Segon transport: 18 decorats d’El Molino i obres de la instal·lació Penso amb la punta del pinzell (408 pintures sobre tela i sobre fusta.)

Decorats d’El Molino

Penso amb la punta del pinzell

Arriba el 2on camió, amb les teles de gran format, i aquest cop pot aparcar davant la porta del meu taller

Incidències: es va trencar un vidre, que per sort no va afectar l’obra, el Macba el va reposar i Santes Pasqües!

Gràcies a tothom!

I per passar full, només queda tancar aquest blog: ho faré ben aviat!

El Exmacbado Benet Rossell

Para ti, Susana, y para todos los utopistas habidos y por haber, este vídeo de Osho, tan instructivo!

Nos vemos en Marinaleda!!

Hereu anuncia la adquisición del emblemático teatro a la Iglesia China por dos millones de euros, aunque no desvela la incógnita sobre su futuro.

Podeu llegir tot l’article

Però quin ha estat el full de ruta que ens ha portat fins aquí?
Retrocedim en el temps:

2006

Un grup de joves okupa l’Arnau. L’edició digital d’El país ens ho explicava així:  Un grupo de jóvenes ocupa el teatro Arnau para celebrar cinco días de fiesta. La sala, “liberada para la cultura”, permanecía cerrada desde 2000

Un espacio liberado para la cultura. Bajo este lema, unas 200 personas, en su mayoría jóvenes, ocuparon ayer por la tarde el teatro Arnau, en la avenida del Paral·lel de Barcelona, que permanecía cerrado desde hacía seis años. Los ocupantes forzaron las puertas y entraron en medio de gritos y música. Pretenden celebrar, hasta el martes, una serie de espectáculos y actuaciones musicales. El grupo Ojos de Brujo está en la programación.

Podeu llegir tot l’article.

2007

El 4 de juliol, l’Ajuntament publicava aquest comunicat a la seva web:

L’expropiació del teatre forma part de la voluntat de l’Ajuntament de revitalitzar el Paral·lel

La Comissió de Govern de l’Ajuntament de Barcelona ha donat llum verda al pla que inicia el procés per a que el Teatre Arnau, que té més d’un segle, sigui de titularitat pública.

L’objectiu d’aquesta mesura és convertir el Teatre Arnau en un equipament destinat a les arts escèniques, tot i que no es descarten altres usos. I a la vegada, recuperar un “espai històric i simbòlic de la ciutat”, en paraules del tercer tinent d’alcalde, Jordi William Carnes.

L’ocupació eventual de l’espai, si hi ha un acord amb els actuals propietaris, es podria produir a meitats de l’any que ve, segons s’ha informat en la roda de premsa dels acords de la Comissió de Govern.

L’estat de l’edifici del Paral·lel és força correcte, excepte la part de l’escenari, que és la que està més perjudicada.

L’operació forma part de la voluntat de revitalitzar la zona del Paral·lel que té l’Ajuntament de Barcelona. 

Podeu llegir tot l’article

2008

El 4 de desembre, Cristina Savall publica a El Periódico de Catalunya aquest article: Bigas Luna vol portar el seu cabaret al Teatre Arnau

El Teatre Arnau manté les portes tancades des de l’any 2000. Bigas Luna, que és director artístic del ressuscitat cabaret El Plata de Saragossa, té la mirada posada en l’emblemàtic local del Paral·lel, que es troba en mans de l’Ajuntament de Barcelona, que ja ha iniciat el procés d’expropiació. La proposta del cineasta és restaurar el deteriorat edifici per tornar-li l’atmosfera de “luxúria” dels seus millors anys i confeccionar un espectacle amb vedets, cuplets picants, travestis, striptease i òpera en la mateixa ona que el que es representa tres vegades al dia a El Plata.
Llegir mes

Però sentim Bigas Luna, al programa de TVE Informe Semanal, parlant d’El Plata, de Saragossa.

2009

De nou a El País: El teatro Arnau se desmorona a la espera de ser vendido. La Iglesia Cristiana China, dueña de la sala, pide tres millones al Ayuntamiento.

