquejat, l’heu de treure amb el ratolí i deixar-lo anar. Li podeu fer fer giragonses!

Per entrar en matèria l’Annie ens envia en primer lloc, la magnífica web de Film Socialiste on trobareu tot un seguit d’entrevistes a Jean-Luc Godard. http://www.filmsocialisme.com/

En segon lloc, la web del Paradis Latin, amb links amb els cabarets històrics de Paris. http://www.cofrase-cabarets.com/paradislatin/histoire.htm [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=g0tP5Lm5U2I&feature=related[/youtube]I en tercer lloc una crida a la insurrecció, que tampoc no ens volem perdre.

Le dégoût. Le dégoût, c’est ce qu’on ressent face à Nicolas Sarkozy, son gouvernement en déliquescence et sa politique de démolition de l’état social, politique constituée sur la haine d’autrui, la loi du pognon et l’écrasement des précaires. Dégoût devant la bande à Bettencourt, cette cour minable de ministres, conseilleurs fiscaux et gigolos qui virevoltent autour de sa fortune. Dégoût des Hortefeux et leur racisme. Dégoût avec Borloo et son Grenelle à quatre sous, astuce pour mieux brader l’environnement aux intérêts économiques. Dégoût avec Bachelot qui troque notre santé contre les profits des puissances pharmaceutiques …

Le désespoir. Le désespoir face à un système qui nous soumet et exploite notre labeur grâce à notre docilité, maintenue par un rapport de forces écrasant. Désespoir car il faut pouvoir acheter à manger jusqu’à la fin du mois et payer ses crédits ou ses loyers pour avoir un toit. Désespoir devant la division des forces de gauche qui tout en analysant clairement le mal, préfèrent sauvegarder leurs institutions en se divisant à l’infini, au lieu de s’unir pour créer une force de transformation massive.

La révolte. La révolte car nous sommes la masse. Révolte face au matraquage qui nous présente le capitalisme comme « naturel » et indépassable. Le monde a connu d’autres systèmes et le développement économique, qui est en train d’épuiser la planète jusqu’à la moelle, est une connerie. Révolte car ils nous veulent consommateurs ignorants, serviles, individualistes et dénués de toute solidarité…

L’espoir. L’espoir car nous savons que notre futur pourrait être dans nos mains et non plus dans les leurs. L’espoir, car nous ne sommes pas condamnés à coopérer à leurs dessins mortifères et des alternatives existent. L’espoir, car nous avons la créativité pour inventer un autre futur qui ne sera plus fondé sur posséder toujours plus, mais sur le bien-être et le vivre ensemble. L’espoir, car nous savons que notre impuissance actuelle est la conséquence de notre émiettement et non pas notre condition immuable. L’espoir, car à la source de toute grande rivière se trouvent des ruisseaux, qui en se réunissant peuvent balayer les plus grands obstacles.

Insurgé, car si nous constatons l’âpreté de la tâche et que la réussite n’est nullement garantie, nous savons cependant que c’est possible, que les ressorts d’un monde meilleur se trouvent entre nos mains. Insurgés, car nous savons que si nous ne faisons rien, notre seul destin sera de nous laisser écraser. Mais si nous décidons de nous insurger, nous aurons la force de nous émanciper et alors tous les possibles seront à portée de main ! Il suffit de répandre la nouvelle : le futur nous appartient si on décide de s’en saisir.

Le rapport de force est massivement en notre défaveur, mais il dépend de nous de ne pas renoncer et ne pas sombrer dans l’apathie de la servitude volontaire. Ce petit sigle,  1/g , à porter sur vous, à gribouiller partout, symbolise l’esprit d’insurrection et d’insoumission. En le diffusant massivement, nous rendons visible notre engagement et renforçons la flamme de la révolte dans nos cœurs, acte premier pour la susciter dans les faits. Nous disons par là que nous nous engageons à répondre présents le moment venu.

