PROGRAMES DE MÀ DELS TEATRES DEL PARAL·LEL: TEATRE CONDAL

LO GARROTIN MANDARIN

A Beijing (39°54′20″N 116°23′29″E) em diuen Lo Ganso de Beijing. Soc d’un poblet de Lleida però des de fa uns quants anys  visc a la Xina. Davant dels 507 habitants del meu poble, i la seva extensió de 160’9 km2, em podria haver sentit una mica perdut en una ciutat de més de 22 milions d’habitants, i una superfície de 16.808 km2, però no ha estat així ni molt menys! Per començar en deu fer 20 o més que deambulo per aquesta ciutat de les mil i una sorpreses i dels mil noms. Abans se la coneixia com Pequín, nom que corresponia al mètode de transcripció del sistema postal xinès i reflectia la pronunciació arcàica de la síl·laba jing. Però, coses de la globalització, des de fa temps el nom oficial és Beijing, que correspon al sistema de transcripció oficial hanyu pinyin, d’influència anglosaxona, compost pels caràcters 北 bei «nord» i 京 jīng «capital». 

Ciutat lluenta i també apedaçada, de llums que fan patir els ulls i d’olors  que esvaloten el nas.  Llums i olors esplendorosos, però.

Doncs  aquí em trobo i aquí em poden trobar tots vostès. Treballo, com saben els meus amics, al Moulin Rouge de Beijing on hi faig un numero de transformisme burlesc que ha esdevingut la meva especialitat. 

 

  

  

  

Aquest Moulin Rouge asiàtic és conegut com El Beijing Night Show, http://www.bjnight.com/main.asp, i el trobem situat al districte Dayabao Hutong Dongcheng, prop del pont Jianguomen. El xou es celebra cada nit i se centra en les antigues arts escèniques xineses, amb elements de l’Òpera de Beijing, dansa xinesa, acrobàcies i Kung Fu xinès, tot això acompanyat de música, luminotècnia, i amb la comoditat de poder sopar el meu plat preferit: l’ànec Beijinguès. 

Quan tenia 15 anys, vaig arribar a la Xina, de la mà de l’Esteva Comas, el gran viatger de Sabadell, el meu pare adoptiu. Volia ésser ballarí de l’Òpera de Beijing, concretament un Chou, el pallasso que segons la situació i la història sortia d’home o de dona, però això si, sempre amb la cara pintada de vermell, perquè el meu personatge simbolitzava la rectitud, la lleialtat i la valentia heroica. Però una mala recuperació d’una operació del menisc extern, m’ho va impedir, i vaig derivar cap al burlesc i aquí estic, vestit de mandarí, ja ho poden veure. Un mandarí molt particular perquè  un dels plats forts del meu ball és lo garrotin del Parrano i del Marquès de Pota de Lleida. 

Aquí teniu lo Marquès de Pota cantant a la Mare de Déu: [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=swpEhGMVUGM[/youtube]Molt amic del meu pare adoptiu era el mag badaloní Li-Chang, també conegut com el Demonio Amarillo, i junts anàvem a comprar jocs de màgia a El Rei de la Màgia en Barcelona. De Chang vaig aprendre els primers rudiments de xinès, i els primers trucs de màgia, trucs que ell havia aprés de Fu-Manchú el mag britànic per excel·lència, que tantes coses va aportar a les turbulències  de Manolita Chen, de qui conec tantes confidències que ni ara i ni mai no desvetllaré. 

Aquí he de fer una parada en el camí per recordar els temps dels teatres ambulants, com el de Manolita, on les dones, el sexe i el destape a dojo, matisat amb alegria, humor i música, eren els ingredients principals que portaven vitalitat i joia a totes les poblacions d’Espanya, a la manera dels antics cómicos de la llegua. 

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100219/rescatamos-memoria-gran-teatro-chino-manolita-chen/699340.shtml 

Amics meus, les coses son com son i no se ben bé si son de cap manera, aquí l’estoïcisme, tal com l’entenem nosaltres, no existeix, aquí hi afegeixen  trossets de ying, trossets de yang i qui sap què. No ho vull ni saber. Laca, molta laca, doncs que comenci l’espectacle al Moulin Rouge de Beijing. Ai garrotin, ai garrotan, quina garrotada que mos fotràn!…. 