El teatro Arnau del Paral·lel se desmorona día a día. Canalones rotos, trozos de techumbre que caen, torrentes de agua cuando llueve. Dos años después de que el Ayuntamiento de Barcelona anunciara a bombo y platillo que se hacía con la propiedad del viejo teatro. que lleva cerrado una década, todo sigue igual. “Este edificio es muy viejo [1903], lleva cerrado mucho tiempo, nadie ha reparado nada y los desagües y las cornisas se han ido rompiendo. Así que cuando llueve, nos cae el agua a chorro. Cualquier día de éstos se caerá algo, alcanzará a alguien y todo serán lamentaciones”, dice Juan Fernández, titular del bar El Retiro, uno de los locales ubicados en los bajos del teatro barcelonés.

Podeu llegir tot l’article.

2010

Maria Ortega publica a l’AVUI: L’Arnau, en venda. En ple procés de negociació per a l’adquisició pública del teatre del Paral·lel, ara en mans de l’Església Evangèlica Xinesa, la immobiliària Siglo XXI en promou la venda. El preu fixat és de 3,5 milions d’euros.

Es ven local emblemàtic, amb més d’un segle d’història, intensament reivindicat i inclòs en el catàleg de patrimoni de Barcelona. Aquest podria ser l’anunci de la immobiliària Siglo XXI per a una de les seves noves adquisicions: el Teatre Arnau, un dels símbols de l’efervescència del Paral·lel del segle XX. Quan tot semblava indicar que les negociacions entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Església Evangèlica Xinesa, propietària del local, encaraven la recta final que havia de concretar-ne els termes de l’expropiació, el procés ha fet un gir inesperat.

Podeu llegir tot l’article a: http://paper.avui.cat/article/ciutats/190141/larnau/venda.html

Fonts:

• Panageos
• Barcelona compra el teatro Arnau (El Pais)
• Un grupo de jóvenes ocupa el teatro Arnau para celebrar cinco días de fiesta (El Pais)
• El Teatre Arnau, per a la ciutat (Bcn.cat)
• Bigas Luna vol portar el cabaret d’El Plata al Teatre Arna (El Periódico)
• El teatro Arnau se desmorona a la espera de ser vendido
• L’Arnau, en venda

El segon i darrer transport m’ha de retornar els 18 decorats d’El Molino, i les obres que formen part de la instal·lació Penso amb la punta del pinzell: 408 pintures sobre tela i sobre fusta!

Santpere era actor, director, músic i empresari teatral, i serà recordat com el rei indiscutible del vodevil que es representava al Paral·lel. Josep Santpere i Elena Jordi, que van formar parella artística durant molts anys, que a més coincideixen de ple amb l’època daurada del Paral·lel, van ser els reis del vodevil barceloní. Era la Barcelona dels anys 20 i 30 on els teatres, music-halls, i cafès treballaven al màxim. Polifacètic de mena, va arribar a tocar pràcticament tots els gèneres teatrals com ara el drama clàssic, la sarsuela o l’opereta.

La seva versió de Don Juan Tenorio assolí un gran èxit, de tal manera que el públic l’obligà a representar-lo una vegada i altra.

Home emprenedor, el fundador de la saga (pare de la famosíssima Mary Santpere) també va realitzar un interessant recorregut cinematogràfic que va de La culpa del pare (1913) a Serra de Terol (1938), basada en L’Espoir, d’André Malraux. En total, una desena de pel·lícules, essencialment de caire costumista com Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu.

Durant la República, segurament l’únic període en el qual es va representar revista totalment en català al Paral·lel, Josep Santpere era cèlebre pels seus cuplets humoristics. Aquí en teniu una petita mostra:

I, inexcusablement, el conegut cuplet “Remena, nena”, interpretat per Josep Santpere i Rosita Hernáez, que va ser la seva esposa:

La seva última actuació en un escenari va tenir lloc l’agost de 1939; el 8 de setembre de 1939 una pulmonia va acabar amb la seva vida.

