Paral·lel, paral·lel

Línies virtuals endrecen la ciutat moderna. L’avinguda del Paral·lel, que ja figurava amb aquest nom en el pla Cerdà aprovat el 1859, ressegueix, des de les Drassanes Reials fins a la Plaça d’Espanya, el paral·lel terrestre 41º 22’ 34” Nord.

Fins a l’any 1929, quan la muntanya de Montjuïc s’incorporà definitivament a la vida ciutadana amb motiu de la segona Exposició Universal de Barcelona, el Paral·lel no fou urbanitzat com a gran avinguda, com a eix que divideix i alhora comunica els barris del Poble Sec, el Raval, l’antic Xino, i l’Eixample.

Havien passat setanta anys des del 1859, inclosos els feliços vint, durant els quals les carboneres i les grans xemeneies fabrils havien quedat encerclades per teatres, cafès i sales de festes.

Perduren en la memòria l’efímer Teatre Olímpia, que animà la nit barcelonina de 1901 a 1909, o el Teatro Circo Olympia (1924 a 1947), un circ estable amb capacitat per a 6.000 espectadors, on també es programaven espectacles d’òpera, sarsuela, teatre, revista, ballet, boxa, lluita lliure, etc. Els teatres Nuevo (1901), Masini (1904), Cómico (1905), Lírico (1906), o de las Delicias (1900), rebatejat el 1924 com a Talía, i més tard com a Martínez Soria, que restà en actiu fins al 1988, quan desaparegué definitivament a causa d’un incendi.

Vorejant els teatres, proliferaren cabarets i music-halls: el Pompeia (1900), La Puda Seca (1901), el Novelty (1902), substituït el 1924 pel cèlebre Bataclan, el Gran Salón del Siglo XX (1905), el Petit Palais (1910), el Trianon (1913) i el Madrid Concert (1915), i sales de ball com el Barbarroja o el Royal Concert (1912).

El Salón Arnau, que substituí l’antic Folies Bergères, fou teatre i music-hall de 1894 a 2004, i crec que avui és propietat de la comunitat xinesa, que vol transformar-lo en seu de la seva església, mentre l’Ajuntament, esperonat per la societat civil, intenta recuperar-lo. El Circo Español Modelo, inaugurat el 1892, adoptà un any després el nom de Teatro Circo Español, per dir-se Teatro Español a partir de 1905 fins a la seva transformació en Studio 54, a les primeries dels vuitanta, i finalment, després d’una darrera temptativa de fer-ne un gran restaurant espectacle, de nom Scenic Barcelona, tancà definitivament les seves portes el 2007. Ara es voldria remodelar per retornar-lo a la seva vocació original d’espai dedicat a la dansa, al circ, al teatre i la música.

La Pajarera Catalana, inaugurada el 1899, esdevingué el Petit Moulin Rouge el 1908, i posteriorment, el 1939, castellanitzà el seu nom i renuncià a l’adjectiu rouge, mal vist pel franquisme victoriós, per dir-se El Molino fins al seu tancament definitiu el 1997. Ara està en vies de reconversió.

I com aquests, desenes de teatres, cabarets, music-halls, sales de festa, cafès i restaurants van fer del Paral·lel l’avinguda del lleure barceloní, un equivalent del Pigalle parisenc, del West End londinenc o del Broadway novaiorquès.

Avui dia perduren el Teatre Apolo, el Victòria i el Condal, tots de titularitat privada i adreçats al gran públic, la Sala Bagdad, el cèlebre cabaret porno de Barcelona i, als voltants, locals mítics com El Rincón del Artista, el bar London, el Marsella, el Pastís, sempre nostàlgic, o Casa Leopoldo, el restaurant més literari de la ciutat, al carrer de Sant Rafael, a pocs metres de la novíssima Rambla del Raval.

El Paral·lel i el seu entorn, interclassista, cosmopolita, transversal i popular ha estat l’àmbit del gaudi barceloní, des dels seus orígens fins a la seva decadència, que segueix de prop la instauració de la democràcia. Àmbit de la transgressió, s’ha mantingut durant els períodes més foscos de la història de Barcelona, i en particular durant l’interminable franquisme, com un reducte de llibertat que s’oposava amb vitalitat a l’imperi del ¡Viva la muerte!