Aquest és un vídeo promocional de l’espectacle. Qui parla sóc jo en un perfecte xinès mandarí … [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Iw-tUVu3Dtc&NR=1[/youtube]

Bona nit,

Lo Ganso de Beijing

PROGRAMES DE MÀ DELS TEATRES DEL PARAL·LEL: TEATRO NUEVO

ART URBÀ

Des de fa algun temps, els graffiters havien trobat un oasi on plasmar les seves creacions sense que ningú els sancionés, pintar persianes de comerços de barri, amb el consentiment, és clar, dels comerciants. Però això sembla que s’ha acabat! Tots tranquils: l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona vetlla perquè la ciutat estigui neta i en harmonia!  Els comerciants de Barcelona seran multats si encarreguen graffitis per a la seva persiana. La sanció pot arribar fins als 600 euros, repartits entre artistes i propietari. http://www.lavanguardia.es/economia/20101227/54092822960/los-comerciantes-de-barcelona-seran-multados-si-encargan-graffiti-para-su-persiana.html

I és curiós, perquè el mateix Ajuntament dóna suport a aquest tipus d’art. 

Fa unes setmanes mentre em dirigia al meu taller em vaig topar amb una actuació anomenada Graffiti – Live Painting, davant d’El Molino. Kram. &. Owen, els autors, promocionaven així la 5a edició dels “Tallers Oberts”, les jornades de portes obertes dels tallers d’artistes i les galeries del Poble Sec.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=fuKZ9n7YK3A&feature=player_embedded[/youtube]Sembla ser que l’Ajuntament aposta per l’essència del graffiti, com més efímer millor!

Keith Haring, Barcelona 1989

El febrer de 1989 Keith Haring, malalt terminal de sida, va visitar Barcelona. La seva estada a casa nostra va coincidir amb la inauguració d’una exposició de Frederic Amat a la Galeria Prats a la qual va assistir. També hi era present Montse Guillen, que el coneixia bé perquè Haring freqüentava el restaurant Internacional de Nova York, el mític establiment que Montse Guillen regentava conjuntament amb Miralda, i en veure’l li va demanar si li agradaria fer un graffiti a la nostra ciutat. Haring va dir que sí, a condició de poder escollir el mur. Montse Guillen va contactar de seguida amb Ferran Mascarell, que era llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el qual, coneixedor del que representava Keith Haring en el panorama artístic internacional, li va posar un cotxe a disposició l’endemà a les 9 del matí perquè l’acompanyés a cercar el mur. Haring va triar la plaça Salvador Seguí del Raval pel seu estat de degradació, per la profusió de xeringues i preservatius que entapissaven el terra,  i va fer aquesta obra:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=lOWvnq9rYCk[/youtube]

Aquest mural va acabar reproduït al mur de la plaça del Àngels, aquell que separa les vivendes populars de la joia de la corona del barri: el Macba.

I desprès esborrat –jo encara el trobo a faltar– i fins i tot substituït per un mural de Chillida, que encara es pot veure a l’angle superior esquerre del mateix mur.

Personalment proposaria que ara que el Chillida-Leku ha hagut de tancar portes per manca de finançament es subhastés el mural en qüestió a benefici del centre, i es reintegrés el graffiti d’en Haring al mateix lloc que va ocupar. I amb això que quedi clar que no tinc rés en contra de l’artista Chillida, ben al contrari, però les intervencions en l’espai públic sempre han de dialogar amb el seu entorn, i dubto que aquest sigui el cas.

Exit Through The Gift Shop

Tot això m’ha vingut al cap per un interessant documental (?) que vaig veure l’altre dia: Exit Through The Gift Shop. D’entrada us convido a veure aquest reportatge de Días de Cine, veterà programa de la 2, i un dels pocs que es deixa veure en l’actual panorama televisiu. Però aquest és un altre tema…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qcKhJ21Q6YM&feature=related[/youtube]

Exit Through The Gift Shop, es presenta com un documental de Banksy,  un dels icones de l’actual panorama artístic dit alternatiu o “underground”. Com la modalitat artística que practica és il·legal, ell es manté en l’anonimat i mai no ha fet pública la seva cara. Aquest misteri que rodeja el personatge és el que ha aixecat tanta expectació en els ambients més alternatius i “indies” de tot el món, i el resultat és aquest (fals?) documental sorprenent i divertit, amb un rerefons carregat d’ironia i mala llet. Molt recomanable!