Més informació

Fonts: Wikipedia.com, elPais.com, Fundacioelmolino.org

FAMILIA RIVEL

El trapezista català Pere Andreu i Pausas i la funambulista occitana Marie-Louise Lasserre van iniciar el llinatge Rivel. Casats el 1895, van tenir sis fills: Josep (Charlie Rivel), Maria-Lluïsa (Nena), Paul (Pol), René, Marcel (Celito) i Roger (Rogelio), cinc dels quals -els nois- van gaudir del màxim prestigi internacional. La família Andreu prosperà i arribà a tenir el seu propi circ, el Circo Reina Victoria, en el qual Charlie i el seu germà Pol formaren la parella coneguda com Els Rivel.  El 1925 s’incorporà un nou germà, en René, i a partir de llavors adoptaren definitivament el nom de Charlie Rivel, amb el qual triomfaren per tot el món: França, Alemanya, el Regne Unit, Mèxic, Argentina…

Charlie esdevingué de seguida l’estrella de l’espectacle i poc a poc començaren a aflorar les enveges i picabaralles entre els germans, uns problemes que portaren a la dissolució del trio el 1933, i a la trajectòria independent de Charlie Rivel que, amb la seva dona Carme Bustos, encarregada dels efectes sonors de l’espectacle, triomfà rotundament en tots els escenaris on actuà.

La segona Guerra Mundial els sorprengué treballant a Alemanya, país que no pogueren abandonar fins poc abans d’acabar el conflicte bèl·lic, a finals de 1944, obligats per les autoritats nazis a respectar els contractes que havien signat. Així doncs van sovintejar els escenaris del Tercer Reich, esdevenint “sospitosos” de ser feixistes. Arribats a aquest punt recomano la pel·lícula d’Eduard Cortés El pallasso i el führer per la seva visió generosa que personalment em satisfà.

En acabar la guerra, Charlie decidí abandonar els escenaris, fins que el seu amic, el pallasso Grock, l’animà a reaparèixer a Munic el 1952, aconseguint el reconeixement unànime del seu talent. El 1954 esdevingué una de les principals estrelles de l’històric Circo Price de Madrid. De la seva impressionant popularitat dóna idea l’homenatge que li ret Federico Fellini el 1971, quan l’inclou en la seva pel·lícula I Clowns.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=GFIT66EP5Qc[/youtube]

Pel que fa als altres Rivel, Rogelio, establert a Barcelona, va ser mestre de nous acròbates i pallassos. Polo, René i Marcel van tenir fills artistes. Charlie Rivel, i Carmen Bustos van tenir quatre fills: Paulina (coneguda com Paulina Schumann, Premio Nacional de Circo el 2008), Juanito, Charlie i Valentino, Els Charlivels (músics i ballarins acrobàtics). Benny, fill de Paulina i Albert Schumann, viu a Copenhaguen i continua la tradició familiar com acròbata i pallasso.

Per a més informació recomano l’exposició Un segle de circ - Paulina Andreu, Paulina Schumann que es pot visitar a  l’Arts Santa Mònica fins el proper 8 de maig.

Fonts:

http://www.andreu-rivel.com/index.html

http://rivelsmyblog.wordpress.com/

http://www.tav.net/rivel-musica/familia-andreu-rivel/index.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Charlie_Rivel

RAMPER (Madrid 1892 – Sevilla 1952)

Ramón Álvarez Escudero va començar en el món del circ venent aigua durant les funcions. No trigaria, juntament amb el seu germà Pedro, a saltar a la pista amb un número d’equilibrisme  esquitxat d’humor. El seu nom artístic era Los Rampers, debutant a la Sala Olimpia de Lavapies, no gaire lluny del Molino Rojo. Però el 1920 el seu germà morí en un tràgic accident, incorporant-se així a la llegenda del pallasso trist.

Davant la impossibilitat de trobar imatges d’espectacles en directe de Ramper, opto per celebrar el mite del pallasso trist amb una de les meves actuacions preferides: Charlie Chaplin i Buster Keaton en una escena de Limelight (Candilejas), que Chaplin rodà el 1952.

La qualitat dels seus acudits, intel·ligents i mordaços, que de seguida anaven de boca en boca, unida a la seva original forma de explicar-los, va crear un estil personal que va merèixer els elogis de les plomes més prestigioses de l’època (Jardiel Poncela, Emilio Carrere). Amb el temps es convertí en un dels personatges més populars d’Espanya i en un dels pallassos més ben pagats de l’època. Ramper va ser una de les principals figures del Circo Price i arribà a tenir un de propi, el Circo Ramperiano, que va perdre durant un vendaval.

També va ser pioner del cinema sonor, protagonitzant el 1928 tres curtmetratges de Feliciano Vitores,  malauradament desapareguts: Cuando fui león, En confesionario i Va usted en punto con el banco.