Al llarg de la meva vida he residit llargs períodes en tres ciutats: la primera va ser Barcelona, on de seguida vaig descobrir el Paral·lel i la possibilitat d’anar al teatre de franc adherint-me a la claca. Molts anys després, quan a mitjan anys vuitanta vaig instal·lar-me definitivament a Barcelona, vaig acabar establint el meu estudi al carrer Roser, a 257 metres exactes d’El Molino. 479 Metres separaven El Molino Rojo de Madrid de la Pensión los Madroños, situada al número 13 de Baltasar Bachero, actualment calle de Salitre, on vivia mentre estudiava Sociologia i seguia en contacte amb el cinema professional. Poc després, vaig marxar a París, on vaig ocupar una chambre de bonne, tan típica com minúscula, al número 24 de la rue Chaptal, que em situava de nou a 402 metres de l’autèntic Moulin Rouge. Els meus itineraris quotidians sempre han vorejat un cabaret anomenat Molino o Moulin, Rojo o Rouge, una coincidència necessàriament premonitòria d’aquest treball que ara tinc entre mans.

D’aquests itineraris, l’únic vigent és el que em porta del meu taller a El Molino, que recorro diversos cops al dia. Un vespre, quan tornava cap a casa, a l’alçada d’El Molino vaig veure dos contenidors, plens a vessar de decorats originals, molts d’ells pintats a mà pels germans Salvador, que es barrejaven amb tota la documentació del cabaret centenari, i al voltant, i fins i tot al damunt, una munió de veïns del Poble Sec que rescataven com podien la memòria d’aquella icona del barri, liquidada sense escrúpols pels nous propietaris. M’hi vaig afegir, revoltat jo també per tant de vandalisme especulador. I aquell vespre en què em vaig convertir en dipositari de més d’una quinzena de decorats d’El Molino vaig decidir iniciar un projecte que em permetés convidar tothom a participar en el disseny utòpic, il·lusionant i popular d’un Paral·lel, paral·lel que omplís aquest paral·lel terrestre 41º 22’ 34” Nord de vida autòctona, diversa, oberta i d’excel·lent qualitat.

Que viure a Barcelona sigui un plaer!

Aquest és un projecte artístic i, perquè crec que el Paral·lel és patrimoni de la ciutat, que cerca erràtica el seu lloc en la modernitat, la ciutat sencera n’ha de prendre cura. Per aquest motiu he decidit posar a disposició del públic uns ordinadors i una adreça electrònica, darrer homenatge al famós mail-art d’inicis dels seixanta, on es poden enviar tot tipus de propostes, documentació, textos, imatges, creacions…, i que jo mateix aniré nodrint al llarg de tota la durada de l’exposició: http://blogs.macba.cat/parallel-parallel/

L’endemà els contenidors ja no hi eren, al lloc que havien ocupat només hi quedava una flor esquitxada de purpurina daurada que vaig recollir: la darrera flor d’El Molino! Vaig recordar la commoció de la nit anterior i a terra es va perfilar la silueta blanca d’un contenidor, com aquella que traça el forense al voltant de la víctima, per fixar el lloc exacte on s’ha perpetrat el crim. Des de llavors he observat l’enderrocament i la reconstrucció del teatre a través del visor de la meva càmera, ho he fet des del balcó d’un veí del carrer Roser que sobrevola el solar. He constatat que ara les obres són l’espectacle, la gent observa encuriosida, il·lusionada i recelosa l’aixecament del nou edifici, modern i adaptat a les noves necessitats, i que preserva una mínima memòria de la façana original.

Aquell vespre, al voltant dels dos contenidors, que liquidaven amb tota impunitat un segle llarg d’història popular, també s’explicaven històries, es deia que els treballadors s’havien venut el piano d’El Molino per un cartró de tabac americà on es podia llegir:

“Fumar provoca impotència”

Benet Rossell

Poble Sec, Barcelona, 19 de març de 2010