Banksy construeix un retrat extraordinàriament realista al voltant del concepte d’art contemporani i la figura de l’artista com a fenomen social. Ens presenta el retrat d’un tipus que de la nit al dia aconsegueix vendre obres per valor de més de 100.000.000 $, un retrat que amaga una forta reflexió crítica sobre la cultura “pop”, posant en dubte el valor i la validesa de tot allò que avui dia podem considerar com a art.

Exit Through The Gift Shop és un muntatge orquestrat de principi a fi o només de forma parcial? No importa, el qui sí interessa és el missatge de la pel·lícula: aquesta capacitat tant contemporània que tenim tots plegats de deixar-nos portar per la corrent sense ni tan sols saber si el que veiem és autèntic o no. Per cert, és autèntic el mural de Chillida de la plaça dels Àngels? Des de la seva posició d’artista rebel i alternatiu, que tant l’ha beneficiat, Banksy ataca directament el concepte d’art com a negoci, l’enaltiment d’un artista sense saber ni qui és ni què fa, les modes i la falta de criteri. I ho fa amb un gran sentit de l’humor perfectament britànic, molt irònic i subtil, deixant que l’espectador es vagi adonant que la successió de fets que està veient es converteix en un complet despropòsit.

En tot cas, sembla que, al final, el propi Banksy s’acaba rient del món al qual pertany, plantejant-se si la seva popularitat està realment  justificada. Una prova més de que Exit Through The Gift Shop és un joc de miralls en què els reflexos amaguen el que hi ha al darrere, allò que importa de veritat i que no és altra cosa que la facturació de la botiga de regals.

El Macbado Benet Rossell

Fonts:http://www.kram.es/tallers-oberts-by-kram-owen-el-molino/

http://maconfidential.com/2010/10/10/exit-through-the-gift-shop/

PROGRAMES DE MÀ DELS TEATRES DEL PARAL·LEL: TEATRO/E VICTORIA

    

  

  

  

  

    

   

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PROGRAMES DE MÀ DELS TEATRES DEL PARAL·LEL: TEATRO POMPEYA

BRODERICK CRAWFORD

Broderick Grawford: un ramblista de pro. Un bon amic que recordo des d’aquest mostrador de la cantonada de l’Arc del Teatre, La Cazalla de la Sierra, que ara engoleixo a la teva salut, Broderick. En aquesta mateixa barra n’havíem begut més d’una, renoi com rasca! Ja no som el que érem. Les Rambles tampoc no ho són. I Barcelona, menys…[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=DdadaL0MTe8[/youtube]

I tot seguit, a l’altra banda de la Rambla, ens reforçàvem amb tonyina i pebrot vermell, al costat del Cosmos, desprès tocava el Buena Sombra, i uns carrers més enllà al Patio Andaluz o la Macarena, flamenc  d’anar per casa, l’estereotip! Recordo, com si fos ara, la mestressa del Macarena, una dona gran, vestida de flamenca per turistes com nosaltres o bé per l’American Navy,  que  picava de mans prop de la cara d’en Broderick. Poca gent al local, aquells dies.  La cara cubista d’en Broderick  es desfeia per moments, semblava que un bon tros estava a punt de caure d’un moment a l’altre, suava i suava, i les gotes de suor queien per terra a ritme de zapateado i al compàs del Moriles.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=P22bZ3GgcPU&feature=related[/youtube]

Broderick va venir a Barcelona per rodar una pel·lícula, molts anys després d’haver fet  Il Bidone amb Fellini. Crec que uns 10 anys més tard, cap al 63. El productor Jaume Comas Gil, que vaig conèixer, el va acabar despatxant perquè no hi havia manera de que pogués aguantar una filmació, de tan alcoholitzat com estava. En canvi a les tres nits que vam sortir per aquesta ciutat acollidora, la seva presencia i sensibilitat, perfectament conservades en alcohol, el feien transitar amb el company que l’anava a buscar al Ritz, en una ronda de nit primordial.[vimeo]http://vimeo.com/15362663[/vimeo]