Enrique Ferran, Dibán, el va triar com a protagonista d’un curt de dibuixos animats de la sèrie Garabatos que va dibuixar i dirigir entre 1943 i 1945. El 1957 Leocadio Mejías  li dedicà un llibre Ramper, una vida para la risa y el dolor.

Fonts:

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/r/ramper.htm

http://www.circomelies.com/2008/06/ramper.html

http://ganyet.blogspot.com/2008/06/ramn-alvarez-escudero-pamper-18921952.html

ALADY (València 1902 – Barcelona 1968)

Alady va ser el pseudònim creat per Santiago Rusiñol, de Carles Saldaña Beut, famós actor còmic i pallasso  que va fer circ, teatre, ràdio, cinema, i fins i tot televisió al final de la seva vida.

Va debutar amb només 16 anys, el 1918, al Molino Rojo, amb la revista Lo mejor está dentro que va representar per províncies, tastant així la vida del còmic ambulant. Va ser dels primers a canviar el nas vermell, la cara pintada i els sabatots per un esmòquing, guants blancs, un barret i la cara rentada, molt més adients pel tipus d’humor que practicava.

A mitjans dels anys vint compaginà les seves actuacions al Teatre Romea de Madrid, al costat de Laura Pinillos i José Álvarez Lepe, amb d’altres als teatres i locals del Paral·lel, i gires pels pobles d’Espanya. El seu repertori inclou èxits com Cómprame un negro o Al Uruguay,  que Carmela y Paulino, Variedades a lo fino interpreten a ¡Ay, Carmela!, Carlos Saura, 1990.

En acabar la Guerra Civil treballa al Paral·lel de Barcelona, al Circo Price de Madrid, i continua amb les seves gires pels pobles de Catalunya. Al  igual que Ramper, la seva efígie animada protagonitza un curtmetratge de la sèrie de dibuixos animats Garabatos realitzada per Enrique Ferran Diban. Va fer també una quinzena de pel·lícules entre 1930 i 1968: Esa pareja feliz de Bardem i Berlanga o En Baldiri de la costa de Josep Maria Font Espina. La seva última actuació va ser al Teatre Apolo el 1968, i poc després va morir.

El 12 de juliol de 2003 li van fer un homenatge al Teatre Apolo, i al número 59 del Paral·lel hi ha una placa in memoriam que preserva la seva memòria.

Fonts:

http://historias-cinematograficas.blogspot.com/2009/11/alady-el-rey-del-paralelo.html

http://www.fundacioelmolino.org/index.php?visu_action=preview_news&cms_id=1198

http://www.circomelies.com/search?q=ramper

HERMANOS TONETTI

José Villa del Río (1920 Santander – 2004) i Manolo Villa del Río (?-1983).

L’afició de José Villa del Río pel món del circ va començar quan era petit, i no va dubtar en deixar la feina familiar, amb gran disgust del seu pare, per dedicar-s’hi. A començaments dels 50 va formar, amb d’altres artistes, els Hermanos Tonetti, com a homenatge al cèlebre clown italià Antonet. Va crear el Ràdio Circ, conegut més tard com a Circ Herbes, i cinc anys més tard, quan s’integrà al grup el seu germà Manolo, fundà amb ell el Circ Atlas, pel qual desfilaren figures mundials com Pinito del Oro i Tangarika.

José i Manolo van crear la parella de pallassos més famosa de la segona meitat del segle XX. José feia de babau, i Manolo era el llest de cara blanca…

Però la televisió va acabar amb l’època daurada del circ, i el 1982 els Hermanos Tonetti van haber de plegar definitivament la carpa de l’Atlas, cosa que Manolo no va poder superar, posant fi a la seva vida.

José s’afegí doncs a la llarga llista de pallassos tristos, fundà el Club de Payasos Españoles y Artistas del Circo, de caràcter benèfic, amb el qual va actuar desinteressadament en nombroses ciutats espanyoles. La seva generositat va ser recompensada amb molts premis, i va ser dues vegades Premio Nacional del Circo. Així s’expressava: “El payaso ha escogido como bandera parecer feliz, y tiene la gran responsabilidad de alegrar a los demás.”

