Maty Mont, Matilde Moncusí i Peyrí (Sabadell, 1919 -1973) va debutar de la mà de Joaquin Gasa, i esdevingué la primera vedette de gairebé tots els teatres del Paral·lel durant els anys 40 i 50 del segle XX. Sabadell li va dedicar una plaça de la vila el 1989.
Per a més informació consulteu el blog de Maty Mont : http://matymont.blogspot.com/
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qr2zmbVYMlg[/youtube]
Era la època daurada dels musicals de Hollywood, i aquests esdevingueren una font inesgotable d’inspiració per als autors europeus. Per La diosa de la Jungla, López Marín s’inspirà en la pel·lícula Hitting a New High que Raoul Walsh rodà el 1937, en la qual Lily Pons interpreta a una cantant de cabaret que vol convertir-se en una diva de l’òpera i, per aconseguir-ho, decideix fer córrer el rumor que al cor de la selva hi ha una misteriosa dona-ocell que canta amb una veu prodigiosa.. .
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=b-zgFCmU1A0&feature=related[/youtube]
Però tothom sap que les reines cantaires proliferen a les selves planetàries, entre les quals la peruana Yma Sumac: indispensable!
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R-C7jZfAQ34&feature=related[/youtube]
Fu Manchú, un anglès d’origen holandès de nom David Bamberg, debutà a l’Argentina el 1929. Al cim de la seva popularitat decidí provar sort a Europa i Àfrica, i a Espanya va obtenir crítiques excel·lents. Absent dels escenaris espanyols durant la Guerra Civil, retornà el 1940 i en sortí el 1946, segons consta al registre civil. A més de mag, Fu Manchú també va ser actor, guionista –de cinema i de ràdio–, i també productor de programes radiofònics. Forma part dels creadors dits “polifacètics”, entre els quals m’hi solen comptar, la qual cosa em situa en immillorable companyia!
La vedette Tania Doris es la protagonista de la revista cómica titulada La dulce viuda, original de Jiménez y García, con música de DoIz, Soto y Lobato. Junto a la estrella principal, «la belleza europea», descuellan dos actores cómicos: Luis Cuenca y Eugenia Roca. (més…)
Vaig haver d’esperar a arribar a Paris a mitjans dels 60 per veure per primera vegada un espectable de Teatre No i Kabuki!
La desfila de l’amor de Gertraux i Rivier. El 28 de febrer de 1931 es va estrenar aquest supervodevil en 3 actes!
Aquesta és la cartellera de La Vanguardia el dia de la seva estrena a Barcelona:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1931/02/28/pagina-20/33165774/pdf.html
La Muñeca del Amor és un capritxo japonès líric dramàtic en tres actes, dividits en cinc quadres. L’escriptor peruà Felip Sassone va estrenar aquesta obra a Madrid el 1914, i tres anys més tard va arribar al Paral·lel amb un acte menys. La música va ser composta pel mestre Manuel Penella, avi de les actrius Emma Penella i Terele Pávez i besavi d’Emma Ozores.
Aquesta és la cartellera de la Vanguardia, del 21 abril de 1917, que anunciava l’estrena de La muñeca del Amor:
http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.es/LVE07/HEM/1917/04/27/LVG19170427-007.pdf
I parlant de nines em venen al cap aquelles nines desmembrades de l’artista polonès, instal·lat a Paris, Hans Bellmer. Les imatges de Bellmer contribuiran ara a situar-nos en un espai més proper, o potser no…
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=4WpzjIRh1Jk[/youtube]
I també:
http://www.youtube.com/watch?v=GQSLC36KrEY&feature=related
Així com els següents articles:
Hans Bellmer in The Art Institute of Chicago: The Wandering Libido and the Hysterical Body, Sue Taylor, Department of Art History, The University of Chicago.
http://www.artic.edu/reynolds/essays/taylor.php
La “Muñeca” (‘La Poupée’); simulacro y anatomía del deseo en Hans Bellmer, Rosa Aksenchuk, Universidad de Buenos Aires.
http://www.observacionesfilosoficas.net/lamuneca.html
Observacions filosòfiques? Doncs aquestes també ho son:
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=anI3n1BpN9I&feature=related[/youtube]
El Gran Teatro Español va ser la catedral del vodevil de la ciutat des de principis del segle XX, i ara s’obre de nou a les arts escèniques amb el nom de Artèria Paral·lel; serà el setembre de 2010.
L’Español, en un inici situat al Passeig de Gràcia des de 1870, a l’incendiar es trasllada al Paral·lel cap a 1890 com circ. Es reconverteix en teatre el 1905 fins a 1980 quan torna a obrir aquesta vegada com a discoteca, Studio 54, en homenatge a la novaiorquesa. Després d’una temporada tancat no tornarà a obrir fins al 2002, amb el nom de Sala Scenic, embrió del que serà Artèria Paralel, local gestionat per la SGAE.
Aquesta és la cartellera de La Vanguardia de la nit de l’estrena al Español:
http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.es/LVE07/HEM/1915/02/05/LVG19150205-007.pdf
Elena Jordi, dona emprenedora on les hagi, va formar parella artística amb Josep Santpere, omplint les butaques del Teatro Español. El seu èxit era imparable, arribant a representar més de 15 obres per temporada. En aquest link de la Fundacioelmolino trobareu més informació sobre aquesta actriu que va fundar la seva pròpia companyia de vodevil:
http://www.fundacioelmolino.org/?visu_action=preview_news&cms_id=1292
Aquest link de Molinolandia ens explica la història del vodevil i els seus moments d’esplendor al Paral·lel amb Elena Jordi:
Mentre preparava aquest projecte vaig conèixer en Manuel Monzón, un barceloní boig pel teatre que col·lecciona programes de mà d’espectacles teatrals europeus, amb una atenció especial als espectacles del Paral·lel, els quals ha vist primer com a membre de la claca, i, més tard, com a espectador fidel.
En Manuel, a més de “teatròfil” de primera, és un col·leccionista conseqüent que conserva, endreça i documenta tot aquest material gràfic, amb la única intenció de preservar un bocí d’història, i amb la il·lusió de poder-lo compartir. Des d’aquest blog agraïm la seva generositat que ens permet oferir-vos un recorregut gràfic per la història del Paral·lel.