Francesc Betriu amb una memòria cinematogràfica prodigiosa em diu que la pel·lícula es titulava No temas a la ley. Van haver de reduir  el paper de Broderick a uns mínims, fins gairebé fer-lo desaparèixer. El mateix li va passar a Victor Mature, que cap companyia cinematogràfica no volia contractar a causa de l’alcohol, i va venir a Espanya per rodar Operació  Dalida, però  tot  va acabar com el rosari de l’aurora.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=AcbAUmgHhFU&feature=related[/youtube]

Des d’aquí, al bell mig de la Rambla em trec el barret que no porto davant Broderick Crawford, amb un gest ampli que abraona tota la Rambla. Et recordo a les pel·lícules gairebé sempre  amb  barret, però per Barcelona no, sempre a cap descobert. Ara, saps, Broderick, Barcelona  s’ha convertit en una casa de barrets de poca monta.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-R2RrgpNI10&feature=related[/youtube]

LAS ALEGRES CHICAS DE COLSADA DE RAFAEL GIL

La meva estimada Carolina m’ha fet arribar un “post” del seu blog La Guerrilla Ballerina, molt interessant, dels entrellat i llegendes de la Casa Colsada. Us el recomano, així com la totalitat del blog: http://la-guerrilla-ballerina.blogspot.com/2011/01/las-alegres-chicas-de-colsada.html

PROGRAMES DE MÀ DELS TEATRES DEL PARAL·LEL: EL MOLINO

  

 

 

 


        

     

 

                

  

 

 

 

 

  

 

  

  

                              

                        

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



VEDETTES I CANTANTS DEL PARAL·LEL

LA BELLA DORITA (1901-2001)

Maria Yáñez García, La Bella Dorita, és considerada l’estrella més rellevant del Paral·lel de Barcelona, i sovint comparada amb l’actriu Mae West per la seva brillant utilització del doble sentit, directe però mai vulgar. Va debutar el 1913 en un concurs de bellesa al “Royal cabaret”. Va triomfar als anys 40, 50 i també als 60. Va morir el 2001, als 100 anys. “Bella Dorita lucía un lujoso traje de época, con varias flores grandes en la falda y ella, con mucha picardía, sabía levantar una flor y enseñar algo más de lo permitido, lo que levantaba rugidos del personal. Y ella misma protagonizó uno de los mayores alborotos. En el número final ella aparecía con un gran mantón de manila. Un día se empeñó en salir a actuar sin nada debajo, pero al advertirlo Francisco Serrano le dijo que era imposible porque había dos policías vigilando. Entonces ella se negó a salir a escena. El público se impacientaba y pateaba, pero cuando la descubrió en un palco, el escándalo fue mayúsculo, a la par que coreaban con insistencia su nombre; rompieron incluso algunas butacas. Los guardias de asalto la interrogaron y al comprobar que no había un motivo razonable para no salir a trabajar, se la llevaron y permaneció detenida un par de días”. (Ll. Permanyer) 

Aquí teniu uns quants temes de La bella Dorita! 

LA RUMBA DEL CAFÉ, 1933 

Interpretada magistralment amb els Crazy Boys. 

Aquest tema tanca L’espectacle, vídeo que forma part de la instal·lació Paral·lel, paral·lel mostrada al Macba amb motiu de la meva exposició.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R45qx2aYcMA[/youtube] 

LA VASELINA, 1933 

Només La Bella Dorita podia cantar una cançó així sense despentinar-se… Aquí en teniu la lletra i el Karaoke! 

“Estoy muy sobresaltada
porque ya se acerca el día
que del brazo de mi novio
entraré en la vicaría. 

Ya me han encargado el traje
que es de encaje y seda fina
y mama para ir de viaje
me ha comprado vaselina. 

Todos me aseguran
que medida tal
es muy conveniente
para no andar mal. 

Pero soy tan inocente
que no acierto a comprender
para qué es la vaselina
ni en qué sitio la pondré. 

Si usted ya lo sabe
me debe explicar
si el día de bodas
se debe de usar. 

Aseguran mis amigas
las viuditas y casadas
que poniendo vaselina
no se nota casi nada. 

Y ayer dijo mi familia
que en el día de la boda
como nunca fue a la iglesia
que tampoco entrará toda. 

Y como a la fuerza
no debe de ser
veré si con maña
la puedo meter. 

Pero soy tan inocente
que no acierto a comprender
para qué es la vaselina
ni en qué sitio la pondré. 