De nou, la manca d’imatges de les actuacions dels Hermanos Tonetti em porta a inserir-ne d’altres, en aquest cas de la gran trapezista Pinito del Oro perquè ella, també, donà la seva vida per amor al circ.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wUDwikgqfzA[/youtube]

Fonts: http://www.galeon.com/cantabria-r/Biografias/CarpT/Tonetti/Tonetti.htm

http://www.rafaelcastillejo.com/circo.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Tonetti

FRANZ JOHAM I HERTA FRANKEL (LOS VIENESES)

Franz Joham (Viena, 1907 – Barcelona, 1991), còmic d’origen austríac , es va unir, el 1934, a Los vieneses d’Artur Kaps (Viena, 1912 – Barcelona, 1974), Herta Frankel (Viena, 1913 – Barcelona, 1996), i el còmic italià Gustavo Re (Milà, 1908 – Barcelona, 1979). Van arribar a Espanya el 1942 amb la revista Todo por el corazón i s’hi van quedar, com també s’hi van quedar molts compatriotes austríacs, alemanys, i italians en acabar la II Guerra Mundial…  Eren temps on no es veien gaires estrangers per aquí, i possiblement aquesta va ser també una de les claus del seu èxit. Van esdevenir ídols indiscutits de la TVE dels 60, amb programes de varietats com Amigos del martes, Noche de estrellas… Herta Frankel també va assolir un gran èxit entre els infants, amb la gosseta Marilin, un caniche impertinent.

En aquest link”, Franz Joham i Gustavo Re, fan un homenatge a Arthur Kaps, director de “Los vieneses”, a TVE2 http://www.youtube.com/watch?v=hpxsk6oIGa4&feature=related, i en aquest altre veureu a Herta Frankel i les seves marionetes: http://www.youtube.com/watch?v=y1aMm-ov-78&NR=1.

Personalment m’estimo més inserir els crèdts de Mister Arkadin, magnífica pel·lícula de Welles (1955), que demostren que Gustavo Re hi participà.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=U4_F5BLPDKk[/youtube]

Font: http://los-vieneses.es.tl/

LUIS CUENCA (Navalmoral de la Mata, Cáceres 1921 -  Madrid, 2004)

Luis Cuenca va ser l’actor de comèdies per antonomàsia. Còmic de família de còmics, que recorria els pobles extremenys representant tota mena d’obres, sembla l’inspirador del Viaje a  ninguna parte que Fernán Gómez realitzà el 1986. Eren actors que tocaven tots els gèneres dramàtics per tal de no avorrir mai el públic i de guanyar-se les garrofes, i que gairebé desaparegueren amb l’arribada del cinema. També es poden trobar similituds entre els inicis de cuenca en el cinema i aquesta pel·lícula: a Cuenca li agradava explicar que quan el van contractar com a figurant a Eugenia de Montijo (1944) va tractar d’amagar-se darrera un arbre perquè la seva cara romangués inèdita per a la següent pel·lícula.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=q9bg3vZb9VA[/youtube] Com actor de revista, comença a treballar amb la companyia de Celia Gámez, amb el nom artístic de Tony Aster, i malgrat les seves incursions en la petita i gran pantalla i els seus èxits d’última hora, va ser al teatre Apolo del Paral·lel on va treballar durant més de 40 anys:  més de trenta revistes, amb la companyia de Matías Colsada, al costat de Pedro Peña i de l’exuberant Tania Doris, que fou la primera vedette durant més de vint anys.

El 1996, li atorguen els Premis Goya i Sant Jordi al millor actor secundari per La Buena Vida, David Trueba, 1996. [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=buwGAOjEhIc[/youtube]L’any 2000, és nomenat al Premio Goya al millor actor secundari per Obra maestra, també de David Trueba, i el 2002 rep el Premio de la Unión de Actores al millor actor secundari de TV per la sèrie Cuéntame cómo pasó.