Que en català vindria a ser:

Fàstic. Fàstic, és allò que sentim davant Nicolas Sarkozy, el seu govern en deliqüescència i la seva política de demolició de l’estat social, política constituïda sobre l’odi d’altri, l’imperi de la pasta i l’esclafament dels precaris. Fàstic davant la colla Bettencourt i la seva cort lamentable de ministres, consellers fiscals i gigolós que giravolten al voltant de la seva fortuna. Fàstic envers els Hortefeux i el seu racisme. Fàstic cap a Borloo i el seu Grenelle de pa sucat amb oli, una astúcia per a lliurar millor el medi ambient als interessos econòmics. Fàstic cap a Bachelot que canvia la nostra salut pels profits de les potències farmacèutiques …

Desesperació. Desesperació davant un sistema que ens sotmet i explota la nostra feina gràcies a la nostra docilitat, mantinguda per una relació de forces asfixiant. Desesperació perquè cal poder comprar menjar fins a final de mes i pagar els crèdits o els lloguers per tenir un  sostre. Desesperació davant la divisió de les forces d’esquerra que tot analitzant clarament el mal, prefereixen salvaguardar les seves institucions dividint-se fins a l’infinit, en lloc d’unir-se per crear una força de transformació massiva.

Revolta. Revolta perquè som la massa. Revolta davant la insistència que ens presenta el capitalisme com a «natural» i infranquejable. El món ha conegut altres sistemes i el desenvolupament econòmic, que està esgotant el planeta fins a la medul·la, és una estupidesa. Revolta perquè ens volen consumidors ignorants, servils, individualistes i desposseïts de tota solidaritat…

Esperança. Esperança perquè sabem que el nostre futur podria ser a les nostres mans i no a les seves. Esperança, perquè no estem condemnats a cooperar amb els seus dissenys mortífers i existeixen alternatives. Esperança, perquè tenim prou creativitat per inventar un altre futur que no es fonamenti en posseir sempre més, sinó en el benestar i la vida en comú. Esperança, perquè sabem que la nostra impotència actual és la conseqüència del nostre esmicolament i no la nostra condició immutable. Esperança, perquè a la capçalera de tot gran riu conflueixen un munt de rierols, que reunint-se poden escombrar els majors obstacles.

Insurrecte, perquè encara que comprovem la duresa de la tasca i sapiguem que l’èxit no està de cap manera garantit, sabem tanmateix que és possible, que l’essència d’un món millor es troba a les nostres mans. Insurrectes, perquè sabem que si no fem res, el nostre únic destí serà deixar-nos aixafar. Però si decidim ser insurrectes, tindrem la força d’emancipar-nos i llavors tots els possibles seran al nostre abast! N’hi ha prou amb escampar la notícia : el futur ens pertany si decidim atrapar-lo.

La relació de forces és massivament en el nostre desfavor, però depèn de nosaltres no renunciar i no enfonsar-nos en l’apatia de la servitud voluntària. Heu de portar aquesta sigla, 1/g , garabatejar-la arreu, simbolitza l’esperit d’insurrecció i d’insubmissió. Difonent-la massivament, fem visible el nostre compromís i encenem la flama de la revolta als nostres cors, primer pas per a provocar-la en els fets. Comprometem-nos a respondre presents quan arribi el moment.

I per concloure una cançó de Moustaki, molt al cas: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ouaytC9njFU[/youtube]

“LA DIOSA DE LA JUNGLA”. EL MOLINO, 1956

Maty Mont, Matilde Moncusí i Peyrí (Sabadell, 1919 -1973) va debutar de la mà de Joaquin Gasa, i esdevingué la primera vedette de gairebé tots els teatres del Paral·lel durant els anys 40 i 50 del segle XX. Sabadell  li va dedicar una plaça de la vila el 1989.

Per a més informació consulteu el blog de Maty Mont : http://matymont.blogspot.com/

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qr2zmbVYMlg[/youtube]

Era la època daurada dels musicals de Hollywood, i aquests esdevingueren una font inesgotable d’inspiració per als autors europeus. Per La diosa de la Jungla, López Marín s’inspirà  en la pel·lícula  Hitting a New High que Raoul Walsh rodà el 1937, en la qual Lily Pons interpreta a una cantant de cabaret que vol convertir-se en una diva de l’òpera i, per aconseguir-ho, decideix fer córrer el rumor que al cor de la selva hi ha una misteriosa dona-ocell que canta amb una veu prodigiosa.. . 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=b-zgFCmU1A0&feature=related[/youtube]

                                                                                                                                                   Però tothom sap que les reines cantaires proliferen a les selves planetàries, entre les quals la peruana Yma Sumac: indispensable!

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R-C7jZfAQ34&feature=related[/youtube]