Si usted ya lo sabe
me debe explicar
si el día de bodas
se debe de usar.”

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bt2IRPxJerE&feature=related[/youtube] 

POCO A POCO, 1933 

A més d’un se li pujarien “els colors” amb aquesta cançó![youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ds8MUCHvm7Y&feature=related[/youtube] 

Fonts: http://www.andalucia.cc/viva/mujer/vidas/dorita.html  

http://letrasviperinas.com/coplas/biografias/dorita.html 

http://porquelodigoyo.com/2009/08/04/maria-yanez-la-bella-dorita-1901-2001/ 

RAQUEL MELLER (1888-1962).

Nascuda a Tarazona com Francisca Márquez López, es diu que va ser la artista espanyola amb més èxit internacional durant tot el segle XX. La interpretació de Raquel Meller va elevar el nivell del cuplet. 

Va ser veïna del Poble Sec i va debutar al Arnau el 1911, interpretatnt temes com La violetera i El reliquiari, dues cançons compostes per José Padilla, que la van fer famosíssima. Fins i tot va a ser portada del Time. Pels voltants de 1930, Raquel va atraure l’atenció de Charles Chaplin que intentà convèncer-la per a que interpretés la candorosa florista cega de Llums de la ciutat. Però Raquel refusà la proposta. Tot i així, Chaplin utilitzà la partitura de La violetera com a tema principal de la banda sonora de la pel·lícula. 

EL RELICARIO, 1914 

Pasdoble compost per José Padilla (1889-1960), dedicat al seu estimat amic José Pérez de Rozas, amb lletra d’Armando Oliveros i Jose Maria Castellví, redactors del diari de Barcelona El Liberal, que va ser estrenat per Mary Focela al teatre Eldorado de la ciutat Comtal el setembre de 1914. Però va ser Raquel Meller qui va donar a la cançó el toc dramàtic que enlluernà al públic.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ynhlNngNl84&feature=related[/youtube] LA VIOLETERA, 1915

També el mestre Padilla,  va ser estrenada per Carmen Flores però va ser la Meyer qui la feu famosa uns mesos després. El 1941, amb l’empresari Joaquim Gasa, la tornaria a estrenar al Teatro Cómico. 

Charles Chaplin va incloure La violetera com a fons musical a Llums de la ciutat (1930), i va gosar signar-la en els títols de crèdit, la qual cosa li va ocasionar un contenciós amb el mestre Padilla, que va guanyar el pleit i obtenir la indemnització corresponent.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=q71Q5EMyQzk&NR=1[/youtube]

FLOR DEL MAL

Un altre èxit del mestre Padilla, amb lletra de Montesinos sobre tèrbols assumptes dels baixos fons, que va interpretar la Meller i va donar la volta al món.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=KM7zMDQsZB8&feature=related[/youtube]Fonts: http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/meller.htm

http://lazarzuela.webcindario.com/BIO/meller.htm

CARMELITA AUBERT  (1912 – 1979)

Descoberta per Carlos Saldaña, Alady, que l’escolta al piano i intueix les possibilitats de la seva veu excepcional, debuta amb ell, com Carmencita Aubert, el 1930. Va ser una gran tanguera que triomfà al cinema i a Amèrica. El seu compromís amb el bàndol republicà la va forçar a continuar la seva carrera com a vedette a Portugal on esdevingué una primeríssima figura. 

COCAINA EN FLOR, 1933

Carmencita, adopta el nom artístic de Carmelita Aubert i fa publicitat radiofònica de diversos productes, molt especialment es recorden les cançons de Jaume Mestres pel perfum “Cocaina en flor”, del qual tenim el cartell publicitari de l’època.

Aquí teniu el tema de Carmelita Aubert amb l’Orquesta Ventura y Sus Bohemios:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=7XRPBHxHibI&feature=related[/youtube]

EL HOMBRE IDEAL, 1933 

Un altre tema de Carmelita Aubert amb l’Orquestra Ventura  y Sus Bohemios:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=zqEWW0SX1VQ&feature=related[/youtube]

LA COLEGIALA, 1935

Un tema amb molt de swing. Carmelita Aubert amb Antonio Matas y Su Ritmo (1935). La colegiala és una melodia de jazz inspirada en la cançó St James Infirmary, la pel·lícula Abajo los hombres, també de 1935. Va ser un clàssic durant molts anys entre els músics de jazz locals.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=e3fWfhKwIWU&feature=related[/youtube]