Fonts: http://es.wikipedia.org/wiki/Luis_Cuenca

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/cuenca.htm

http://www.elpais.com/articulo/cultura/bajito/retranca/elpepucul/20040121elpepucul_2/Tes

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/cuenca.htm

http://www.elpais.com/articulo/cultura/bajito/retranca/elpepucul/20040121elpepucul_2/Tes

PEDRO PEÑA (Tordehumos, Valladolid, 1929)

Pedro Peña debutà el 1939, a l’edat de 10 anys. Durant més de 25 anys treballà al Teatre Apolo (amb Tania Doris i Luis Cuenca) i després a Madrid, al Teatre de la Latina, amb Lina Morgan. El 1995 es va fer molt popular pel seu paper a la sèrie de televisió Médico de familia, al costat d’Emilio Aragón.

He trobat aquesta actuació de Pedro Peña i Luisa Torres cantant La mazurka de los paraguas de la sarsuela El año pasado por agua de Federico Chueca, i com el Paral·lel també va ser l’escenari d’òperes i sarsueles, no he dubtat ni un segon oferir-vos-la.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=7UGYrrUj4zU[/youtube]

Fonts: http://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Pe%C3%B1a

MARY SANTPERE I HERNÁEZ (1913-1992)

Va néixer en un tren i va morir en un avió! Filla de Josep Santpere, un dels reis del Paral·lel. Va ser essencialment còmica de revista, tot i què va participar en més de 40 pel·lícules amb directors com Berlanga, Fernán Gómez, Ignasi F. Iquino o Ventura Pons.

El 1977, l’escriptora Montserrat Roig entrevistà a Mary Santpere al programa Personatges de rtve. A part del fet que l’entrevista és excel·lent, i molt il·lustrativa d’una època i d’un món, em dóna la oportunitat de recordar Montserrat Roig, perquè ara mateix me’n adono que fa massa temps que en sento a parlar. Si seguiu els cinc links llistat a sota la podreu veure sencera!

http://www.youtube.com/watch?v=aodP52IbcBQ&feature=mfu_in_order&list=UL

http://www.youtube.com/watch?v=MbYZeimFl6E&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=5L_y1TWbbdQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=lKlTiuU_Uus&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=Auy6rkppQro&feature=mfu_in_order&list=UL

I, per tonificar-nos, la  Santpere ens ofereix una mica de cocaïna.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=z7-7d6CAIQs[/youtube]

Fonts: http://es.wikipedia.org/wiki/Mary_Santpere

http://www.elpais.com/articulo/cultura/SANTPERE/_MARY_/ACTRIZ/actriz/Mary/Santpere/fallece/mientras/dormia/vuelo/Barcelona/Madrid/elpepicul/19920924elpepicul_10/Tes/

JOAN CAPRI (JOAN CAMPRUBÍ I ALEMANY 1917-2000)

Humorista i monologuista. La seva participació en obres de teatre i els monòlegs que va enregistrar el van convertir en un emblema de l’humor català. Amb una ironia amable però incisiva, va esdevenir una caricatura del català urbà mitjà. Els últims anys de la seva vida va fer moltes sèries de televisió, i també va participar en una vintena de pel·lícules.

En Capri també va ser un còmic trist, va patir profundes depressions que l’obligaren a passar llargs períodes internat en centres de salut. Per això he triat aquest monòleg: Les pastilles.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=G8jRFaR8z1w&feature=related[/youtube]

 Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Capri

PACO MARTÍNEZ SORIA (1902-1982)

Nascut a Tarazona (Saragossa), es trasllada de jove a Barcelona i debuta fent teatre d’aficionat al barri de Gràcia. Després de la Guerra Civil, funda la seva pròpia companyia i treballa sovint al Teatre Talía del Paral·lel que va acabar comprant, i que portà el seu nom fins que va tancar. Va participar també en unes quaranta pel·lícules. 

En aquesta seqüència de La ciudad no es para mi (Pedro Lazaga, 1966), Paco Martínez Soria ens ensenya a beure en porró.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=U-bfAcv5Xd4&feature=related[/youtube]

Font: http://www.donpacomartinezsoria.com/

CONRADO TORTOSA, “PIPPER”

Va començar a actuar a El Molino a la dècada dels 60. “Irónico, Pipper, siente una marcada predilección por el énfasis y la afectación caricaturesca. Hace constantemente “drama” y sus actitudes melodramáticas y exageradas, de cupletista mala o de niño que recita versos idiotas en una reunión familiar, se recuerdan por el espíritu jocoso de que alardean“ (Miguel Bádenas). Va participar també en una vintena de pel·lícules.