Font: http://www.todotango.com/spanish/creadores/caubert.asp

CARMEN DE LIRIO (1926)

Nascuda a Zaragoza com Carmen Forns Aznar, forma part de la història del Paral·lel on va treballar com a vedette en moltes revistes. Va debutar al Paral·lel el 1949 i va ser considerada la millor “vedette” espanyola dels anys 50. Estrella de la companyia de Joaquin Gasa, al costat de figures com Alady, Mary Santpere o Antonio Amaya. Va tenir nombrosos problemes amb la censura i també alguns escàndols amb personatges de la vida pública del franquisme com el Governador de Barcelona Baeza Alegria – el de la vaga dels tramvies de l’any 54 – o el, llavors destacat falangista, Juan Antonio Samaranch. Entre 1951 i el 2001 va intervenir també en unes quaranta pel·lícules, entre d’altres Parsifal de Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma, La vida alrededor de Fernando Fernán Gómez, Las salvajes en Puente San Gil d’Antoni Ribas… 

L’any 2008 es va publicar el llibre biogràfic: Carmen de Lirio, memorias de la mítica vedette que burló la censura, de Carmen de Lirio (Editorial ACV Ediciones, 2008)

EN LA NOCHE DE BODA

En aquest “link” hi podeu escoltar un tema del 1950,  d’un espectacle del Teatre Victòria:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=6XxyZBeAusE[/youtube] Fonts:http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=8035 http://es.wikipedia.org/wiki/Carmen_de_Lirio

MERCEDES SERÓS (1900-1970)

La carrera de Mercedes Serós es desenvolupa en una època en la qual la sicalipsis, és a dir, l’erotisme, i l’extravagància havien estat deixades enrere a favor de la qualitat artística. En la dècada de 1920 entren influències internacionals a través del jazz, el tango, el xarleston, el cinema americà i fins i tot la moda, amb l’arribada de la moda flapper i garçonne. Raquel Meller havia estat la primera a aventurar-se en les noves tendències i Mercedes Serós seria la seva gran rival i seguidora. L’enemistat va arribar a ser tan gran que Meller va trucar a un pequinès «Merceditas» i solia referir-s’hi com a «merdeta Seràs». La rivalitat es va estendre entre els seguidors d’ambdues, el que va produir baralles i altres excessos. Va debutar a l’Edén Concert, a Barcelona, el 1916.

Es va retirar a mitjans de la dècada de 1930, encara que va tornar el 1934. Però els gustos havien canviat, d’una banda es preferien revistes d’escenografia inflada, imitant el cinema nord-americà, i per una altra es regionalitzava el repertori, la qual cosa va afavorir que sorgissin nous artistes com Concha Piquer, Imperio Argentina, La Argentinita o fins i tot Raquel Meller, que va adaptar el seu repertori. Serós ja no es va adaptar i es va retirar durant la Guerra Civil, donant un últim concert al Coliseum de Barcelona.

Com a artista, Serós cantava, ballava i tocava les castanyoles. Va ser una de les més importants representants del cuplet català, juntament amb Pilar Alonso, encara que el seu repertori era majoritàriament en castellà. Entre els seus èxits es compten Diego Montes, El salteri de la sardina, Ninots, València, Al Paraguai i Rosario la Cava. Va arribar a gravar en disc 216 títols, un nombre enorme per l’època.

AY, MANOLO! ,1929

Hi ha com a mínim un cuplet abans de la Guerra Civil que parla de l’homosexualitat. Gravat el 1929 per Mercedes Serós, es titula ¡Ay Manolo! i empra els tòpics de l’època sobre els «pollets»: efeminament, desig de ser dona, perill de «extensió» i de desplaçament de les dones.[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=shNoi9YJtZc&feature=related [/youtube]

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Mercedes_Ser%C3%B3s

TANIA DORIS (1952)

Nascuda a València, el seu veritable nom és Dolores Cano Barón i va ser descoberta per l’empresari Matias Colsada, qui li va posar el nom artístic i a qui va estar vinculada tant professional com sentimentalment. Durant més de vint anys va ser cap de cartell del Teatre Apolo del Paral·lel amb espectacles com:

 1969 – ¡Esta noche…sí!

1970 –Una rubia peligrosa.

1972 – Venus de fuego.

1974 – Yo soy la tentación.

1979 – Seductora.

1980 – La dulce viuda.

1984 – Deseada.

1993 – Taxi, al Apolo.

També va ser protagonista de la pel·lícula:  Las alegres chicas de Colsada de Rafael Gil (1984).

TENTACIÓN

Aquí teniu a l’espectacular Tania Doris:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=VS4XWl_34Kw&feature=related[/youtube]

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Tania_Doris

SARA MONTIEL (1928)

Maria Antonia Abad Fernández, més coneguda com Saritísima o Sara Montiel, va nèixer a Campo de Criptana (Ciudad Real). Es un dels mites del món de l’espectacle hispà. D’una espectacular bellesa, ha estat sempre objecte de culte. Actriu i cantant, va arribar a triomfar a Hollywood al costat d’actors com Gary Cooper, Burt Lancaster, Joan Fontaine, Vincent Price o el mateix Marlon Brando, amb qui va mantenir una amistat. Algunes de les seves pel·lícules – fetes a Espanya – han estat grans èxits com La violetera o El último cuplé, on canta el tema Sus pícaros ojos que es va rodar a l’escenari d’El Molino. Va actuar en espectacles, a Barcelona, al costat de Mary Santpere i compartint escenari amb cantants com Josep Guardiola on Ramon Calduch.

FUMANDO ESPERO, 1922

La cançó es va incloure en la pel·lícula El Último Cuplé (1957) que va assolir el més gran èxit comercial de la història del cinema espanyol, i Sara Montiel es va transformar en un ídol internacional. Les cançons que Sara va cantar en aquesta pel·lícula es van editar en disc i es van convertir en veritables èxits dels “hit parades” radiofónics de 20 països. El succés va sorprendre i commoure a tota una indústria, als mitjans de comunicació i naturalment al públic en general, però la més sorpresa de tots va ser la pròpia Sara. Aquí teniu la lletra:

Fumar es un placer
genial, sensual.
Fumando espero
al hombre a quien yo quiero,
tras los cristales
de alegres ventanales.
Mientras fumo,
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suelo adormecer…
Tendida en la chaisse longue
soñar y amar…
Ver a mi amante
solícito y galante,
sentir sus labios
besar con besos sabios,
y el devaneo
sentir con más deseos
cuando sus ojos veo,
sedientos de pasión.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Dame el humo de tu boca.
Anda, que así me vuelvo loca.
Corre que quiero enloquecer
de placer,
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente del amor.

Mi egipcio es especial,
qué olor, señor.
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor.
La hora de inquietud
con él, no es cruel,
sus espirales son sueños celestiales,
y forman nubes
que así a la gloria suben
y envuelta en ella,
su chispa es una estrella
que luce, clara y bella
con rápido fulgor.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Al costat de La cieguita de Gardel, del qual no s’han gravat gaires versions, Fumando espero és, segurament, el tango més famós dels compostos a Espanya. Alguns sostenen que la lletra d’aquest tango espanyol va ser co-escrita per Viladomat  i Félix Garzo. Altres diuen que el famós cigarret és de cànnabis (per allò de egipci …)

Aquí teniu un fragment de Fumando espero que Sara Montiel canta en un espectacle del Teatre Victòria del Paral·lel:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wU5wqPlSyXQ[/youtube]

Fonts: http://infomontiel.tripod.com/id37.htm

www.sexovida.com/arte/fumando_espero.htm

NORMA DUVAL (1956)

El seu veritable nom és Purificación Martín Aguilera i va néixer a Barcelona. Es trasllada a Madrid i és escollida “Miss Madrid” el 1973. A partir d’aquí comença una carrera com actriu, debutant de la mà del realitzador Valerio Lazarov. Malgrat que els seus èxits han estat a Madrid i la resta d’Espanya i també a França (Folies Bergère), Itàlia i Mèxic, també ha actuat al Paral·lel barcelonès i concretament al Teatre Apolo.

En aquest “link” podeu veure a Norma Duval interpretant el número musical Mon truc en plumes:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Uy8VfSaL4JY&feature=related[/youtube]

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Norma_Duval

TERESITA LA MOJADA (1960)

Teresa Jiménez va a néixer  a Alcañiz (Teruel) en el si d’una família gitana. Va ser “vedette” d’El Molino a finals dels 70 i principis dels 80. Va intervenir en algunes pel·lícules de José Antonio de la Loma, i va gravar també alguns discos. Actualment viu retirada en una població de la Costa Brava.