En aquest “link” el podem veure en l’apoteòsic final de l’espectacle “A chupar del bote” a El Molino:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=tUVsq3ufpHk[/youtube]

Font:http://www.imdb.es/name/nm0869053/

TRICICLE (CARLES SANS, PACO MIR I JOAN GRÀCIA)

Grup teatral format el 1979 per Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans. Durant 30 anys han realitzat espectacles gestuals arreu del món, que alternen amb programes de televisió. Són els actuals copropietaris del Teatre Victòria, on han estrenat els seus espectacles els últims anys. Si voleu saber-ne més, us proposo dos links on trobareu informació de primera mà: http://www.3xtr3s.com/victoria/ca/el-teatro/ell-fruit-duna-unio/, http://www.tricicle.com/black/tricicle_joan_bio.php?lang=ct

A la xarxa trobareu infinitat de vídeo de Tricicle, però el meu jo cinèfil, us en proposa aquest.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0qBn4V92MkY[/youtube]

Font: http://www.tricicle.com/black/index.php?lang=ct

PEPE RUBIANES (Vilagarcía de Arousa, 1947 – Barcelona, 2009)

Va començar amb la companyia Dagoll-Dagom, amb espectacles com No hablaré en clase o Antaviana, també va passar per Els joglars, Operació Ubú, fins que va començar a fer els seus propis espectacles. No és pròpiament un actor del Paral·lel – tot i que hi va actuar– perquè els seus èxits es van produir principalment al Club Capitol de les Rambles. Però el dit “cas Rubianes” justifica abastament aquesta digressió.

El 4 de juny de 2010, Rosana Torres va publicar a les pàgines culturals d’elpais.com, un article que portava per títol El kafkiano ‘caso Rubianes’ del Tribunal Supremo. Dono el link a continuació perquè l’article reuneix tots els elements per a ser la base d’una magnífica tragicomèdia, malauradament contemporània: http://www.elpais.com/articulo/cultura/kafkiano/caso/Rubianes/Tribunal/Supremo/elpepucul/20100604elpepucul_3/Tes

El 2006 Rubianes estrenà Lorca eran todos, única obra que  va escriure i dirigir. A la web independent  teatrenacional.com trobareu informació sobre aquesta obra: http://www.teatrenacional.com/obra_teatre/lorca_eran_todos.html.

A Rubianes se li complicà la vida per unes declaracions fetes al programa El Club, de TV3, que podeu veure a continuació:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R5wTss8KNLs[/youtube] [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=7aN08lB-5gI[/youtube]

i que el portaren a retirar l’obra del Teatro Español de Madrid. El País recull una notícia d’agència en la qual tothom queda ben retratat! Le trobareu en aquest link: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Rubianes/retira/espectaculo/Lorca/eran/todos/Espanol/agresivo/ambiente/elpporcul/20060907elpepucul_1/Tes

Jo vaig veure Lorca eran todos a Barcelona, i em va agradar molt. Bravo, Rubianes!

I com que el fil dels meus pensaments m’allunya ara del Paral·lel, aprofito l’avinentesa per dir-vos que als anys 70 em van demanar una obra en solidaritat amb Albert Boadella, pel seu arrest per La Torna, i la campanya a favor de la llibertat d’expressió: la vaig donar. Ara, declaro públicament que estic disposat a donar-ne dues: una per defensar fins on calgui la llibertat d’expressió, i una altra perquè tornin a engarjolar en Boadella, per haver-nos aixecat la camisa a tots plegats!

Però tornem a Rubianes, gràcies![youtube]http://www.youtube.com/watch?v=PVernxeuXAM[/youtube]

Font: http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/rubianes/

Macba, 24 de gener de 2011

La darrera garrofa, darrera frase dita, murmurada o xiuxiuejada, el darrer modisme popular, com si de goigs profans es tractés, aquí la despengem a la manera d’una baixada de teló microteatral.

La darrera garrofa

• Què n’has dites de garrofes! (Diu aquell a la cantonada d’un carrer)
• El garrofam de l’art és transversal
• Com la garrofassa transmediterrània
• O la cal·ligrafia oriental!
• Au, garrofa bugadera i llargaruda, menja excelsa pel bestiar
• Fot el camp llavor panxuda
• Jo me’n vaig aquí al costat!

Continuarà…