En aquest “link” interpreta el tema musical Ámame una vez más (perdó per la qualitat del so):[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=eJZ6ILzyty8[/youtube]http://www.molinolandia.com/teresita-la-mojada-1799.html

CHRISTA LEEM (1953-2004)

Nascuda a Barcelona, va ser molt popular com “stripper”  als any s 70, en que va treballar a El Molino  i a la Cúpula Venus de la Rambla i va protagonitzar el primer “streaptease” de la transició al programa “Mirador” de TVE, l’any 1977. Es va convertir en una mena de musa de la intel·lectualitat d’esquerres d’aquella època. Va fer també algunes pel·lícules, entre elles Las alegres chicas del Molino de José Antonio de la Loma (1976). Actualment es donen els premis “Christa Leem” per iniciativa de Joan Estrada i de Carmen Wernoff, mare de la Christa.

Christa Leem va fascinar un intel·lectual com Joan Brossa, i van establir una fructífera col·laboració artística. El poeta la va incorporar en alguns dels seus poemes visuals, peces teatrals o “performances”.

En aquest “link” podem veure a Christa Leem, dirigida per Joan Brossa el 1977, en un “streaptease”:http://www.vilaweb.tv/?video=4388

Darrerament Jordi Coca ha escrit La nit de les papallones, premi “Sant Joan” de novel·la (El balancí, 2009). L’autor s’inspira, entre altres, en el que va representar Christa Leem a l’època de la transició.(http://llibreter.blogspot.com/2009/10/la-nit-de-les-papallones.htm)

 

 

Fonts: http://ca.wikipedia.org/wiki/Christa_Leem

MERCHE GUEVARA

Vedette” a El Molino durant els últims anys del local. Ve d’una llarga família d’artistes. La seva mare, Susana Vera, va ser cantant d’El Molino, i el seu avi va ser representant d’artistes. La seva família política li va al darrere: el seu sogre, Perfecte Monroig, va ser tenor del cor del Gran Teatre del Liceu, la seva cunyada és Sonia Monroy (que va canviar el seu cognom original, Monroig), una coneguda pin-up i artista.

Va debutar el 1983 amb Las pícaras molineras, amb només 16 anys i va fer-ho com a “vedette” el 1988, fins el 1997 en que el cabaret va tancar. Els últims anys compartia cartell amb Merche Mar. Merche de tant en tant encara es puja als escenaris, però prefereix estar darrere d’ells: té una empresa de management d’artistes i organització de festes (MIC Produccions Artístiques). 

En aquest “link” la veiem actuar davant El Molino ja tancat, en un acte reivindicatiu:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=vSYq0vsx0fo[/youtube]

Fonts:http://www.mercheguevara.com/

http://www.molinolandia.com/merche-guevara-1664.html

http://www.fundacioelmolino.org/index.php?preview_rss=1507

MERCHÉ MAR

És de les últimes “vedettes” d’El Molino, on va començar a treballar el 1965, compartint escenari amb els mítics Johnsson i Escamillo. Els darrers anys ha continuat la tradició d’El Molino a través d’espectacles ambulants. L’any 2005 va publicar un llibre de memòries, El Molino. Historias de una vedette (ed. Arcopress), en el qual relata les seves vivències en el mític local del Paral·lel.

En aquest “link” podem veure Merche Mar en una de les actuacions ambulants:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=HghfXlz_soI[/youtube]

Fonts:http://www.merchemar.com/

http://www.molinolandia.com/merche-mar-1714.html

YOLANDA RAMOS (1968)

Nascuda a Barcelona, va començar la seva carrera a El Molino i posteriorment  (amb el tancament del local) va fer el salt a la televisió com actriu còmica passant per productores i companyies com “El terrat” d’Andreu Buenafuente, o “La cubana”. Ha participat en programes com “Homo zapping”, “El intermedio”, “Saturday night live” o “La escobilla nacional”.

 

En aquest “link” la podem veure participant al programa “El club del chiste” d’Antena 3:[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Y9RNFNPXmZM[/youtube]Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Yolanda_Ramos